Ramon Fontserè: “Els Joglars sempre ha estat una companyia de gira. La pàtria dels actors moltes vegades és una maleta o l’escenari”

Vist amb distància, ¿has pensat en algun moment que Albert Boadella t’havia fet un regal enverinat?

No és un regal enverinat, és una oportunitat a la vida. M’ho agafo com una prova, com una experiència.

Quina va ser la teva motivació principal quan vas acceptar dirigir Els Joglars?

M’entusiasma el tipus de teatre que fem nosaltres: assajar molt de temps, anar construint personatges a poc a poc a partir d’una idea… Vaig decidir acceptar la direcció perquè tot això no s’acabés, perquè aquesta manera de concebre el teatre tingués continuïtat. Però no era una cosa que m’esperés, jo pensava que seria actor tota la vida.

Representes un canvi d’etapa, però en termes artístics no tens cap vocació rupturista.

Els meus companys i jo tenim una història i som producte d’aquesta manera d’entendre el teatre de què parlava. Estem entre la música clàssica i el jazz, entre el coneixement d’un ofici d’una manera artesanal, ortodoxa, i la improvisació. Els nostres espectacles es construeixen a La Cúpula, el nostre espai de treball a Rupit, i es van fent durant els assajos. Creixen a partir del joc, una manera de treballar que és un luxe perquè resulta molt cara, requereix molts mesos de feina.

¿Has notat que els teus companys et miren diferent des que ets director?

Portem tota la vida junts. Sabem quin talent té cadascú, i ens coneixem tant que no ens calen paraules per saber com està l’altre. No he hagut de passar per l’etapa de guanyar-me’ls. Van acceptar que jo fes de director, i treballar amb ells és molt fàcil.

Quin tipus de director diries que ets?

Vull ser un director que creixi amb els espectacles, un director d’anar avançant a poc a poc. El director ha d’estar per tot: el vestuari, l’escenografia, el so… Em sento com algú que controla molts plats xinesos i que no para d’anar d’un costat a l’altre per aconseguir que tots continuïn girant i cap caigui. Però té una cosa molt addictiva, és com la nicotina.

Has debutat amb El coloquio de los perros

És una adaptació de la seva novela ejemplar, que a la vegada és la continuació d’una altra, El casamiento engañoso. A El coloquio de los perros, els dos gossos protagonistes tenen la facultat de parlar durant vint-i-quatre hores i raonen amb molta lucidesa sobre el món que els envolta.

Quina és la vostra lectura de Cervantes?

És una coproducció amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico, conservem l’esperit de Cervantes però el fem a la nostra manera. Els ortodoxos dels clàssics deien que havíem fet un cervanticidi, però és que els puristes del flamenc també criticaven Paco de Lucía perquè feia fusió. Hi ha uns talibans que s’arroguen el poder de dir què és i què no és Cervantes.

Com portes les crítiques?

En el nostre ofici t’exposes a tot tipus de crítiques, des de les del més neòfit fins al que en sap més que tu, amb totes les gradacions. Has de fer com els estoics: no fer cas ni dels uns ni dels altres i mantenir-te fidel a tu mateix.

El canvi d’etapa que tu representes ha propiciat que torneu a actuar a Catalunya després de set anys.

Estar tant temps sense actuar a Catalunya no era una cosa que ens agradés, però aquí no ens contractaven, hi havia un càstig, no teníem clients, i vam marxar a obrir la botiga allà on sí que en teníem. Quan l’Albert em va passar el testimoni, ell va ser el primer que ens va animar a tornar a Catalunya. Així ho hem fet, ja hem actuat a Figueres, a Torelló, a l’Hospitalet i a Girona, i anirem a Lleida i a Sabadell.

Com has viscut aquesta etapa sense actuar a casa?

Els Joglars sempre ha estat una companyia de gira, recordo fer gires de tres o quatre mesos, de marxar de casa amb tot gelat i tornar quan ja estava tot florit. És l’essència de l’ofici, allò de los cómicos de la legua. La pàtria dels actors moltes vegades és una maleta o l’escenari.

I un cop retornats a Catalunya, com us està rebent el públic?

El públic que ens ve a veure és molt afectuós i molt amable. L’acollida ha estat magnífica.

Albert Boadella és un dels responsables de l’adaptació del text del Coloquio…

L’Albert el considero un geni, com Dalí, com Pla. És un company, un col·lega sempre disposat a oferir el seu punt de vista artístic.

El coloquio de los perros té actuacions compromeses fins a finals d’any, però ja prepareu nou espectacle? El coloquio de los perros

Sí, tot i que està en estat molt embrionari. Estem començant a treballar en un espectacle sobre els nens, Very important person, que contempla el món dels infants des que són fetus fins als sis anys. Ara els nens tenen molts privilegis, abundància, sobreprotecció, i la pregunta és si amb tot això no estem creant un monstre.

‘EL COLOQUIO DE LOS PERROS’

TEATRE POLIORAMA

LA RAMBLA, 115 (BARCELONA)

A partir del 16 d’abril