Beach House: “Ens agrada viure en aquest lloc intermedi, a mig camí del cosmos”

Victoria Legrand (veu i teclats) i Alex Scally (guitarra i teclats) són els reis del dream pop actual, un gènere que evoca interiors de grans catedrals gòtiques o una nit de lluna plena a la vora d’un pantà. El grup de Baltimore presenta amb dos sold out (divendres i dissabte a l’Apolo) el seu cinquè disc, Depression cherry (2015), i el sisè, Thank your lucky stars (2015), publicat per sorpresa poc després que Scally contestés la nostra trucada.

Depression cherry sona més despullat que els vostres treballs anteriors. És premeditat?Depression cherry

No ho sé, potser ve d’algun lloc al fons del subconscient. No hi pensem, hem fet cinc discos i no n’hi ha dos d’iguals, excepte que tots són nostres. No tinc ni idea de per què passen les coses que passen.

Creus que menys és més?

Sí, en general crec que tant la Victoria com jo hi estem d’acord. És la nostra mentalitat.

¿T’agrada escoltar els teus discos un cop fets?

No, quan els fem els hem d’escoltar un milió de vegades! Després d’això ja ni tan sols sonen com a música. Però els toquem cada nit, i llavors canvien.

¿El so d’aquests nous treballs determina d’alguna manera els concerts d’aquesta gira?

Sí, hem hagut de combinar els nostres cinc discos en un únic concert i no és fàcil. Mirem d’incorporar-los en un directe que tingui un fil narratiu, que expliqui una història i que flueixi de manera natural.

El públic pot triar algunes de les cançons que tocareu a cada concert, a través de la vostra web.

Sí, és guai, perquè en una ciutat concreta, i sense motiu aparent, moltes persones volen sentir una mateixa cançó que ens agrada tocar, però que potser només farem una o dues vegades durant la gira. Aleshores, la toques aquella nit i saps que a molta gent li agradarà sentir-la. Així aconseguim involucrar el públic.

A Barcelona toqueu dues nits. ¿Seran dos concerts diferents?

Sí, una de les coses que tenim clares és que quan toquem dues vegades en un mateix lloc fem repertoris diferents, per si algú vol venir a veure tots dos concerts.

Days of candy sona com un cor religiós. Què volíeu expressar? Days of candy

Sí, ens agradava el so d’aquests cors. Teníem la progressió d’acords al piano i vam fer la part del cor a casa amb les nostres veus. Té un efecte estrany i sona fantasmal i poderós.

Heu fet el disc a Louisiana. ¿El lloc on graveu acaba afectant d’alguna manera el resultat final?

Sí, d’una manera subtil, tot i que quan hi arribem ja tenim les cançons totalment escrites. Segurament hauria sortit molt similar en un altre estudi, però no tenim manera de saber-ho, oi? Tret que facis el mateix disc dues vegades, en dos estudis diferents i al mateix temps.

¿El fet de viure i treballar a Baltimore és important en la música que feu?

No viuríem mai a Nova York, Los Angeles o alguna altra ciutat gran, perquè són massa cares i no hi pots fer el que vols. Baltimore és una ciutat que et deixa ser qui vols ser, però no t’influeix gaire, és només el lloc on vivim.

A la nota de premsa de Depression cherry citeu Depression cherryInto the mystic

Crec que per a nosaltres sí que ho és. M’agrada viure en aquest lloc intermedi a mig camí del cosmos, a mig camí del que és religiós. És com una forma de culte, un lloc de bellesa i veritat, d’honestedat. Cada vegada que et transportes a aquest lloc és una passada.

Intenteu que passi això als concerts?

Ho intentem. Depèn de si la gent t’hi acompanya. De vegades passa i de vegades no.

Depression cherry, el títol, ¿vol dir alguna cosa?Depression cherry

Són dues paraules contradictòries. Un color, una fruita, una idea molt americana, com la Cherry Cola, i una paraula, depressió, que és tabú a Amèrica. Havia de ser un joc de paraules una mica irreverent.

La funda del vinil és de color cirera però per què l’heu fet de vellut?

Volíem que la portada fos física i no una fotografia, perquè més que no pas suggerir una història o una narrativa volíem provocar una experiència sensorial. |