Núria Gispert: “La igualtat començarà quan una dona aconsegueixi ser alcaldessa de Barcelona”

BarcelonaNascuda a la Barcelona més grisa (1936), Núria Gispert ha dedicat tota la vida als altres. Va començar a fer de voluntària amb 14 anys en una escola de Can Tunis i va passar la seva joventut implicada en el moviment veïnal. Acèrrima defensora del paper dels ajuntaments democràtics, Gispert va ser regidora del consistori barceloní com a membre del PSUC i posteriorment del PSC. Des del 1998 fins al 2003 -quan ja havia abandonat la política en actiu- va dirigir Càritas Diocesana de Barcelona. Durant un any també va ser directora de Càritas Espanyola. El 2002 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2013 la Medalla d’Honor del Parlament per la seva trajectòria social i política dedicada a les persones. Avui, als 78 anys, segueix implicada en diverses entitats del tercer sector.

Com ha canviat Barcelona al llarg dels anys?

Si tanco els ulls i em trasllado a l’any 1979 observo una ciutat radicalment diferent de la d’ara. Els ajuntaments democràtics han canviat la ciutat d’una manera molt important. De fet, crec que Barcelona ha dut a terme la transformació més gran que he vist. Des de l’obertura de la Diagonal fins a l’obertura al mar, passant per la connexió entre barris rics i pobres. Barcelona ha ajudat a fer funcionar l’ascensor social per a molta gent pobra. S’han fet coses molt ben fetes, però hem de reconèixer que en d’altres ens hem equivocat.

¿El model turístic de Barcelona és un d’aquests errors?

No pot ser que morim de satisfacció. I això està passant ara mateix. El turisme el necessitem, però hem de delimitar quin model volem. Els experts haurien de fer un llibre blanc sobre què necessita Barcelona al segle XXI i cap on hem d’anar. És un error que promocionem només el turisme per a rics. El turisme de compres està bé, però també l’hem de compaginar amb d’altres tipus. Sembla que des de fa uns anys s’està gestant una nova bombolla a la ciutat: la turística. Estem deixant que entrin els diners sense preguntar-nos d’on provenen i com els hem d’administrar.

Quantes Barcelones hi ha avui?

El principal problema que té la ciutat avui és que hi ha tres Barcelones. La rica, la pobra i la de la classe mitjana empobrida. Els barris rics segueixen sent els mateixos de sempre i amb un ritme de vida semblant al de sempre. En canvi, quan te’n vas a un barri pobre sembla que vagis a una altra ciutat. La novetat és que, arran de la crisi, trobem una tercera Barcelona: la de la classe mitjana empobrida. Per exemple, si vas a l’Eixample trobaràs persones de professions liberals que ja no poden pagar el lloguer. Però a ells els fa vergonya anar a buscar menjar al Banc d’Aliments.

¿Tenen raó els que diuen que ja estem remuntant la crisi?

Rotundament no. La situació actual és dramàtica. El dia que els funcionaris cobrin la paga extra o que es tornin a fer contractes indefinits haurà començat a arribar la recuperació.

¿Els polítics estan actuant correctament per aconseguir sortir-ne?

A causa de la globalització i de la Unió Europea, els polítics estan lligats de peus i mans. No poden actuar lliurement. No obstant, dins les seves competències, el que haurien de fer és actuar a favor de les persones. Que els pressupostos tinguin prioritats socials i que no es dediquin recursos a res inútil. No pot ser que una persona no tingui habitatge, o no pugui menjar, o que la gent gran no pugui anar a la residència. I per poder-ho pagar ho hem de demanar a la gent que té peles. Les autoritats no haurien de permetre que s’evadeixin impostos.

Quin és el perfil més perjudicat per la crisi?

La pobresa, sens dubte, té cara de dona. Ens hem convertit en l’últim esglaó de la cadena. A banda de la pobresa, hi ha moltes dones que pateixen maltractaments i són incapaces de denunciar-ho. A sobre de viure amb la llosa de la pobresa, també viuen amb la por al cos.

La situació de la dona encara és desigual respecte a la de l’home...

I tant. Encara han de passar uns anys perquè ho aconseguim. Quan un home es presenta per a un lloc de treball, sempre té un punt més que una dona. A nosaltres se’ns analitza amb lupa. A la dona sempre se la mira i se l’examina més. ¿Hi ha hagut alguna alcaldessa de Barcelona? ¿Alguna presidenta de la Generalitat o del govern espanyol? El dia que sigui així, em començaré a creure que hi ha igualtat.

Vostè va formar part de l’Ajuntament durant uns anys. Com han d’actuar les administracions davant dels nous anhels de participació dels ciutadans?

Les administracions han de consultar, han d’escoltar. Han de tenir en compte que, per sobre de tot, el que importen són les persones. I que tots tenim una vida i una història al darrere. Però, lamentablement, en la majoria dels casos primer prima el partit i després els ciutadans. Els ajuntaments poden ajudar molt en el dia a dia de les persones. Una arquitectura magnífica d’una ciutat no serveix per a res si no serveix a les persones que hi viuen. Ara bé, el barceloní també s’ha de preguntar què pot fer per la seva ciutat. Encara que tinguem una ideologia diferent, ens podem asseure tots a taula i parlar.