Upstream color

Avís per a navegants: tots els espectadors que no extreguin plaer de sostenir una pregunta sense resposta, de perdre’s en el misteri d’un jeroglífic o de vagar sense brúixola guiant-se només pel sentit de la meravella, ja poden oblidar-se de gaudir del fascinant nou treball del nen prodigi de la ciència-ficció d’autor, Shane Carruth, que, com al seu debut ( Primer ), novament dirigeix, produeix, actua i firma el guió, la música, el muntatge i la fotografia -aquest home no coneix el significat de la paraula delegar.

Upstream color gira al voltant de dues persones atrapades en el cicle vital d’un organisme parasitari, una idea desconcertant que sembla sorgida del Cronenberg més desbocat de l’època de la Nova Carn i que, de fet, incorpora motius familiars de l’ideari cronenbergià, com la dissolució de la identitat i l’estranya fascinació per la figura del doble. Per damunt de tot, però, la pel·lícula fa una aposta clara pel cinema-experiència que la connecta amb la poètica transcendent de Terrence Malick a través d’una narrativa líquida en què els plans flueixen en compàs hipnòtic.

En aquest trànsit, esclar, l’emoció no sorgeix de la lògica interna de les accions sinó dels recursos narratius del cinema, de la bellesa cristal·lina d’una col·lecció d’imatges fragmentades i obsessives que arriben al zenit en un tram final que abraça sense reserves l’abstracció, elimina els diàlegs de l’equació fílmica i es pot interpretar com la coda simfònica d’una pel·lícula enigmàtica i subjugant que demostra que, en el cinema, la comprensió moltes vegades està sobrevalorada.