Publicitat
Publicitat

REPORTATGE

Agafar el relleu

La il·lusió d'un pare a qui li ha anat bé a la vida és que el fill segueixi el negoci, encara que després li deixi llibertat per escollir a què vol dedicar-se. Els relleus no sempre són possibles ni fàcils. I, sovint, ni tan sols són desitjats. Però a vegades la generació més gran transmet a la següent la passió per la feina sense forçar-la. Hi ha vocacions que es contagien i professions que s'aprenen jugant a casa.

El director d'orquestra austríac Erich Kleiber va confessar-li per escrit a un amic: "Quina llàstima, el noi tenia talent musical". El noi era el seu fill Carlos, que tot i la seva fogosa vocació per la música va ser persuadit pel seu pare a dedicar-se a una altra cosa, fins al punt que el va enviar a Suïssa a estudiar química. Però el jove Kleiber només hi va durar un any: no tan sols es va sortir amb la seva, sinó que va esdevenir un dels directors més fascinants i especials del segle XX. Això sí, carregant a l'esquen una relació turmentada amb el pare, el frac del qual vestiria més tard plantat davant dels músics de l'orquestra.

Què pot portar un pare exitós en un determinat àmbit professional -i en aquest cas, a més, en el terreny artístic- a intentar frenar un fill que vol seguir els seus passos? La rivalitat? La gelosia? ¿La por a ser superat? ¿Un simple sentit de pertinença a un cert món, o de propietat? Qui sap si de superioritat? Per què no l'instint de protegir un ésser estimat del costat obscur d'un univers que es coneix per dins? La qüestió és: ¿això passa sovint o els pares més aviat es deleixen perquè els fills s'hi emmirallin en el món laboral?

"Els pares no volen ni deixen de voler res, en general. Depèn de cada cas. Veiem, però, que hi sol tenir una forta incidència el tipus d'experiència que des del seu punt de vista han tingut ells mateixos -explica Andrés González, president de la secció educativa del Col·legi de Psicòlegs-. Si creuen que ha sigut positiva, tenen tendència a voler que els fills la reprodueixin, però si ha sigut negativa, els hi volen estalviar". Pel que fa als fills, González creu que avui, en bona part gràcies a internet, els joves tenen una capacitat d'autonomia més gran per informar-se i buscar alternatives si no els agrada el camí que en un moment donat els marquen els pares, tot i que aquest psicòleg denuncia una "mancança en el sistema educatiu, ja que no té en compte l'orientació com un procés".

Cants de sirena, l'ambient de casa

Hi ha pares que transmeten la seva passió a la generació següent sense forçar-los. L'empresari hoteler Joan Gaspart assegura, per exemple, que mai no ha obligat els fills a seguir el negoci, però, afegeix amb mig somriure, "fer màrqueting familiar no està pas prohibit". Fa referència a quan s'enduia els seus fills, encara menuts, als banquets que se celebraven als hotels, encara que fos tard a la nit. Els nens s'ho passaven pipa jugant amb els taps de les ampolles de cava. A la seva dona no sempre li va fer gràcia. Avui, quatre dels seus cinc fills treballen al grup familiar Husa.

En un conte de quan era autor novell, l'escriptor i articulista Sergi Pàmies -fill de la també escriptora Teresa Pàmies i de qui va ser secretari general i president del PSUC i diputat a les Corts espanyoles, Gregorio López Raimundo- deixa anar: "A l'escola hi havia qui presumia de pare diputat o de mare escriptora". Fa 22 anys, una periodista de l' Avui li va preguntar si ell també presumia de pares. Pàmies va respondre que en presumia "en privat", i que posar-ho al seu primer llibre "era una manera de deixar-ho clar". L'escriptor reivindicava que en fardava no pel que haguessin fet, sinó per com eren.

La qüestió és que Pàmies escriu, encara que molt diferent, com la seva mare. No hi ha millor ni pitjor. La seva mare, autora de textos amb més valor històric, no s'hauria pogut ni imaginar arribar a vendre mai els 100.000 exemplars que sí que va aconseguir el fill amb el recull de contes Si menges una llimona sense fer ganyotes . Sembla que hi hagi un cert lligam entre tots dos per la via d'una aproximació políglota, si considerem que Sergi Pàmies és nascut a París, escriu contes en català i articles en castellà i tradueix del francès. Al seu torn, Teresa Pàmies encarna la veu de l'exili.

"Algun dia treballaràs aquí"

Entre generacions, de vegades el camí està perfectament traçat. L'enotequista Quim Vila, amo de Vila Viniteca, que somiava a convertir-se en arquitecte, explica que quan només tenia tres dies l'avi el va portar a la botiga i va sentenciar: "Algun dia tu treballaràs aquí". Evidentment l'hi han explicat, ell no ho recorda. Però és el tercer Joaquim Vila de la família, va passar la infantesa al colmado, hi ajudava per Nadal, hi donava un cop de mà els dissabtes, hi jugava. Hi va acabar treballant "per obligació familiar". Era el fill gran i el pare havia mort quan només tenia 12 anys. Vila ha sabut transformar una obligació en una passió i en un negoci.

"Quan es tracta d'un negoci, es produeix una disputa interior molt dura entre el pare i l'empresari... I normalment acaba sortint el pare abans que l'empresari. És un pare que pot dir: «Fill, si no treballes a l'empresa, per què la vull?, l'hauré de malvendre». Pot generar moltes frustracions. I un cop el fill fa el pas, cal subratllar que ser fill de l'amo és la cosa més difícil. Toca rendir un 30% més que la resta, justificar el lloc constantment, demostrar que no és un error, que l'ha suat", reflexiona per la seva llarga experiència Manuel Pavón, soci de la firma d'advocats i assessors Garrigues i responsable del departament de consultoria d'Empresa Familiar.

Ser fill de es pot portar de moltes maneres. Tornant a la música, Lorenzo Ramos, fill d'un dels grans directors de l'Estat, Jesús López Cobos, ha seguit el mateix camí que el seu pare, però adoptant el cognom de la mare (Gloria Ruiz Ramos), que al seu torn havia cantat. Ramos va declarar a una revista especialitzada que ser fill de havia resultat per a ell "una pesada càrrega", i més "exercint la mateixa professió que el progenitor". A l'entrevista, Ramos va etzibar igualment que la professió "no s'hereta genèticament, cadascú s'ha de formar i aprendre i competir igual que la resta", i que, en el seu cas, "l'únic avantatge [de ser fill de ] va ser respirar la música a casa des de petit". Deunidó.

Tenir la Caballé de mare i voler cantar

En canvi, la soprano Montserrat Martí, filla d'un mite de l'òpera com Montserrat Caballé, no ha assolit per ella mateixa la talla d'una figura de la lírica, i ha actuat sovint i sense complexos al costat de la mare. "Tenir una mare com la Caballé i voler ser cantant d'òpera és el pitjor que et pot passar a la vida. És, senzillament, terrible. És com ser el fill del Messi i voler jugar a futbol. Perquè la Caballé és una artista única. Per molts, és la veu més bonica del món", comenta Javier Pérez Senz. Aquest crític de música clàssica encara recorda la primera entrevista que va fer a mare i filla, juntes, a la Rambla de Barcelona, ara fa potser més de vint anys. "De fet, ara que hi penso, l'esquema no ha canviat pràcticament des d'aleshores", rumia.

Quan el talent aclaparador es tradueix en la construcció d'un grup empresarial tangible, que deriva en creació de negoci, de clients, de llocs de treball, el vertigen del fill no és gaire diferent. "En general, costa força créixer a l'ombra d'una persona que ha fet coses molt importants a la vida. El fill que s'hi dedica se sent gairebé en l'obligació davant la resta de la família, i també davant del pare i davant d'ell mateix, de superar el que ha fet el pare. I per provar-ho, de vegades es poden fer disbarats: es poden comprar empreses que no toquen, fer experiments, normalment amb la idea de fer créixer molt ràpidament l'empresa, com si l'ombra del pare es pogués esborrar amb la dimensió del grup", explica Josep Tàpies, responsable de la Càtedra de l'Empresa Familiar de l'escola de negocis Iese.

La qüestió és: ¿en parlen obertament, pares i fills, de tot el que els passa? En general, no. "No és precisament casualitat que els grans consultors especialitzats a ajudar els negocis familiars a resoldre els seus problemes específics tinguin formació en psicologia", assenyala Joan Corona, director acadèmic de l'Institut de l'Empresa Familiar (IEF), el lobi més potent que agrupa gairebé un centenar de companyies de capital familiar que ja han adquirit una certa mida i solidesa (un 62% d'aquestes empreses tenen més d'un miler de treballadors).

Moltes de les empreses membres de l'IEF, que ara presideix José Manuel Entrecanales, i que tenen presència a l'estranger, estan radicades a Catalunya. I amb una antiguitat mitjana de 72 anys han tingut temps de descobrir, experimentar, patir i ocupar-se de tots els avantatges i desavantatges de treballar en família. Els problemes són molt similars. Les solucions, també. En les últimes dècades hi ha hagut una allau d'interessants treballs teòrics sobre aquest tema. Ja hi ha guies -fulls de rutes possibles-, tant si les empreses se les prenen més seriosament com menys.

No parlar mai dels problemes

John Davis, un dels pares de l'estudi sobre el tema -si no el gran referent, juntament amb altres pioners com Ivan Lansberg i Ernesto Poza- va resumir en tres les raons per les quals els projectes d'arrel familiar poden resultar vulnerables. I tenen molt a veure amb la psicologia i l'ésser humà. En primer lloc, el desig d'evitar conflictes a dins de la família, vetant que es discuteixin determinats temes". En segon lloc, l'energia natural de la família, que pot portar a creure que tothom és útil. I en tercer lloc, la tendència de les famílies a desitjar continuar fent les coses igual com s'han fet sempre.

Canviar les maneres de fer és una petita revolució. Jordi Vilamala no té cap problema a confessar-ho, mig rient, a tres metres del seu pare, que se'l mira amb posat seriós, com si tingués molta feina per fer i un xic empipat que l'estem distraient. Som al carrer Agullers del Born, al Forn Vilamala -que ja existia com a tal el 1880-, entre galledes, sacs de farina, taulells de fusta i fileres de ganivets. El Jordi recorda haver-hi jugat a fet i amagar de petit. "Als amics els encantava. Hi ha tants llocs on ficar-se i que no t'hi trobin!" També es divertia tardes senceres amb les mans enganxades a la massa. El pare del Jordi és Xavier Vilamala i Vilà, president del Gremi de Flequers de Barcelona. Va ser en aquesta entitat, fundada l'any 1368, on el Xavier va conèixer la seva dona, la Margarita. "Ella venia del forn del carrer del Carme", puntualitza el Xavier. Tota la família ve del ram.

Passar la nit en un forn

Per què diu el seu fill Jordi que ha canviat un munt de coses al forn? Una mica, per innovar. I també per millorar la qualitat de vida. Almenys és el que es dedueix de la seva resposta. "Jo m'aixeco a dos quarts de set del matí... En part perquè he anat introduint els productes especialitzats. Vull dir que intento especialitzar-me a fer coses que es poden fer de dia!", explica, en al·lusió als pans especials, de qualitat i pastes diverses. Per al Jordi, llevar-se a dos quarts de set del matí és un privilegi si es té en compte l'alternativa. "Abans, quan només fèiem pa, doncs això comportava ser-hi de nit. El pare baixava a dos quarts de dues o a les dues de la matinada, i s'hi quedava fins a les deu o les onze del matí. Quan jo era jovenet i sortia de festa, sempre m'enxampava! Jo havia fet aquests horaris criminals a l'estiu, però no volia viure sempre així".

Potser li hauria agradat dedicar-se a una altra cosa, al Jordi. "Bé, la veritat és que jo volia ser enginyer industrial. Però era un mal estudiant. Hi havia la mili pel mig, m'havia de guanyar les garrofes... Tot va anar de pressa. Als 42 anys ja tenia un pis meu". Ara en té 47. "No era el meu somni, però t'hi poses i vas fent, et va agradant, a mi m'agrada treballar amb les mans. Després, el temps passa i, de sobte, no hi ha sortida". Assegura que el pare mai no el va obligar a seguir el negoci. Al Xavier, per contra, se li escapa que la seva generació va viure aires més autoritaris. "Vaig suggerir que no seguiria i el meu pare no s'ho va prendre gens bé", suspira. Havia estat professor mercantil. Li fa il·lusió que el fill s'hi dediqui. I tots dos riuen i neguen amb el cap quan se'ls pregunta si hi ha cap rivalitat en la manera de fer.

A la feina surt la família

En general, però, quan es treballa colze a colze amb el pare, o entre mare i filla, o entre germans, "la gelosia supura per tot arreu", adverteix Antonio Ruiz, coach d'executius que treballa en desenvolupament organitzatiu. "Els rols que cadascú té a la família se solen traslladar a l'empresa. Es repeteixen els mateixos patrons. Sovint et poden demanar una consulta per un problema que sorgeix a l'empresa i de seguida, quan grates una mica, t'adones que aflora un problema gros a la família", explica Ruiz. De vegades, aquesta mena de conflictes s'aborden a soles amb un coach , però altres vegades en grup. "En aquests casos és molt important que tothom et vegi com algú que té un paper neutral. Si et veuen condicionat o inclinat a posar-te de part d'algú, no funcionarà", afegeix.

Dels anys que ha treballat en aquestes teràpies, ha après que als pares "els costa terriblement abandonar el lideratge", que "no volen perdre l'estatus ni el reconeixement", perquè "han fundat un negoci i temen perdre el que han fet amb tant d'esforç". El paper de l'assessorament, l'experiència acumulada, són actius valuosíssims que poden ser claus per enriquir i ajudar la generació següent. Però les transicions són els moments més delicats de la vida d'una empresa familiar.

A un gran empresari català del sector de la moda i la perfumeria se li va sentir afirmar un dia que en una primera etapa de la vida cal aprendre a fer; en una segona fase cal aprendre a fer fer, i en una tercera cal aprendre a ensenyar a deixar fer. No resulta tan fàcil.

"Si hagués de triar l'error més gran que es comet, seria no planificar la successió, esperar que passi, pensar que algun dia la persona que porta l'empresa no podrà fer-ho i ja es veurà aleshores com s'afronta el problema. Desgraciadament, hi ha moltes probabilitats que una successió mal resolta acabi amb l'empresa, o amb la venda de l'empresa, per falta d'acord sobre la línia estratègica a seguir", emfatitza el director acadèmic de l'IEF. Tot i això, segons el llibre Empresa familiar: ni tan pequeña ni tan joven , del professor de l'Iese Josep Tàpies, les empreses familiars duren més que les no familiars. D'una mostra de 2.254 empreses, entre les de més de 90 anys de vida n'hi ha més de familiars. De les d'entre 60 i 90 anys, també. Però entre les de menys de 30 anys n'hi ha menys. Conclusió: és mentida la dita segons la qual l'avi crea l'empresa, el fill la fa gran i el nét la fa malbé.

La successió i l'ADN

Tots els experts consultats coincideixen que la planificació de la successió és el gran perill. L'elaboració d'un protocol familiar és clau, perquè aborda què es farà quan encara no toca. "És la manera perquè pares i fills en parlin obertament. La diferència entre una empresa familiar exitosa i una de no exitosa passa sempre per si ha previst com resoldre un conflicte abans que esclati", insisteix Tàpies. Per això, rebla, més que el contingut del protocol en si, "importa el procés viscut per elaborar-lo, les reunions, les converses, les emocions que fa sortir, perquè fa posar en negre sobre blanc el funcionament de tota la família".

Més perills. "La síndrome de l'ADN: pensar que com que jo he sigut un bon empresari el meu fill també ho serà. Pot ser-ho o pot no ser-ho. Valdrà més preguntar-l'hi, en tot cas", apunta.

"A mi, més que d'errors, m'agrada pensar en reptes a superar", matisa Pavón, des de Garrigues. Torna a aparèixer la rivalitat. "Els pares pensen que els fills han de superar-los, però alhora intenten sotmetre'ls a la seva conducta, mentre que els fills creuen que en saben més". Tot un repte per a la gestió. Pel que fa a la propietat de la companyia, una de les patinades freqüents és el repartiment accionarial igual per a tots els fills. "Els pares tendeixen a pensar que el tracte més just és donar-los a tots el mateix, no tenen en compte que no tots els fills s'han deixat la pell a l'empresa".

Els canals oberts de comunicació perquè no s'enquistin les coses solen ser un instrument imprescindible. Però ara ja no sabem si parlem d'empreses, de famílies o de persones. Tot ve a ser una mica el mateix.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT