Quan el 2009 li van concedir la primera beca per marxar als Estats Units, un diari de Terrassa deia que la Maria de Soria estava fent una carrera "meteòrica". Sí, el tòpic està suadet, però el cas és que ha acabat omplint-se de significat amb una precisió meravellosa. La Maria està a punt de doctorar-se en enginyeria aeroespacial al Massachusetts Institute of Technology amb una tesi sobre partícules solars que comprometen la seguretat dels satèl·lits. En el seu tribunal de tesi hi ha un astronauta. Va ser la número 1 de la seva promoció en enginyeria aeronàutica a la UPC i va aconseguir una beca de La Caixa per fer el màster al MIT i després la de Caja Madrid per fer el doctorat. Va guanyar un concurs del departament de Defensa nord-americà per construir un satèl·lit. "El tenim a l'oficina. Estem estudiant vies de finançament per posar-lo en òrbita". Ja té ofertes de la Universitat de Califòrnia per fer un postdoctorat. Si això no és poètica meteòrica, que vingui la NASA i s'ho faci mirar.

Com la Maria, altres joves científics i tècnics catalans, brillants, ambiciosos i amb un futur prometedor, van migrar cap a la costa est dels Estats Units per fer estudis superiors, quan marxar fora encara era una aposta personal i no una necessitat forçada per la crisi. Molts no han tornat. I no és només per calés. Les oportunitats, els contactes, la confiança que els fan en les feines o departaments, la cultura americana i la potència de la indústria són alguns dels motius que els fan quedar-se a l'altra banda de l'Atlàntic.

De quan marxar era una decisió

"Abans no paraven de preguntar-me quan tornaria, i ara em diuen: «No tornis, no tornis!»" La Marta Fenollosa és arquitecta. Va marxar de Barcelona cap a Boston l'any 2009 amb una beca per fer un màster a la Universitat de Harvard. Un cop graduada es va traslladar a Nova York, "una ciutat on pots tocar l'arquitectura i on la gent no para quieta". Fa dos anys que treballa al prestigiós despatx de Toshiko Mori. Va voler marxar com a repte personal després de quatre anys treballant d'arquitecta a Barcelona. El seu pas per Harvard li ha obert les portes de l'ofici als Estats Units.

Per al Gerard Minuesa, doctor en bioquímica, tot va començar amb una beca postdocdel ministeri... que es va cancel·lar per falta de fons. "Va ser un cop molt dur, no aconseguia fer la recerca que volia a Catalunya, o sigui que vaig començar a contactar directament amb institucions als Estats Units". El Gerard ja havia passat nou mesos becat a Alemanya investigant transportadors farmacològics en el tractament de la sida, i ara volia centrar-se en el càncer. Finalment va aconseguir una beca al Memorial Sloan-Kettering Cancer Center de Nova York. Treballa en una línia de recerca innovadora: fàrmacs inhibidors d'una proteïna concreta implicada en el desenvolupament d'aquesta malaltia.

El Sergi Casanelles volia compondre bandes sonores per al cinema. I viure bé. Cobrar més que fent d'informàtic, tenir més llibertat que escrivint música per encàrrec i no haver de dependre de subvencions. Llicenciat en piano i teoria musical pel Liceu, en composició per l'Esmuc i en enginyeria informàtica per la UPC, el 2009 va aconseguir l'admissió al màster de Film Scoring a la Universitat de Nova York (NYU). La mateixa universitat li va fer una oferta econòmica perquè s'hi quedés a fer el doctorat. A la NYU només accepten un compositor cada dos o tres anys. I va ser el Sergi. Va triar anar als Estats Units perquè li agrada com hi funciona la meritocràcia: "I perquè el departament fa un esforç per tenir la ment oberta a tots els estils de composició musical, cosa que a casa nostra no passa".

L'Oriol Nieto és enginyer informàtic, i està a punt de doctorar-se en tecnologia musical. Va aconseguir dues beques successives, primer per fer un màster a Stanford i després per al doctorat a la Universitat de Nova York. La seva especialitat és la recuperació d'informació musical ( music information retrieval ). L'any abans de marxar treballava en una empresa d' apps per a iPads. Durant deu anys va liderar la banda de heavy Sargon de Granollers. Conserva la melena i l'afició pel metall. Potser d'aquí li ve la fascinació per la veu humana i la seva relació amb la tecnologia, la base del projecte que el va portar als Estats Units i que l'ha dut a desenvolupar aplicacions delirants com l'Screaminator (un analitzador de crits heavies ).

A la ianqui

Per a l'arquitecta Marta Fenollosa l'aterratge a Harvard no va ser fàcil. "Vaig haver d'aprendre que la teva opinió a l'aula és igual d'important que la del professor. Constantment t'interpel·len, et demanen que defensis la teva postura. No són classes, són converses de molt nivell que et posen el cervell a tres mil revolucions. Jo venia d'un context en què el professor parla i tu calles, prens nota i, sobretot, no li portes la contrària. Vaig passar dos mesos patint, no volia dir res. Fins que va arribar un moment que em vaig adonar que jo estava igual de ben preparada que els companys. I em vaig deixar anar".

L'autoestima dels estudiants és un tret cultural que la Marta destaca. "Els americans en algun moment de la seva carrera acadèmica han après a valorar-se. No tenen por de preguntar, no tenen por d'equivocar-se. Això també pot tenir aspectes negatius, perquè si tothom es pensa que és la bomba es cau en l'individualisme".

Oportunitats 'made in New York'

Per al Sergi Casanelles va ser arribar i moldre. "No m'esperava que les coses m'anessin tan bé de seguida". Poc després de començar el màster va guanyar el concurs de composició de la universitat i el van nomenar compositor resident de l'orquestra. Sense pèls a la llengua, va proposar diverses millores al departament i al programa acadèmic. Avui fa un munt de classes com a professor i està dissenyant el currículum per a una nova llicenciatura de música per a cinema.

L'Oriol també està impartint classes, ensenya com dissenyar aplicacions musicals per a mòbils i tauletes. També ha pogut treballar desenvolupant el programari de reconeixement de cançons de Spotify per a empreses com The Echo Nest, o per a Harmonix, la creadora dels videojocs Guitar Hero o Dance Central. Tot plegat està vinculat a la recerca que presentarà a la seva tesi. "El que faig és intentar que les màquines reconeguin els diferents passatges d'una cançó incorporant elements de cognició humana. Que les màquines entenguin la música de manera més semblant a com ho fem les persones".

La Marta treballa al mateix despatx d'arquitectura des de fa dos anys, i li han confiat projectes importants des del començament. "Si els agrada el que fas i t'hi deixes la pell, et fan confiança absoluta i et donen molta responsabilitat, tant se val quant fa que has arribat a l'empresa. Estic liderant dos projectes, a Boston i a Maine, i vaig a reunions on represento la propietària del despatx. Et diuen: «Va, fes-me aquesta casa i no m'emprenyis gaire». I et deixen fer. Jo parlo amb el meu cap un cop cada quatre dies i li explico com em va el projecte. Però ja està. A casa nostra hi ha jerarquies molt establertes, és una altra manera de fer. Els teus superiors t'estan més a sobre i encara està mal vist plegar abans que ells".

El Gerard diu que la investigació científica continua sent una disciplina mal pagada, tot i que als Estats Units l'escenari no és tan dramàtic com a Espanya. "Ens hem de replantejar moltes coses. No pot ser que dedicar-se a la ciència sigui tan precari i que, en canvi, passar-se al costat fosc i treballar per a una farmacèutica et faci guanyar el triple. Als Estats Units també existeix aquesta diferència, però aquí hi ha molts més recursos econòmics i et pots aprofitar de les últimes tecnologies. I contactar amb els grans investigadors de referència és tan fàcil com agafar l'ascensor al pis de dalt o travessar el carrer. La costa est és un punt calent d'investigació. Pots fer pràcticament el que vulguis".

Importar d'Amèrica

Després de la seva experiència a l'acadèmia americana el Sergi té molt clar què s'enduria a Catalunya. "Importaria un model acadèmic basat en l'excel·lència, la meritocràcia, el respecte i la creativitat. L'aspecte més important és com formem una gent per a una feina que encara no existeix, com formem en uns valors i unes capacitats que van mes enllà d'aprendre una disciplina. Ens cal plantejar com fomentar la innovació des de l'aula, com fomentar la reflexió, la llibertat personal, que els estudiants et portin la contrària... Aquí he après a discrepar i argumentar valorant els aspectes positius del que critico".

El Gerad Minuesa també ha après coses que valdria la pena emportar-se cap a casa. "El famós think big , pensar a gran escala. L'entusiasme, l'actitud, saber vendre's". I en el camp específic de la recerca científica, sobretot "la manera com es mouen per trobar finançament, com busquen recursos on sigui, públics o d'empreses privades".

Lluny de casa

Sis mil quilòmetres són molts quilòmetres. I sí, les noves tecnologies ho fan tot molt més fàcil. "Però quan passes moments baixos cada quilòmetre pesa", diu la Marta. Més que la distància, el més complicat és que hi ha molt pocs dies de vacances. "Deu dies en tot l'any!", explica la Maria. "I en perds dos fent el viatge", diu la Marta, que no va poder tocar-li la panxa a la seva germana en cap moment del seu embaràs. Ara fa video- trucades amb la seva neboda pràcticament cada dia.

D'altra banda, viure en un país que no és el teu implica viure una obvietat com una catedral: ets un estranger. En casos concrets com el de la Maria, no ser americà és un problema greu. "Tots els meus projectes passen per les forces aèries. I treballar per al departament de Defensa és molt difícil si no ets americà. De moment estic demanant la residència permanent. I, a la llarga, potser també demano la nacionalitat americana".

En aquest sentit, al Sergi li ha tocat la loteria. Literalment. L'any passat va participar en el sorteig de permisos de residència que organitza el govern i li va tocar la Green Card. No sap si és un senyal, però segur que és un maldecap menys.

Tornar a casa

Per a aquests catalans tornar a casa vol dir fer un pas enrere en la seva carrera professional. Aquí poden arribar més lluny. Tornar és una decisió on hi manaria el cor més que el cap. "Treballant aquí tens unes oportunitats, uns contactes, unes responsabilitats impensables a Catalunya", diu la Marta Fenollosa. Tant ella com la Maria i el Sergi no es plantegen tornar ara com ara. El Gerard Minuesa sí que preveu comprar un bitllet cap a Barcelona. "Voldria estar aquí un temps més, publicar en alguna gran revista científica, que això m'obrís portes a nous projectes aquí i aleshores tornar amb aquesta xarxa. Vull tornar perquè em tira molt la terra, la família i els amics. Però també perquè m'estimula el repte de fer ciència al meu país". A l'Uri també li agradaria tornar i emportar-se les empreses tecnològiques amb ell. "Seria genial tenir un Oriental Valley que fos com Silicon Valley però al costat de Granollers. Jo ho veig!"

Ara mateix vol aprofitar el permís laboral que tindrà un cop doctorat. "Les empreses americanes són les millors en tecnologia musical, vull aprofitar la possibilitat de fer els contactes". I quan acabi el permís? "És molt difícil de dir. Segurament marxaré de Nova York. Podria continuar treballant per a empreses americanes des de qualsevol lloc del món. La família tira molt, però no puc dir si tornaré a casa".

Fer país

"En general, crec que excel·lir en la teva carrera és la millor manera de contribuir al país, perquè a través de la teva pròpia llibertat, de les teves pròpies iniciatives, tot el que tu aconsegueixes hi acaba revertint. Això funcionaria si Catalunya estigués en qualsevol altre moment, però en el moment en què estem ara amb això ja no n'hi ha prou i hem de contribuir a pensar com ajudem a construir un estat", diu el Sergi Casanelles.

La Marta comenta: "Crec que és una reflexió que ens estem fent molts, no tenim del tot clara la manera de fer-ho però som conscients del moment especial que viu Catalunya. Si se'm necessités, jo tornaria, encara que hagués de renunciar al que tinc aquí".

El Sergi afegeix: "A més tenim una altra responsabilitat com a catalans vivint a Nova York, i és que fem campanya procatalana en els nostres àmbits. Crec que hem d'exercir sense cap mena de por la capacitat d'influència, perquè som l'única eina que té Catalunya a l'exterior. Mentre no hi hagi ambaixades, els representants som nosaltres!"