Borgman

Borgman, el personatge que dóna nom al film de l’holandès Alex van Warmerdam, que va guanyar a l’última edició del Festival de Sitges, s’instal·la en la vida de la família protagonista com un malson. Arriba sense cap més explicació i aconsegueix encarnar els fantasmes amagats de cadascun dels membres: és un agent desestabilitzador de la seguretat que desitja el pare, activa els desitjos sexuals soterrats de la mare i s’infiltra en els somnis dels fills. Com un dimoni, un monstre o un revolucionari clandestí, Borgman emergeix de sota terra. Literalment. I fuig dels representants del poder eclesiàstic i civil que el volen destruir. No se’ns ofereix més informació sobre el seu passat, la seva identitat ni les seves intencions. Mentrestant, ell i els seus acòlits van prenent el control de la casa on es refugien a base de subtils manipulacions... Van Warmerdam crea un thriller d’humor negre, elegant execució i substrat surrealista sobre una família burgesa que veu capgirada la seva seguretat després de l’arribada d’aquest foraster. Borgman vol aproximar-se al terror psicològic de films com Funny games,de Haneke, sense provocar la mateixa inquietud, i a la vocació subversiva de Sitcom, d’Ozon, tot i que manté un to més sorneguer. Però ni tan sols arriba a la sola de la sabata al seu principal referent, Teorema, de Pasolini. Van Varmerdam acaba jugant amb uns elements excessivament arquetípics que no triguen a desgastar-se: la família burgesa tan caricaturitzada en els seus vicis, el personatge que esquinça aquest miratge d’estabilitat, la irrupció del caos i la destrucció... Malgrat algunes imatges poderoses, la proposta acaba esdevenint una provocació excessiva, superficial, previsible i caduca.