Fa unes setmanes esclatava l’escàndol: Kim Kardashian, reina de la telerealitat americana, icona de la vulgaritat moderna, conqueria la portada de l’edició nord-americana de la revista Vogue, considerada la bíblia de la moda. Anna Wintour, directora de la publicació, s’espolsava les crítiques amb rotunditat: “ Vogue sempre s’ha caracteritzat per donar visibilitat als rostres que defineixen la cultura del moment, els que agiten les consciències i influeixen en el seu temps”. Polèmica servida.

L’empresari Condé Montrose Nast (1873-1942) va comprar Vogue el 1909 i, en poc temps, la va convertir en la revista de moda de referència. En els anys posteriors, va adquirir altres publicacions, com Vanity Fair i Glamour, a més de llançar les edicions britànica (1916) i francesa (1920) de Vogue, que acabaria convertint-se en el vaixell insígnia d’una gran flota de glamur anomenada Condé Nast Publications. Cent anys més tard, la revista Vogue continua sent la publicació amb més influència del planeta moda.

Wintour és ben coneixedora d’aquesta posició hegemònica quan afirma que, a les pàgines de la seva bíblia particular, només hi tenen cabuda els personatges que marquen cada època. No en va fa tot un segle que Condé Nast identifica i promou les expressions estètiques i els cànons de bellesa femenina vigents per a cada període dins el context de la moda. El ventall de personalitats i tendències que han regnat des de les seves pàgines és ben ampli. Unes de més polèmiques que altres, i cadascuna a la seva manera, entre totes han marcat la iconografia de tot un segle. La responsable de tants èxits, en bona part, és l’arma visual més potent de què podria disposar qualsevol mitjà gràfic: la fotografia.

Un recorregut fotogràfic

Avui dia és ben estrany trobar un llibre sobre fotografia que no inclogui un capítol dedicat a la fotografia de moda, un fenomen artístic indiscutible (malgrat el fi comercial intrínsec) del segle XX. Condé Nast sempre s’ha caracteritzat per haver col·laborat amb els més grans fotògrafs de cada etapa i per haver-ne impulsat les carreres. Molts han desfilat per la casa, s’hi han format i hi han crescut com a professionals del mitjà. El resultat: una col·lecció impressionant d’imatges per a la posteritat que defineixen tota una centúria.

D’aquest arxiu abismal en surt la magnífica selecció de 150 imatges que componen l’exposició Papier Glacé: un siècle de fotografie de mode chez Condé Nast, que es pot visitar des de l’1 de març al Palais Galliera, el Museu de la Moda de París. La mostra itinerant, que ja ha passat per Berlín, Edimburg i Milà, s’estarà a la capital francesa fins al 25 de maig, abans de marxar cap a Zuric, els Estats Units i Tòquio.

Les imatges, organitzades per seccions temàtiques, que resumeixen els diferents estils i components del gènere (decoració, ficció, exteriors, silueta, natura morta, oda al cos i retrats), ofereixen un recorregut impagable per les tendències estètiques de l’univers de la moda dels últims cent anys. El fil conductor: les primeres obres dels grans mestres que van néixer i desenvolupar-se com a professionals sota l’ala protectora de Condé Nast, les que acabarien definint l’estil de cadascun. Des del baró De Meyer fins a Mert Alas i Marcus Piggott, passant per Edward Steichen, David Bailey i Helmut Newton. Un cartell de vertigen amb dos grans absents, potser: Richard Avedon i Steven Meisel, pesos pesants del gènere molt lligats també a Condé Nast, però que van arribar a la casa no per formar-s’hi, sinó ja com a fotògrafs estrella.

El viatge comença amb els retrats del baró Adolph de Meyer, primer fotògraf de la casa. Les protagonistes de les seves imatges eren les grans dames de l’alta societat, que simbolitzaven l’elegància de principi de segle i convidaven a somiar des de les pàgines de Vogue. Les seves postures teatrals i hieràtiques, enfundades en grans creacions d’alta costura, reclinades sobre butaques luxoses, en espais interiors amb mobiliari majestuós (sovint a les seves pròpies mansions), van donar pas a la modernitat i la insolència de les flappers i l’ art déco dels feliços anys 20.

De les ‘flappers’ al ‘new look’ de Dior

L’era del jazz, d’El gran Gatsby, de l’alliberació de la dona: la revolució de la costura, la guerra a les cotilles, la introducció dels pantalons i del maquillatge, abans considerat de senyores “de mala vida”... Les dames respectables de les classes benestants començaven a ser desplaçades per rostres més mundans: actrius, ballarines i artistes en general, estrelles d’una indústria incipient anomenada Hollywood. El cronista gràfic de l’època: l’americà Edward Steichen, un dels més emblemàtics de la història de Condé Nast. Les seves muses: Marion Morehouse, la primera model fotogràfica reconeguda pel gran públic, i Lee Miller, que amb el temps esdevindria també una destacada fotògrafa de la casa. Un altre referent de l’època: Man Ray, que va acostar el surrealisme i l’avantguarda a les pàgines de Vogue.

El Crac del 29 marcava el tret de sortida de la Gran Depressió. Els excessos estètics de la dècada anterior donaven pas a una nova línia més sòbria, que es mantindria vigent fins a la Segona Guerra Mundial. Als anys 30 i 40, Hollywood es consolidava com a indústria de somnis i les grans estrelles del setè art passaven a ser els referents en què s’emmirallava l’afligida joventut de l’època, també a través de les pàgines de Vogue. Elles i models com Lisa Fonssagrives, Dorian Leigh i Helen Bennett posaven cara i ulls a les primeres obres dels fotògrafs de l’època: Cecil Beaton, Horst P. Horst, John Rawlings i Erwin Blumenfeld, autors d’uns experiments i unes composicions visuals que traspuen fantasia.

El new look d e Dior del 1947 va suposar un abans i un després. Un trencament amb l’austeritat dels anys anteriors. El nou concepte d’elegància passava pel retorn de les cotilles i unes cintures de vespa espectaculars. Més frivolitat, més voluptuositat. Arribaven els 50, l’època daurada de l’alta costura. Tres rostres per definir-la: Dovima, Jean Patchett i Suzy Parker, les models que van inspirar mestres de la càmera com Henry Clarke, Clifford Coffin, William Klein, Constantin Joffé... Però sobretot Irving Penn, el fotògraf amb la trajectòria més llarga de la història de Condé Nast: 60 anys a la casa, al llarg dels quals sempre va tenir “la sensació de vendre somnis, no pas vestits”.

Amb els anys 60, arriba la transgressió i la moda surt al carrer. L’estètica mod, la cultura hippie, el pop art, les pestanyes postisses i la minifaldilla, esclar. Com als anys 20, els grans moviments socials tornen a decidir les tendències. La consigna: trencar bruscament amb les convencions del passat. Les línies clàssiques esdevenen obsoletes per deixar lloc a una estètica més jove i atrevida, urbana i democràtica. Jean Shrimpton i Twiggy, reines del Swinging London, s’erigeixen en icones. Darrere l’objectiu: David Bailey, l’enfant terrible de la fotografia de la dècada.

Uns altres talents transgressors que començaven a aflorar i que marcarien les generacions posteriors són Guy Bourdin i Helmut Newton. El primer ja s’havia fet notar a mitjans dels 50, amb unes provocadores imatges per al Vogue francès que mostraven una model fent gala del glamur de l’època en una parada de carn del mercat de Les Halles de París, amb tres caps de vedella al fons. Tota una atmosfera de contrastos, enigmàtica i seductora per alguns, grotesca i pornogràfica per altres, que acabaria definint la seva obra. En aquesta estètica controvertida es va moure també Newton. Marcat per un profund erotisme i una clara intenció de destapar tabús, el seu univers és característic de la fotografia de moda dels anys 70.

A Newton i Bourdin cal afegir-hi un nom femení: el de la recentment desapareguda Deborah Turbeville. Autora d’un univers igualment obscur i brillant, inquietant i fascinant a la vegada, va aconseguir escandalitzar les sensibilitats estètiques d’una època bastant alliberada, en plena eclosió glam, disco i punk. Una imatge seva del 1975 per al Vogue americà, que mostrava unes models desconegudes amb un posat lànguid, fent diferents postures en uns banys públics, fins i tot va fer caure momentàniament les vendes de la publicació.

Del ‘fitness’ a l’era de les supermodels

Cap a final dels 70 i principis dels 80, va arribar el torn de banyadors i mallots. S’encetava l’era del fitness, del culte al físic i de l’aspecte natural i saludable. Una estètica de salut, bellesa i benestar perpetuada per fotògrafs com Arthur Elgort i Albert Watson, utilitzant com a vehicle els físics espaterrants de Christie Brinkley, Janice Dickinson i la malaguanyada Gia Carangi, morta de sobredosi amb 26 anys. Era la generació prèvia a l’era de les supermodels.

Cindy Crawford, Claudia Schiffer o la trinitat formada per Linda Evangelista, Naomi Campbell i Christy Turlington són noms que no necessiten presentació. A la segona meitat dels 80 van conquerir la indústria d’una manera devastadora i la majoria ja s’hi van quedar per a l’eternitat. L’expressió rotunda, la seguretat i l’actitud que mostren davant la càmera desvelen l’essència d’unes estrelles de volada universal. Els objectius de Peter Lindbergh, Ellen von Unwerth i Herb Ritts són alguns dels que van tenir la sort d’immortalitzar-les.

Per completar del tot la llista, però, falta un nom que tampoc no necessita introduccions: Kate Moss. Màxim exponent de l’estètica waif i l’anomenada heroin chic, el llegat de l’era grunge que va tornar a agitar sensibilitats en la moda dels 90, la britànica s’ha convertit en la icona més sòlida dels últims vint anys. Corinne Day, Mario Sorrenti, Paolo Roversi, Mario Testino, Terry Richardson o les parelles professionals formades per Inez van Lamsweerde i Vinoodh Matadin o Mert Alas i Marcus Piggott: tots han contribuït amb els seus objectius a elevar-la a la categoria de llegenda viva.

Naturalesa cíclica

La musa Moss no és sinó la insígnia actual d’una indústria (o en podríem dir també art?) que, com ella, no deixa mai de reinterpretar-se. Cent anys són un recorregut llarg, però la mateixa naturalesa cíclica de la moda l’obliga a tornar al punt de partida un cop i un altre. Així, si ens fixem en alguns dels fotògrafs més transgressors del nou mil·lenni i els comparem amb els grans mestres del passat, no hi ha tanta diferència entre els experiments de Sølve Sundsbø i el surrealisme de Man Ray, o entre la provocació visual de Guy Bourdin i el desvergonyiment d’Inez & Vinoodh, Miles Aldridge o Tim Walker.

Anna Wintour sap bé de què parla. Canvien els noms, canvien les cares, canvien les actituds. La moda continua sent la moda. I en el seu vessant cultural, a través dels seus mitjans artístics, acaba fent sempre el mateix: capturar l’esperit d’una època i oferir, amb infinitat de màscares, un gran espectacle de fast i sumptuositat.