CONEC POCS PLAERS més intensos que l’obtenció d’un somriure de complicitat. És un gest d’intel·ligència compartida que supera de molt la rialla, molt més brusca i evident, més fàcil d’obtenir. Quan només en són conscients dues persones la intimitat del moment el fa encara més memorable.
Conec poques experiències més agraïdes que ensenyar a una criatura, introduir-la en el món del llenguatge, veure com a partir de l’ús de les paraules se li dispara el pensament.
Explicar-li a un nen petit què és la ironia, i practicar-la junts, i jugar a entendre-la, i descobrir-ne la potència, suma les dues pràctiques anteriors i en multiplica els efectes. Adonar-te de com la criatura va entenent que podem dir que sí quan volem dir que no, si el to i l’actitud hi acompanyen, descobrir com va posant-ne a prova els límits, notar com de seguida l’exercici deriva en autoironia, són uns instants meravellosos. Irrepetibles. Perquè la burla pot ser punyent, i el sarcasme és massa a prop del cinisme, però hi ha una ironia saníssima i salvadora que serveix per agafar distància d’un mateix, per combatre els atacs de transcendència, per rebaixar-nos quan estem en perill de trobar-nos massa importants. I requereix habilitat lingüística i la seguretat de qui no tem les paraules, se les estima i es pot divertir amb elles.
El nen va veient, encuriosit i feliç, que l’invent funciona, que dues persones es poden entendre utilitzant les paraules en sentit contrari al que tenen. Es disparen els somriures còmplices, d’aquests en què brillen els ulls per aplaudir cada instant. Llavors no pots més i li dius que estàs content que sigui tan espavilat. I et pregunta: “Ara no és ironia, oi?” Li respons que no, que ara no, i se us escapa als dos un somriure intimíssim de satisfacció.
