La danza de la realidad

Amb més de 80 anys i gairebé un quart de segle sense posar-se rere una càmera, Alejandro Jodorowsky torna al cinema amb un film que suposa el retorn al país de la seva infantesa, Xile. Com si rodés el seu propi Amarcord, Jodorowsky ha convocat els records de quan era nen a Tocopilla, per barrejar-los amb elements de ficció i elaborar el seu exercici de catarsi psicomàgica familiar. Amb la participació de bona part de la seva família, recrea una infantesa en què el seu pare comunista protagonitza un complot contra el dictador del país i la mare entona àries d’òpera com una soprano professional: recita tots els diàlegs cantant. El film fa palès el geni de l’autor de pel·lícules tan fascinants com Santa sangre (1989) i altres de tan delirants com El topo (1979). El xilè concep el cinema com un territori fèrtil per a la poesia, transita per l’imaginari del realisme màgic sense caure en els seus defectes habituals i és capaç de crear imatges de gran potència visual en què s’esvaeixen les fronteres entre la remembrança, el somni i la imaginació.