Publicitat
Publicitat

M'AGRADA

Enric Majó: "Als 18 anys em guanyava la vida dibuixant"

Aquest home de teatre, com ell mateix es defineix, ha estat pintor abans que actor. Encara que no visqui de la pintura, mai ha deixat de fer servir el pinzell. Ara ens obre la porta de casa seva per mostrar-nos la seva passió per l'art

La casa d'Enric Majó, a Ciutat Vella, traspua vida, una vida intensa, plena de pintures que, com una segona pell, omplen les parets. Quadres que li van regalar amics ("Aquesta Moreneta i aquest Sant Sebastià són de l'Ocaña i aquest me'l va regalar i dedicar Vicente Escudero") i quadres seus de diferents èpoques. Emmarcat, el poema escrit amb lletra polida i menuda que li va regalar Salvador Espriu. És l'inici de l' Assaig de càntic en el temple , que Majó recita de memòria fins als últims versos: "I estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria".

Ben aviat, el fotògraf Jordi Pizarro i jo observem alguna cosa que no rutlla i que no té res a veure amb cap instal·lació artística: cales al sostre i la cuina apuntalada. Les entranyes de l'edifici on viu estan malaltes i necessiten una actuació urgent. "Mireu com està tot. És un trasbals", es queixa Majó. Sobre una taula hi ha una petita verge amb un casc groc i un mall a la mà. "Quan l'artista Guinovart va saber que la casa tenia problemes i s'havien de fer obres urgents, va tunejaraquesta marededéu, i me la va regalar. «És la Mare de Déu dels paletes -em va dir-, us ajudarà»", recorda i riu. "No ha servit de gaire. Hem hagut d'esperar set anys perquè l'Ajuntament apuntalés els pisos i donés permís per començar. Ara hem de fer-ho a corre-cuita i amb la crisi hi ha gent gran que no s'ho pot permetre. És terrible pensar que haurem de marxar, com ja ha fet el meu veí".

Sobre una calaixera de ditada catalana, una sèrie de pintures d'estil naïf expliquen la seva infantesa a Rubí. "Són part de la primera exposició que vaig fer l'any 1971. La infantesa és el més interessant: és el període que et marca, que et defineix i, a vegades, contra el que lluites".

Sant Mus i els 'hammam'

Hi ha també un sant ben curiós amb nom de joc de cartes. "No el coneixeu? És sant Mus, el dels miracles, un sant molt apreciat a Rubí: si tenies angines a qui li duies un ciri era a sant Mus, per coses més gruixudes anaves a Montserrat!" Presidint el menjador, un Bacus impressionant -"Aquest em va quedar molt teatral"- i al passadís una sèrie de quadres inspirats en els hammam , els banys orientals.

"Néstor Almendros em va dir: «A tu que t'agrada tant Egipte, no has anat mai a un hammam ?» «No», li vaig respondre. «Vés-hi havent dinat, hi ha una llum magnífica». Ho vaig fer. Quan vaig tornar a l'hotel vaig començar a dibuixar sense parar. És meravellós, et trasllades a una altra època. Els d'Egipte són molt pobres i les seves parets tenen diverses capes de blauets i roses que, amb la humitat, queden al descobert, i fan una barreja molt atractiva".

Els primers hammam són els que més el van impactar, però els més impressionants per ell són els d'Istanbul. "Aquest quadre amb textures blaves, també inspirat en un hammam , era el preferit de Gil de Biedma".

A Enric Majó, la pintura li va canviar la vida. Potser per això mai no ha deixat de pintar. "Quan tenia dotze anys vaig dir a casa que volia estudiar. El pare era pastor i la mare treballava a casa. Com que em veien tan decidit a fer batxillerat, sempre em van fer costat. Van anar a parlar amb el professor, però els va desanimar dient: «L'Enric prou feina té a seguir estudiant». I, amb dotze anys, vaig decidir que si prou feina tenia, deixava aquell col·legi. Vaig començar a anar a classes nocturnes. A les vigílies de Nadal, un nou professor, el senyor Ribera, ens va proposar fer un pessebre d'argila i em va tocar la Mare de Déu. Quan la va veure, em va preguntar: «Qui t'ha ensenyat a fer això?» «Ningú», vaig respondre. «I quan treballes el fang?» «Quan plou, al carrer», vaig dir. «Doncs aquesta figura té moviment, què penses fer?» «M'han dit que no serveixo per estudiar». I em va preguntar: «Puc parlar amb els teus pares?» Aquell dia em va tocar la grossa! Un bon professor et pot canviar la vida".

Aquell mestre el va introduir en la cultura a l'antiga, diu, es va convertir en aprenent de pintor. Amb ell va aprendre tota la tècnica, retaules, pergamí, oli, aquarel·la, tot menys el que va aprendre als museus: "l'art en majúscules".

Figurant per a Marsillach

Al teatre hi va arribar per casualitat. "Amb divuit anys em guanyava la vida dibuixant: feia dibuix comercial. Vaig conèixer un grup de l'Institut del Teatre i m'hi vaig apuntar. Era el curs 64/65 i em va veure l'Adolf Marsillach, que em va contractar per fer de figurant amb frase a la seva companyia. Des d'aleshores no he parat".

Aquest estiu ha estat un dels intèrprets de l'espectacle À la ville de... Barcelona , al Teatre Grec, una sàtira poètica dirigida per Joan Ollé. "Esperem fer temporada a Barcelona a la tardor".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT