Publicitat
Publicitat

PORTADA

Carla-Valérie: El duel de les primeres dames

Totes dues estan acostumades a les càmeres. Carla Bruni, la dona de Nicolas Sarkozy, com a exmodel i cantant. Valérie Trierweiler, la companya de François Hollande, com a periodista de primera línia. Dues dones amb una llarga carrera professional al darrere que es disputen avui també la seva part de l'Elisi. Pel que expliquen els que les coneixen, Carla és oberta i afable, Valérie és més discreta i distant. I hi ha el seu futur en joc.

Carla Bruni obre i tanca les immenses portes daurades de l'Elisi amb la naturalitat de qui ho ha fet tota la vida. Va arribar al palau presidencial el 2 de febrer del 2008 -el dia que es va casar amb Nicolas Sarkozy- i allà va veure néixer la seva petita Giulia l'octubre passat. Però l'exmodel i cantant té clar que quan toqui marxar, farà les maletes sense recança. "Sempre he sabut que el meu pas per aquí és totalment provisional", va assegurar fa un temps en un reportatge de la BBC sobre com és la seva vida al costat de Sarkozy. I l'hora de marxar podria arribar aviat.

Els francesos decideixen avui a les urnes si renoven la confiança a Nicolas Sarkozy i continua de president cinc anys més o opten per un canvi històric que obriria les portes de l'Elisi a François Hollande, el favorit a les enquestes i vencedor de la primera volta electoral del 22 d'abril. Seria el retorn al poder del socialisme a França des del triomf de François Mitterrand l'any 1981. I Valérie Trierweiler, la companya d'Hollande, prendria el relleu a Carla Bruni. És el duel de les primeres dames.

Orígens diferents

Carla Bruni -ara té 44 anys- és filla d'una família benestant de Torí que va fugir d'Itàlia per por de la violència contra els empresaris desencadena per les Brigades Roges als anys 70. Valérie Trierweiler, de 47 anys, té un origen molt més humil. Nascuda a Angers, al País del Loira, la seva mare era la portera de la pista de patinatge del municipi. El pare, discapacitat arran de l'explosió d'una mina quan era petit, va morir quan ella tenia 21 anys.

L'una va tenir una carrera exitosa com a model i més tard com a cantant -del disc Quelqu'un m'a dit en va vendre 2 milions de còpies- abans d'entregar-se a la feina de primera dama. L'altra continua exercint de periodista, la professió en què es va iniciar fa 23 anys quan va entrar de redactora política a la revista Paris Match -així va conèixer François Hollande- i on encara avui publica a la secció de cultura, a més de presentar, també fins fa poc, un programa de televisió a la cadena Direct 8.

Unes feines que, per cert, no té intenció d'abandonar: "Penso continuar exercint de periodista, necessito guanyar-me la vida per pujar els meus fills; no sóc diferent de la resta de francesos, visc de la meva feina", va explicar fa uns dies al diari Ouest-France . Una imatge d'humilitat ben treballada que també va intentar llançar Carla Bruni quan va dir a un grup de periodistes en plena precampanya, amb gran repercussió a internet, que ella i Sarkozy "eren una parella senzilla". "La vida personal dels candidats interessa molt als electors -explica l'assessor en comunicació Antoni Gutiérrez Rubí-, ja que hi ha la impressió que tal com són en família, tal com eduquen els seus fills, així governaran". Cap gest d'elles, per tant, pot quedar a l'atzar.

Giulia, un Pol Pot a casa

Dues periodistes franceses, Nicole Leibowitz i Elisabeth Schemla, han retratat les dones dels candidats a la campanya presidencial en el llibre Pour le meilleure et pour le pire [En les coses bones i en les dolentes]. Carla Bruni s'ha prestat al joc periodístic i ha atès les seves preguntes però Valérie Trierweiler ha optat per quedar-ne al marge.

Bruni es va mostrar a les periodistes com qualsevol mare atabalada en els primers mesos de vida d'una nova criatura. "El Nicolas diu sempre que a ell l'han elegit democràticament, però que la nostra filla és Pol Pot", va dir l'exmodel i cantant, que va assegurar que a les nits a l'Elisi la rutina és "pel·lícula, pizza i bebè".

A la trobada amb les periodistes, Bruni hi va confessar els sentiments que li van provocar les vivències més importants de la seva vida, com ara el poc contacte que tenia amb els seus pares -artistes-: "De petita, no recordo els meus pares. Fins que no vaig tenir 14 anys no els vaig començar a veure cada dia, quan eren més grans i s'estaven més a casa".

També el xoc emocional que li va provocar, als trenta anys, descobrir que el seu progenitor no era el seu pare, sinó un empresari instal·lat al Brasil que va tenir una relació amorosa de jove amb la seva mare. O el drama de la mort del seu germà a causa del VIH, que l'ha convertida en una combatent incansable per minimitzar els efectes de la malaltia, sobretot a les zones més vulnerables del planeta.

Tot i que li van insistir molt, Valérie Trierweiler no va voler respondre a aquestes periodistes i va arribar a amenaçar-les de perseguir-les judicialment si el relat que en feien no es corresponia amb la realitat. Tota una declaració d'intencions, només de partida, de la seva manera de ser. I és que Valérie és conscient, segons va relatar a l' Ara Tu una de les autores del llibre, Nicole Leibowitz, que la seva qualitat de periodista és incompatible amb la de primera dama, encara que ella insisteixi que vol continuar exercint la professió. "¿Us imagineu una primera dama participant en els consells de redacció per decidir quins temes són notícia a Paris Match ?", es pregunta Leibowitz.

El moment més amarg

De fet, un dels moments més amargs de la seva carrera periodística, segons s'explica al llibre sobre les aspirants a primera dama, va ser quan el director de Paris Match va decidir, contra la voluntat de Valérie, apartar-la de la secció de política l'any 2005, just quan va saber de la seva relació sentimental amb François Hollande, que en aquell moment encara estava casat amb Ségolène Royal. Allò li va canviar l'humor per sempre. Va deixar de ser la bona companya que era a la redacció per esdevenir intractable, segons van explicar alguns dels seus companys de feina a les autores del llibre.

Valérie Trierweiler i François Hollande van oficialitzar la seva relació l'any 2010. Lluny quedaven les presidencials del 2007, en què Hollande va decidir fer un pas enrere -en bona part per por que la seva relació extramatrimonial amb Trierweiler li suposés un entrebanc a la campanya- i va deixar via lliure -sense voler-ho- a la que aleshores era la seva dona, Ségolène Royal, que va encapçalar la candidatura socialista a les presidencials. "Fer pública la nostra relació -va assegurar Trierweiler fa poc al Canal + francès- va ser un alliberament per a François; ara és ell mateix, ha aconseguit la plenitud, la felicitat".

Però, de moment, la parella afronta un maldecap important: decidir si es casen oficialment. Del que facin en dependrà que ella pugui participar, sense causar un daltabaix protocol·lari, en els actes oficials del futur president si Hollande és escollit. "Només per protocol no ens casarem", va assegurar ell mateix fa uns mesos a un diari francès. De fet, Hollande va conviure durant trenta anys amb Ségolène Royal sense oficialitzar mai el seu matrimoni.

Carla Bruni i Valérie Trierweiler són la nit i el dia. Dos models de vida oposats, dues opcions polítiques diferents. "Jo sóc hollandista de fa molt de temps", va assegurar Valérie en una entrevista a Libération el mes passat. "L'antisarkozysme és un fenomen de l'elit parisenca -va explicar Bruni en una entrevista a Le Nouvel Observateur -, la gent s'estima el Nicolas, en temps de crisi el nostre país necessita un home com ell", conclou.

Un altre abisme les separa, l'interès per la política. La companya de François Hollande l'ha seguit, n'està al cas, l'ha tractat des de diferents àmbits com a periodista passejant-se per l'Assemblea Nacional, el Palau de l'Elisi o el de Matignon -la seu del govern-, i entrevistant les primeres espases del ram.

Desinterès per la política

Carla Bruni, en canvi, es defineix com a apolítica. "La política no m'interessava gaire abans i ara només m'afecta perquè és la vida del Nicolas. Em sorprèn molt quan llegeixo que tinc influència sobre ell. Quan em demana opinió, la majoria de cops no sé ni què dir", desvela l'exmodel i cantant al llibre Pour le meilleure et pour le pire, en què admet que ha fet un viratge ideològic per passar de tenir "reflexos epidèrmics d'esquerra" -ho va dir l'any 2008- a ser "ultrasarkozysta", "ja no d'esquerres", va dir a principis d'any.

Una d'elles ocuparà els pròxims cinc anys l'Elisi. "Moriré periodista, encara que em treguin el carnet de premsa", és el crit de guerra de Valérie quan se li pregunta pel seu futur a l'Elisi. "Tinc un disc pendent de publicar amb una cançó dedicada al Nicolas", són els plans de futur de Carla. Una de les dues guanyarà el duel aquesta nit.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT