Laia Abril: ¿Optimista o pessimista? Realista
Periodista + fotògrafa + investigadora + realitzadora = Multiplatform storyteller = Busca la millor manera per explicar les històries. I fins que no la troba, no comença a crear. Per ella, treballar és viure i viure és treballar. Ni amor, ni diners = Ella confia en l’instint. És sincera, honesta, sensible. I així són els seus projectes: ha triat el camí de la veritat. El seu objectiu? Guanyar-se la confiança i així poder generar empatia. Bulímia, asexualitat, tediousphilia. Li preocupen els problemes del Primer Món, aquells que existeixen i estan tapats. Dels que ningú vol parlar, allà on ningú vol mirar. I ha decidit denunciar-los. Sense jutjar. Des de dins, des d’on el problema batega i ofega. Connectant amb les persones des de la veritat més aclaparadora: la que fa mal, la que és real.
FORMA < TEMA
Què vol dir ser ‘multiplatform storyteller’? Explicar històries fent servir diversos formats i plataformes de comunicació. Com busques la millor via per explicar-les? La història mateixa és la que demana un suport o un altre. Qualsevol mitjà és possible? Si és un mitjà que domines prou perquè et sigui útil, sí. Quin diries que és el teu segell? Crec que actualment em defineixen més el tipus de temes que documento que la forma que hi dono. I el teu objectiu en tots els projectes? Cada projecte té un objectiu diferent. Tots pretenen comunicar o despertar alguna cosa, però cada història busca reaccions o emetre missatges diversos. ¿Hi ha alguna cosa de què no parlis mai? No ho crec, parlo molt.
PACIÈNCIA < EMPATIA
Com és el teu procés de creació? És un mètode basat en la recerca. Investigació d'angles d'aproximació, de mitjans i de plataformes. La producció sol comportar molta empatia, intimitat i connexió amb els personatges. I l'edició posterior és tan o més important que el sol fet de disparar. ¿Del que fas, què és el que més t'agrada? M'apassiona investigar. I ho faig visualment: em passo tot el dia llegint imatges i configurant discursos visuals. Els moments amb els personatges són màgics, però també comporten un cert patiment. En què ets diferent? Empatitzo molt. ¿Alguna cosa que t'agradaria tenir que no tens? Més paciència. ¿Fins a quin punt necessites posar-te a dins de les històries per retratar-les? Els límits els marquem tots dos. No és una discussió racional, sinó que sol ser comunicació no verbal: ells em diuen fins on puc entrar, i jo rumio fins on cal entrar.
IMATGES > PARAULES
Vas estudiar periodisme, com entres al món de la fotografia? La persona que primer em va temptar va ser la Sandra Balsells. Més endavant, l'Oliviero Toscani. I aquí va ser quan vaig saber que –per a mi– la imatge seria un mitjà de comunicació molt més potent que la paraula escrita. ¿I per què NYC? Perquè sempre que hi vaig busco un xut d'adrenalina creativa. És el que millor sap fer aquesta ciutat. I sol tenir un paper esclaridor. ¿I què t'hi vas trobar? Que per ara em funciona en petites dosis d'uns quants mesos. De tant en tant. Sobreviure-hi durant un temps indeterminat requereix una energia que ara mateix prefereixo aprofitar per crear nous projectes. ¿Tendeixes més a l'optimisme o al pessimisme? Al realisme. ¿En què confies més: en l'amor o en els diners? En els instints.
INCOMODITAT > ESTEREOTIPS
El feminisme és un tema central a la teva obra. Per què? Bé, sóc una dona i sóc periodista. Si la denúncia i la documentació de problemàtiques socials no comença pels temes que més puc entendre, qui els hauria de fer? Ho trobo com una certa necessitat vital. ¿I dels trastorns alimentaris què t'atreu? Que són probablement el cas més representatiu de com una societat mal informada pot generar problemes tan directes a les nostres cases. ¿D’on creus que ve la falta de dedicació a aquests temes per part dels mitjans? De la falta de temps i/o de recursos. O potser no interessa centrar-s’hi gaire perquè són molt incòmodes.
També tens un projecte multimèdia al voltant de l'ambigüitat sexual. Què t'interessa d'aquest tema? L’absurditat de com en ple segle XXI encara hi ha gent al món perseguida per l’orientació sexual. Asexuals Project té la intenció de normalitzar a través de la visibilitat. I què t'ha ensenyat? D’una banda, a trencar els meus propis estereotips. De l’altra, com a comunicadora, a reafirmar la importància de com la visibilitat et fa existir. I com existir et dóna la identitat que et cal per no sentir-te invisible.
TREBALLAR = PROVOCAR CANVIS
Tens la sensació que amb algun dels projectes que has fet has aconseguit canviar alguna cosa? Per sort tinc la certesa d'haver creat algun tipus de canvi en totes les persones que m'han donat el seu ‘feedback’ sobre els meus projectes al llarg dels anys. Suposo que si vols un canvi a la societat, aquest canvi comença per cada persona. Quan ets més feliç és quan treballes? Em costa molt diferenciar quan estic treballant de quan no. Què més t'agrada fer? Viatjar. Què prioritzes? Depèn de la setmana. Què et fa por a tu? No tenir prou temps. Què és el més important que se t'ha escapat? Res que n’hagi sigut conscient.
