Unes hores més tard que la mare, la germana i l’àvia haguessin acordat muntar la festa sorpresa d’aniversari per al patriarca Feliu, Fàtima Pocapena s’asseia a sopar amb l’historiador Norbert Bolós en un frankfurt del Poble-sec. Les parets del local eren llardoses, les soles de les sabates s’enganxaven a les rajoles del terra, la mostassa i el quètxup incrustats a les taules formaven una mena de mapa geoestratègic, el cambrer s’expressava amb sons guturals i els escarabats es passejaven a lloure entre les potes de les cadires. Norbert Bolós s’hi sentia com a casa:
-Fàtima, t’he convidat aquí perquè és el meu restaurant preferit -va somriure, ensenyant un parell de càries-. Només hi vinc en ocasions especials. El trobo... Com ho diria? -va dubtar-. El trobo autèntic, això. Autèntic. A tu, què et sembla?
A Fàtima Pocapena se li removia l’estómac. Va repassar l’establiment amb els ulls:
-Bé, autèntic sí que ho és -va respondre, sense especificar que es referia a un autèntic fàstic.
-Sabia que t’agradaria -es va complaure Norbert Bolós-. Digues, què et ve de gust per sopar? Avui convido jo -i es va treure de la butxaca un moneder de tela sintètica que duia estampada l’efígie del Che Guevara.
-No... no tinc gana -va titubejar la Fàtima-. De fet, a l’estiu sempre faig dieta. Exacte. Dieta.
-Però si estàs estupenda -va bavar Norbert Bolós, acostant les puntes dels dits al canell de Fàtima Pocapena-. Què dic estupenda, jo diria que ets... que estàs... més bona que una gamba de Palamós!
Va riure escandalosament. Ella es volia fondre. A més, era obvi que a Norbert Bolós ja li anava bé que la Fàtima no volgués sopar: així s’estalviava els set euros amb cinquanta d’una salsitxa i una cervesa, que era el que estava disposat a oferir-li. Al cap de cinc minuts, amb la boca plena d’una mossegada de bratwurst recobert de tranchette fos, Bolós va disparar:
-Em fa feliç que hagis sabut valorar la importància de la meva investigació, Fàtima -va engolir la bola alimentària-. La tíbia de Ramon Llull i el cuir cabellut de Guifré el Pilós, aquí ho tens. El teu Museu de les Relíquies de la Pàtria adquirirà fama mundial. Tu i jo, Fàtima -li va agafar la mà, directament, i ella va tenir la sensació que la fregava un gripau-, som una força imparable.
-Tens raó -va dir ella, mentre sentia trontollar la seva dignitat i recordava amb disgust el seu marit, Colau Arguimbau, allà tancat dins un paller de Santanyí-. Anem al gra: com vols que et recompensi?
A Norbert Bolós, els ulls li van fer pampallugues i va fer un rot de cervesa:
-Dona -va murmurar, llefiscós-. No tot s’ha de pagar amb diners...
