Fa un dia plàcid d'estiu i el mar és tranquil. Les condicions atmosfèriques són immillorables. Tot i això, quan els dos peus són a coberta i terra ferma queda enrere, el cos s'aboca a un tímid balanceig, perceptible només per als no avesats. L'Amadeu, que sempre havia tingut tendència a marejar-se, es mou per la superfície de l' Amphora II amb la mateixa seguretat que devia fer-ho pel dúplex de 120 metres quadrats on vivia abans de mudar-se. Amb el trasllat va complir un somni antic, i està encantat d'haver-lo materialitzat.

No és fàcil quantificar el nombre de persones que viuen en un vaixell a Catalunya, entre altres motius perquè les autoritats de molts ports no veuen amb entusiasme aquesta vida flotant. "En alguns, els socis han arribat a votar en assemblea que es prohibeixi de manera explícita. Però hi ha un buit legal que fa inviable aquesta prohibició", explica la Marta, que ha viscut molt temps en un vaixell i en aquests moments en busca un altre per traslladar-s'hi. "Molta gent, com jo mateixa, pensem que és millor no fer-ne gaire publicitat per evitar problemes", diu.

En qualsevol cas, els que han optat per aquest singular tipus de residència no són, ni de molt, una raresa, sinó una comunitat nombrosa. I diversa. No és senzill explicar de manera simple les raons per les quals hi ha persones que decideixen viure en un vaixell. Però sí que se'n pot arribar a deduir un mínim comú denominador. L'amor al mar. La sensació de llibertat que proporciona poder llevar l'àncora i viatjar, amb totes les pertinences a sobre, a qualsevol lloc. El contacte amb el sol i amb el vent, amb la pluja quan n'hi ha. La simplificació d'intendència a què obliga aquests tipus d'habitatge.

També hi ha raons d'ordre econòmic, però no són definitives. Els que argumenten que viure en un vaixell és més barat que fer-ho un pis reconeixen que si se sumen el lloguer de l'amarratge i el manteniment de la nau, la diferència no és tan significativa. Perquè un altre sentiment comú és que cal tenir esperit de sacrifici i ganes d'aprendre a fer una mica de tot per tenir la nau en condicions: quan no s'ha de pintar cal reparar un pal o una vela, revisar una canonada o posar a punt la calefacció. Si no s'està disposat a fer la feina, caldrà encarregar-la, i qualsevol intervenció acostuma a ser cara.

Amb tot, les compensacions d'aquest tipus de vida s'imposen a limitacions com l'escassetat d'espai. L'Amadeu -que viu sol-, una parella, una família amb una nena i una altra amb dos fills ens conviden a pujar a la seva casa sobre l'aigua.

1. Patricia i Philippe

"Hi hem viscut a Barcelona i a molts altres llocs del Mediterrani"

Fa vuit anys que la Patricia i el Philippe comparteixen la seva vida a bord del Grobedam ( Gros bebe d'amour ). Però el Philippe hi viu des de fa pràcticament el doble de temps, i no va parar fins que va convèncer la seva companya d'instal·lar-s'hi. "M'explicava que genial que era viure en un vaixell, viatjar amb la casa a sobre, les travessies custodiades per les constel·lacions…", recorda la Patricia. També hi va haver un punt de pragmatisme en la seva decisió: "No podíem mantenir dues cases a Barcelona".

La Patricia es confessa una persona amb tendència a crear vincles materials, i aquesta és la part que li va costar més a l'hora de fer el trasllat. "Encara avui de tant en tant he de fer un reset i plantejar-me què és realment important. Quan hi poses milles de distància tot acaba per establir el seu equilibri, les preocupacions materials desapareixen i et preocupes pel que realment té sentit: el fred, la gana, compartir, superar les pors i arribar a bon port. Et carregues les piles d'emocions i experiències, que al cap i a la fi és del que es nodreix la vida i el que finalment transcendeix. Així que no m'ho he plantejat mai com una pèrdua, sinó com un guany. Per no parlar de la gent que coneixes navegant", enumera, en una relació gairebé infinita dels aspectes positius de viure en una embarcació.

Esclar que el seu no és un vaixell qualsevol: "És un veler d'alumini d'onze metres, només n'hi ha sis com aquest a tot el món, i en realitat cadascun és diferent. Aquest es va dissenyar per a una persona paraplègica que volia fer la volta al món", explica la Patricia. El periple de la nau és fascinant. "Hi hem viscut a Barcelona i a molts altres indrets de la costa mediterrània. El vaixell coneix des de l'oceà Atlàntic fins al mar Adriàtic, l'oceà Índic, el mar del Nord i els mars del Sud".

La Patricia va néixer en un poblet de la costa basca, Algorta. "Però l'únic vaixell que havia vist en la meva vida -diu- era el Tximbito , per creuar a Portugalete. El Philippe, però, sempre ha estat molt connectat al mar. Anava a l'escola amb canoa i més tard va ser instructor de vela a la Bretanya, i sempre ha estat molt interessat en els vaixells i les noves tecnologies".

La parella assegura que el fet de viure en un vaixell no ha suposat cap barrera en el seu dia a dia. "No ens hem limitat en res. Hem tingut gos, gats, sopars amb amics…" Només es frenen en una cosa: "Quan hem de comprar alguna cosa, el Philippe s'ho repensa mil cops, perquè el condiciona el consum i l'autonomia del vaixell", explica ella. "Els llibres són benvinguts, però res d'electrodomèstics: ho tenim tot en llums leds, generador eòlic, panells solars… Per no tenir, no tenim ni nevera". Però són tantes les compensacions que reben a canvi d'aquestes renúncies que no descarten viure per sempre en un vaixell. "No conec cap altre mitjà de transport que s'assembli més a una casa. I a més, no consumeix: el vent és gratis!"

2. Amadeu di Giacomo

"Viure en un vaixell és una opció de vida, no una qüestió econòmica"

"La meva història és molt típica entre la gent que viu en vaixells: m'hi vaig decidir quan em vaig separar. Però no és una raó econòmica, perquè pel preu que pago per l'amarratge i la hipoteca podria viure en un pis. És una opció de vida". L'Amadeu viu sol a l' Amphora II , una acollidora embarcació del 1972 que satisfà la regla d'or de tot vaixell: màxim aprofitament de tots els racons. Tot són calaixos, armaris, espais secrets on guardar tot el que cal per al dia a dia de l'embarcació i de qui l'habita.

"De petit ja navegava en vela lleugera, la navegació sempre m'ha agradat molt. Però en realitat no sabia què significa tenir un vaixell. És un sacrifici molt gran, perquè sempre hi ha molta feina. O hi dediques temps o hi dediques diners", afirma. Al començament tenia un llibre de control de despeses, explica, que amb el temps va substituir per un de tasques pendents: així no se li encongeix el cor pensant en tot el que hi inverteix. La seva primera residència amb el vaixell va ser al Port Vell de Barcelona, però fa un parell d'anys es va instal·lar al Fòrum. Així s'ha estalviat el tràngol de veure com el projecte de transformació en port de luxe n'ha expulsat molta de la gent que hi vivia. S'hi troba a gust, al Fòrum, tant com a l' Amphora II . "El vaixell és una cosa molt personal, te'l sents molt teu i t'hi adaptes. Jo abans vivia en un dúplex de 120 metres quadrats, però la veritat és que fins i tot en aquella casa tan gran m'havia fet el meu raconet, sempre m'han agradat els llocs reduïts", diu. Recorda com "un exercici de síntesi molt xulo" el moment de deixar enrere tantes coses acumulades al llarg del temps que no van arribar mai a port.

Fins ara la travessia més llarga que ha fet han estat tres mesos seguits de navegació, i l'entusiasma la sensació de llibertat que li ofereix poder anar pel món amb la seva pròpia casa. "Hi ha gent que quan navega va recalant de port en port. A mi m'agrada anar a cales, em sento molt més lliure". Al seu vaixell hi té plaques solars, dutxa i aigua calenta, però li és més còmode utilitzar els serveis del port, inclosos la rentadora i l'assecadora. La nevera, petita, l'ha ajudat a fer compres més racionals. "És un altre dels avantatges de la vida aquí: com que no pots acumular gaire no pots comprar tant i prescindeixes de moltes coses supèrflues. A més, la nevera consumeix molta electricitat, i això, especialment quan navegues, és un bé molt preuat. Així que el que fas és adaptar-te al que hi ha, però és molt més senzill del que podria semblar".

Una altra prevenció: ell, que li agrada molt cuinar, no prepara segons quin plats que potser li deixarien la casa empastifada tot el dia. "Però tot i això cuino molt", assegura. L'Amadeu té un somni pendent: li agradaria trobar la manera de poder treballar i navegar alhora, lligant la professió de càmera i fotògraf amb la passió pel mar. Si esbrina com fer-ho, no li farà cap mandra aixecar l'àncora. Mentre l'oportunitat arriba, no para de posar a punt l' Amphora II , on es troba tan a gust com només s'hi està a casa.

3. Arnout Krediet i Iris Tonies

"Seleccionar les coses imprescindibles és un esforç molt alliçonador"

L'Arnout i l'Iris són holandesos. Ell té una forta tradició marinera a la família: alguns dels seus avantpassats s'hi van dedicat professionalment, al mar. Fins i tot va descobrir fa poc que un dels rebesavis havia estat empresonat al segle XVI… per pirateria. Molt temps més tard, el fill més gran de la parella, el Gaje, de set anys, juga per la coberta sentint-se el més valent dels corsaris. Li encanta que els amics de l'escola vinguin a visitar-lo al port. L'Iris va teixir per a ell una manta amb un dibuix d'un gran esquelet que, com a bon pirata, el protegeix dels malsons. I és que les arrels de l'Iris no estan lligades al mar, sinó a l'art. Però la parella va saber aviat que el seu destí en comú seria acotxat per les onades i acaronat per la brisa marítima.

Fa cinc anys que l'Arnout i l'Iris van establir la seva llar a Barcelona, en un veler de dos pals i coberta de fusta que està a punt de complir el mig segle de singladura. Però la seva història flotant comença abans. "El meu pare -diu l'Arnout- ens va deixar el seu vaixell per navegar durant mig any. L'últim port que vam visitar va ser Barcelona, i vam pensar que era un lloc fantàstic i que ens agradaria tornar-hi". Uns anys més tard es van engrescar a donar forma a aquell projecte: viurien a Barcelona i ho farien al seu propi vaixell. Es diu Melquiades , és holandès i va arribar al Port Vell després d'una travessia de 53 dies en què hi va haver moments per a tot. L'Iris, a qui l'apassiona viatjar, va convertir l'experiència del trajecte en una instal·lació artística.

"A Holanda vivíem de lloguer en un pis de 200 metres quadrats. Vam haver de fer tot un exercici per seleccionar el que era realment imprescindible i emportar-nos-ho amb nosaltres. Va ser un esforç molt alliçonador, perquè ens va obligar a fer neteja", diu l'Iris. Reconeix que no va ser capaç de desprendre's de tot. "Vaig guardar coses petites però amb molt valor sentimental, com per exemple regals dels meus pares. Ara ho té la meva germana i si algun dia tornem a viure a terra, tinc la intenció de recuperar-ho". A l'Arnout, que és escriptor, el que més li va costar deixar enrere van ser els llibres. Però això no vol dir que no n'hi hagi, a la seva casa flotant. La part de sota del llit de la parella, a la cabina més grossa del vaixell, és una atapeïda llibreria amb títols de tota mena. Ocupa la popa del vaixell, amb accés directe al bany amb dutxa de la família i just al costat de la gran sala que serveix de menjador, de lloc de reunió familiar i de despatx de l'Arnout. A continuació ve la cuina, de grans dimensions per als estàndards d'un vaixell: "És un luxe, però és que ens agrada molt cuinar", diuen. I, al fons, la cabina amb lliteres dels dos fills de la parella. Perquè a més del Gaje tenen el Prebe, nascut a Barcelona fa dos anys. No fa gaire que comparteixen dormitori. Al principi, el gran dormia en una altra cabina, al costat de la dels seus pares, però ara l'han habilitat com a espai de jocs. "El Gaje en diu la ludoteca. Jo ho considero exagerat", diu l'Arnout.

L'Iris diu que si hagués de posar un però a la vida en un vaixell seria la falta d'un jardí perquè els nens hi puguin passejar i jugar, tal com ella va poder fer de petita. "Però segurament ens passaria el mateix si visquéssim en un pis, i aquí estem en contacte directe amb l'exterior". La família ha aconseguit un magnífic equilibri entre la vida i la feina. Sota l'empenta de l'Iris, de creativitat infinita, han creat l'Estudio Nómada, una escola d'art per a un màxim de 12 alumnes. En realitat, el que han fet és treure partit a l'estudi compartit amb altres artistes que ja tenia l'Iris, aquest sí, a terra ferma. Està ubicat al Born, i els sis artistes que hi treballen són a la vegada els professors, vinguts de diferents països.

"L'escola és sovint un pont que els prepara per entrar en centres d'art. Impartim les classes en anglès, i així els ensenyem a preparar un dossier i expressar-se en aquesta llengua, amb el vocabulari propi i una clara orientació internacional". L'Arnout és el mànager de l'escola, i també el capità que porta els alumnes de travessia perquè pintin una perspectiva diferent de la ciutat. El mar també està molt present en l'obra de l'Iris, exposada en espais com el Museu Marítim i la seu del FAD. Ja pensen a obrir seus de l'escola en altres llocs per oferir als alumnes la possibilitat de fer una formació itinerant i enriquir així la seva vida i la seva obra amb noves cultures. Aviat obrirà portes l'Estudio Nómada de Hong Kong. Per a l'Arnout i l'Iris, el canvi de país i de cultura ha estat molt enriquidor, i ho veuen especialment en el seu fill gran. I com que volen que el petit tingui la possibilitat de viure la mateixa experiència, a vegades es plantegen canviar de port. "Potser més endavant", diuen. I, amb la seva empenta, no hi ha dubte que si s'ho proposen hi arribaran.

4. Chloe i Christophe

"Tenim una sensació de vacances permanent"

La Leeloo té dos anys i va amunt i avall amb el seu nino sota l'aixella. Descalça, amb la mà lliure que li deixa l'elefant de drap juga a fer que tira una sabata per la borda. La mare l'adverteix que tot el que tiri no tornarà a sortir de l'aigua. Ja ho sap prou, la nena, perquè des que al mes d'octubre es van mudar a viure al Buli ha fet desaparèixer més d'un estri mar avall. Però s'hi ha adaptat molt bé, i es mou pel vaixell amb tota seguretat. Els seus pares, la Chloe i el Christophe, no tenien una gran tradició marinera. Ell, francès, havia estat un bon aficionat al windsurf . Ella, australiana, havia fet una travessia amb uns amics quan tenia 16 anys. Però el Buli és la seva primera embarcació. "Vam saber que els propietaris el llogaven per sis mesos i ens hi vam mudar. No ens va costar gens deixar el nostre pis al Born, tan sorollós, i ens hi vam avesar de seguida", explica la Chloe. "Viure aquí és com tenir una sensació de vacances permanent. Ens encanta el silenci que hi ha al port, estàs molt a l'aire lliure, i aquí tenim la nostra oficina", afegeix el Christophe. Ells dos treballen junts en la seva pròpia empresa, dedicada a l'organització de gires internacionals per a grups de música. Fa vuit anys es van establir a Barcelona encantats pel clima i per l'estil de vida de la ciutat, i ara estan ancorats al Port Vell. "Esclar que vam haver de despendre'ns de moltes coses, però ho vam viure com un alliberament", explica la Chloe. Els seus pares ho van entendre de seguida. Als del Christophe els va costar una mica més. "Però els vam convidar a visitar-nos i després de passar un cap de setmana a bord van quedar encantats, els van fugir totes les pors".

Quan feia mig any que vivien al Buli , els propietaris van decidir vendre el vaixell. En saber-ho, la Chloe i el Christophe no van dubtar a ser ells els compradors. Ja s'havien acostumat tant a viure-hi que no s'imaginaven en una altra casa. "Això ens surt molt més a compte que un pis. Paguem 400 € d'amarratge, aigua i electricitat a banda, més la hipoteca. Molta gent diu que els pisos es revaloritzen i els vaixells perden valor, però nosaltres no hi estem d'acord. Si ets curós amb el manteniment, això no és cert", assegura el Christophe. Diuen que al principi patien una mica per la nena, els feia por que caigués a l'aigua o que no s'hi trobés be. Però l'experiència els ha fet vèncer qualsevol recel. Ara volen treure's la llicència per poder navegar, i posats a somiar els agradaria fer una travessia d'un any pel Mediterrani, i qui sap si més lluny. "No va ser una decisió planificada venir a viure al Buli , simplement va sorgir i ens vam engrescar. N'estem encantats", diu la Chloe. I això que al vaixell, de dues cabines, no hi ha dutxa i la cuina és petiteta. Ells no hi veuen inconvenient. "Al port sí que n'hi ha, de dutxes, i si fa bon temps et pots dutxar al pont amb la manguera. I fem moltes barbacoes a coberta. Crec que viure aquí ens ha portat a fer una vida més sana", assegura la Chloe. I desapareix per l'escala interior per anar a la cabina de la seva filla, que l'espera delerosa de jugar una estona.