Publicitat
Publicitat

DISSENY

Seients emblemàtics que encara continuen en producció

Cadires... amb històries

Si hi ha una peça de mobiliari emblemàtica en la història del disseny és, sens dubte, la cadira. Al llarg del segle XX arquitectes i dissenyadors van establir una mena de competició no declarada per crear cadires icòniques. En certa manera és un precedent de l'arquitectura icònica, i també ha tingut els seus fiascos i absurditats.

Però a diferència del que passa amb els edificis, les cadires que no responen a un bon ús i que s'han deixat endur per una frivolitat estètica acostumen a desaparèixer del mercat en un breu espai de temps. El mobiliari sovint ha cregut que era moda i ha intentat de manera equivocada crear mobles de temporada. D'altra banda, algunes peces es mantenen a les vitrines dels museus i en l'imaginari col·lectiu com a símbols d'una època o d'un moviment estètic.

Finalment, unes poques cadires especials fins i tot se segueixen produint dècades després de la seva creació. Malgrat que moltes formen part de col·leccions de museus com el Moma de Nova York, encara es poden comprar a les botigues. Els preus no sempre són econòmics, però podem pensar que estem comprant peces de col·leccionista al cost d'un bon moble. Quan seiem en aquestes icones estem compartint una petita part de la història de la creativitat i l'enginy humà. A continuació us oferim un petit recull d'alguns d'aquests seients, acompanyat d'una petita història de com va anar la seva creació.


1. Silló Torres Clavé / Josep Torres Clavé

L’arquitecte Josep Torres Clavé, vinculat al GATPAC, al racionalisme i a figures com Josep Lluís Sert, va fundar amb Antoni Bonet el MIDVA (Mobles i Decoració per a la Vivenda Actual), una botiga on es podien adquirir als anys 30 mobles importats de creadors com Alvar Alto i Mercel Breuer, juntament amb creacions pròpies. El 1934 va crear aquesta butaca, inspirada en els populars cadirats eivissencs, utilitzant estructura de fusta i seient de corda. Exhibida al pavelló espanyol a la Fira Internacional de París el 1937, ha esdevingut un símbol d’un racionalisme local que sabia combinar tradició artesana i modernitat racionalista. Ara l’ofereix Mobles 114 al preu de 900 euros.


2. Longe Yottoman / Ray i Charles Eames

Charles i Ray Eames, el prolífic matrimoni d’arquitectes i dissenyadors, tenen algunes de les cadires i chaise longues més boniques i icòniques del segle XX. Aquesta és la butaca perfecta per als executius de Mad men. Creada el 1956, segueix sent objecte de desig per als amants del confort. Si bé per dimensions sembla destinada a l’àmbit laboral, hi ha moltes llars que han trobat un espai de lectura i relax amb el conjunt de puf Ottoman i butaca Longe. L’edita Vitra i costa 6.200 euros.

 

3. Barcelona / Mies van der Rohe

Amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona del 1929, Mies van der Rohe va crear dos dels símbols de l’escola de la Bauhaus, el Pavelló Alemany i la cadira-butaca Barcelona. Del primer s’ha dit que va obrir la porta del racionalisme a la nostra arquitectura. El segon, la gran cadira Barcelona, encara ara en producció, va ser motiu de polèmica al començament. Estava pensada perquè hi segués el rei Alfons XIII, de manera que igualés així la seva condició a la de la resta de ciutadans. Sembla que el rei s’hi va negar i es va fer portar un tron reial. Ara en podem trobar alguns originals i moltes còpies en llocs com porteries d’escales de la part alta de Barcelona, sales d’espera de despatxos i boutiques. L’ofereix Knoll i val 990 euros.

 

4. Toledo / Jorge Pensi

Fruit d’un moment estètic molt concret, el dissenyador argentí establert a Barcelona Jorge Pensi va fer per a l’empresa Amat –que és molt coneguda per les seves cadires de terrassa– una revisió del clàssic que podem veure en la majoria de bars. L’any 1986 va crear la cadira Toledo, feta d’alumini fos en motlle i amb tub també d’alumini. Aquest model de cadira forma part de diverses col·leccions de disseny. Malgrat que pesa més que les tradicionals i per tant dificulta la tasca d’apilar-les a l’hora de recollir, i tot i la seva capacitat d’acumular escalfor al sol, ha estat un veritable bestseller del nostre disseny arreu de món, principalment en restaurants de museus i centres de cultura.

 

5. Sacco / Gatti, Paolini i Teodoro

Si alguna peça identifica el relaxament moral de finals dels anys 60 és aquest puf Sacco. Obra dels arquitectes Gatti, Paolini i Teodoro va ser una peça clau per a l’empresa Zanotta, que encara el produeix (265 euros). Aquest sac de pell cosida, que conté boletes de porexpan, resumeix perfectament una societat que fugia dels formalismes socials i aspirava a trobar maneres de relacionar-se menys rígides. És impossible asseure’s correctament en aquesta mena de coixí, però és ben fàcil entrar en conversa amb el veí. Ràpidament, però, va ser assumida pel que es va anomenar hippie-chic i va formar part de decoracions de les cases burgeses.

 

6. BKF / A. Bonet, J. Kurchan, J. Ferrari

L’arquitecte català Antoni Bonet, que va viure el moviment modern en temps de la República, va marxar a l’Argentina i juntament amb Juan Kurchan i Jorge Ferrari-Hardoyi va crear el Grupo Austral. Entre les seves primeres peces van crear el 1938 aquesta butaqueta anomenada BKF (també Butterfly). A banda de ser còmoda i plegable, la seva imatge senzilla però orgànica formada per una pell cosida i uns tubs metàl·lics i sobretot la posició relaxada de qui hi seu s’ha adaptat als nous temps. La produeixen diverses empreses amb preus entre els 180 i els 900 euros.



Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT