Publicitat
Publicitat

Jordi Ruich: "El Camí de Sant Jaume m'ha donat vida"

Abans del trasplantament de ronyó, el Jordi Ruich no podia caminar gaire perquè es cansava. Ara està fent l'última etapa del Camí de Sant Jaume. 354 quilòmetres. És el seu tercer intent. "Si et dónes per vençut, segur que no l'acabes". I ell és dels que no tiren la tovallola

Com els nens abans d'anar de colònies, el Jordi Ruich, de 62 anys, tenia la motxilla preparada des de feia dies. Afrontava el Camí de Sant Jaume, que va començar ara fa deu dies des de Lleó, amb els mateixos nervis i la mateixa il·lusió que els nens que per primer cop dormiran fora de casa. Aquesta és la tercera etapa que realitza -el 2006 va fer de Montserrat a Saragossa, i el 2007, de Saragossa a Lleó- i l'última que li queda per completar el camí.

També és el tercer intent, ja que els dos anteriors va haver de tornar abans d'hora. "Em vaig dir que l'acabaria però no com un repte sinó com una satisfacció personal. Si et dónes per vençut, segur que no l'acabes", explica. I ell és dels que no es donen per vençuts fàcilment. Preparant el camí ha après que "tot el que realment necessites per anar per la vida t'hi cap en una motxilla". A la seva, hi ha una ampolla d'aigua, mudes de roba, pocs diners -"perquè la gent t'acull i t'ofereix menjar"- i les deu pastilles diàries que ha de prendre per evitar que el seu cos rebutgi el ronyó que li van trasplantar fa 12 anys.

Des dels 28 anys, el Jordi pateix una malaltia congènita: poliquistosi renal. És un procés lent durant el qual els ronyons es deterioren, s'infecten i hi apareixen quists. I, als 44 anys, el seus ronyons van dir prou i els hi van extirpar. També va haver de deixar de treballar. "Em vaig jubilar i això també és un cop fort", diu. Fins llavors, el Jordi havia conviscut amb la malaltia. "Tens dues opcions: rebel·lar-te, però sempre tens les de perdre, o aliar-t'hi, perquè no és l'enemic, forma part de tu". Intentava, però, que afectés al mínim possible la seva vida quotidiana i, sobretot, la de la seva família, "ja que veure patir els altres és pitjor que la mateixa malaltia", diu aquest pare de dos fills i avi del petit Guim, que porta el nom del seu poble, Sant Guim de la Plana (Lleida).

Sense ronyons, el Jordi va estar cinc anys en diàlisi fins que va arribar el trasplantament. "El món s'enfonsa", reconeix. La diàlisi condicionava la seva llibertat de moviments. "Sents frustració, però no vols que els altres notin cap canvi". I així, la família va continuar anant de vacances i programant les sessions a les ciutats de destí. I, si calia, dissimulava. De vegades, després d'una sessió de diàlisi entrava a les fosques a casa perquè no veiessin que no es trobava bé. "Penses, tot i que no sigui cert, que els estàs donant una mala vida. I hi va haver un moment que em vaig enfonsar".Però l'instint de superació va ser més fort. "T'adones que estem més preparats per assumir l'adversitat que la felicitat".

"Tenim un ronyó i és per a tu"

I va ser mentre feia diàlisi, estirat a un llit, que va veure per televisió un reportatge sobre el Camí de Sant Jaume. "Si em trasplanten, el faré", es va dir. No hi va tornar a pensar més. Fins al 2 de març del 2000. A ell, que sempre portava el telèfon mòbil a sobre per si el trucaven amb la bona nova, la trucada el va agafar per sorpresa. Eren les 4 de la tarda i el telèfon de casa va sonar. Li trucaven de l'Hospital Clínic: "Tenim un ronyó i és possible que sigui per a tu". Primer es va quedar sense paraules, després va venir el nus a l'estómac. I un cop paït, una "alegria immensa". Quan es va recuperar, va reprendre la idea de fer el Camí. Aquest cop l'acabarà a Santiago, però aquest no és el final. "Segur que un altre any hi arribarem des d'un altre lloc perquè el Camí no s'acaba mai. Això enganxa".

Hores d'ara el Jordi camina per terres gallegues. Al seu ritme, amb una mitjana de 25 quilòmetres diaris. L'acompanya un bon amic, el Joan. Tenen previst arribar-hi el 15 de maig. Potser cal haver fet el Camí de Sant Jaume per entendre què significa. "A mi m'ha donat vida. Sentir-te acompanyat de gent, de records, de sensacions... És impagable!". En la malaltia, ja no hi pensa. En canvi, no hi ha dia que no tingui un record per a la persona que li va donar el ronyó: "Si no fos pel trasplantament seria mort".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT