La reunió de dimecres que ve, 30 de juliol, entre el president espanyol, Mariano Rajoy, i el català, Artur Mas, se celebrarà, si no canvia molt el panorama en els pròximes dies, amb nul·les expectatives d’aproximació entre els dos líders. I no parlem d’un molt poc probable acord sobre la consulta del 9-N, sinó fins i tot d’un mínim acostament en qüestions com el finançament autonòmic. El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, va desoir ahir els precs del president del Cercle d’Economia, Antón Costas, perquè es millori el tracte financer de Catalunya i va deixar clar que en el pròxim sistema de finançament (per al qual, per cert, encara no hi ha data) l’Estat no hi pensa aportar ni un euro més, és a dir, que les autonomies hauran d’esprémer la seva capacitat fiscal i repartir-se de forma diferent els recursos actuals. No només això, sinó que avui els experts del ministeri, encapçalats per Ángel de la Fuente, presentaran unes balances fiscals en què negaran que Catalunya estigui infrafinançada. La distància entre el que demanen els partidaris de la tercera via, que encara confien en el pacte fiscal per resoldre el contenciós Catalunya-Espanya, i la resposta que reben de Madrid ja és tan gran que fa impossible pensar que hi pugui haver algun moviment important abans del 9-N. L’Estat, per sordesa o per estratègia, ha decidit no moure fitxa en el cas català a l’espera que el procés es col·lapsi tot sol.
El seu pla, per tant, no és tant oferir una alternativa atractiva als catalans com demostrar que no hi ha cap alternativa a l’ statu quo actual. Però en realitat, com demostra el document que el ministeri ha traslladat a les autonomies de cara al pròxim Consell de Política Fiscal i Financera, és el mateix statu quo actual el que està en qüestió pel procés de recentralització engegat pel govern del PP des que va arribar al poder. Davant d’aquest escenari, que posa en perill els serveis bàsics dels catalans i la seva capacitat d’autogovernar-se, la resposta no pot limitar-se a l’actitud defensiva que han adoptat la majoria de comunitats. Catalunya no en té prou, i per això és planteja escenaris de futur molt més ambiciosos.
