L’ENTREVISTA DEL DIRECTOR
Diumenge Ara Tu 16/03/2014

David Leigh: "M’he passat la vida lluitant contra el mal, però els dolents no paren mai"

El periodista britànic és tota una institució en la investigació dins aquesta professió, que considera un contrapoder essencial de tota autoritat

Carles Capdevila
8 min

___Vostè és una institució en el periodisme d’investigació, s’ha jubilat de The Guardian i encara fa classes de periodisme. ¿Els seus estudiants trobaran feina?

___Tinc uns 20 estudiants de postgrau cada any, i tres o quatre trobaran feina de periodistes. La resta treballaran en altres coses o estaran desocupats.

___Aquí les professions més mal valorades són la de periodista i la de polític. Al Regne Unit també?

___Sí, juntament amb els agents immobiliaris.

___I la gent té raó?

___Al Regne Unit hi ha dos tipus de periodistes. Els dels diaris comercials, els tabloides, que venen sensacionalisme i safareig i contracten detectius privats; i els dels diaris seriosos. La gent ens posa a tots al mateix sac.

___En quin estat de forma està el periodisme?

___Està en plena transició revolucionària. Vivim uns canvis increïbles. El periodisme de masses fa poc més de cent anys que es va inventar, va ser una conseqüència de la industrialització del segle XIX, amb la invenció de les rotatives, del ferrocarril, l’alfabetització universal… Totes aquestes coses van portar l’explosió del periodisme de masses. Ara tot això està acabat, i gràcies a internet hi ha un canvi tecnològic increïble. Els diaris en paper estan obsolets, i és un procés dolorós.

___¿Creu que és una bogeria haver engegat un mitjà com l’ARA en aquest context?

___Es diu que el futur del paper està mort, però no és veritat. El motor real dels canvis del segle XIX van ser els canals: la circulació a través dels canals permetia l’intercanvi de béns. Després van inventar el ferrocarril, i després el cotxe. L’automòbil no va acabar amb el ferrocarril, però sí amb els canals. Al Regne Unit ja no tenim canals. Així que la pregunta és: “¿Es tracta de canals o de rails?” Jo crec que es tracta de rails. Després d’un període de transició i d’encongiment de molts mitjans, veurem com la majoria acabaran sent digitals, però el paper encara tindrà el seu lloc.

___Què pensa sobre el periodisme ciutadà?

___El periodisme ciutadà no existeix. Esclar que hi ha circumstàncies especials, com per exemple el crowdsourcing, molt útil en esdeveniments massius en què poder tenir molts testimonis és genial. Però són testimonis, no periodistes. Ni parlar-ne de periodisme ciutadà com a sinònim de fer la teva feina gratis.

___Necessitem bons periodistes, però la qüestió és: qui ho pagarà?

___Si tingués la solució, seria ric. És la pregunta a la qual tothom vol poder respondre.

___¿ProPublica, la filantropia finançant el periodisme d’investigació als Estats Units, és una solució?

___No crec que pugui reemplaçar les operacions comercials a gran escala. Dependre dels milionaris vol dir que depens dels seus capricis. Igual que poden mostrar-se entusiasmats, poden decidir tancar l’aixeta.

___¿Hi ha d’haver ideologia darrere del periodisme d’investigació?

___El periodisme d’investigació ha de jugar un paper crucial dins de la societat democràtica, perquè és un contrapoder del poder polític, econòmic, de tot tipus d’autoritat. I així és com funciona la democràcia, tenint contrapoders. La teva feina és publicar el que un determinat poder no vol que publiquis. És una ideologia professional.

___¿I això ho ha pogut fer durant tota la seva vida professional?

___He sigut molt afortunat, perquè la major part de la meva vida he treballat a The Guardian. Als anys 90 també vaig treballar en un programa televisiu d’investigació famós, World in Action. I he treballat a This Week, on podíem fer documentals. He sigut molt lliure. Mai he treballat per a Rupert Murdoch. Quan vaig treballar per al London Observer el va comprar un criminal internacional, Tiny Rowland, un home de negocis que va fer tots els seus diners pressionant polítics a l’Àfrica. Va ser difícil treballar per a un criminal: al final vaig dimitir. The Guardian funciona gràcies a la confiança, i hi ets lliure. Ha sabut utilitzar bé el seu posicionament d’independència.

___Mai ha tingut por?

___Sempre que faig xerrades em pregunten si mai han amenaçat la meva vida. I a mi em fa vergonya: la resposta és “No”. Si vius a Anglaterra, la teva vida no està amenaçada. Les úniques amenaces que he tingut han sigut de tipus legal, demandes. L’amenaça és: “Et quedaràs sense feina”. Però allà fora hi ha gent a qui colpegen, empresonen i maten, així que no em puc queixar.

___Quantes demandes li han posat?

___Ui, no sabria dir-ho, no les he pogut comptar. Les lleis laborals al Regne Unit són severes i depriments. He passat per unes quantes: violació de la confidencialitat, revelació de secrets oficials o d’intel·ligència, m’han amenaçat d’obrir-me investigacions criminals... Hem perdut judicis i la meva empresa ho ha hagut de pagar. Però la gran demanda va ser la que em van posar als 90, quan un ministre del govern, Jonathan Aitken, ens va denunciar perquè el vam acusar de fer tractes sobre armes amb l’Aràbia Saudita. Si hagués perdut no hauria tornat a treballar de periodista. I s’hi jugaven molts diners. Però vam trobar proves a l’últim minut. No només no vam perdre, sinó que ell va anar a la presó per mentir. Va ser una gran victòria.

___Aquí sí que va tenir por?

___Una por terrible. Però la por era que m’acomiadarien, que la meva reputació se n’aniria a la ruïna i mai més podria treballar. Vaig pensar: “És la fi de la meva carrera”. Mentre va durar el judici vaig deixar de dormir.

___Vostè ja és un veterà, però va participar de la novetat de Wikileaks.

___Ja sap que amb Julian Assange no som gaire amics. La línia del seu discurs propagandístic és que aquest nou món és per als joves, i que gent com jo som dinosaures. I que tots els grans diaris són dinosaures, que seran substituïts per la revolució de Wikileaks. Són bestieses.

___I el cas és que va necessitar dinosaures com vostè per publicar els cables.

___Va necessitar que els dinosaures féssim la feina, que en féssim l’anàlisi. El Julian estava més que una mica boig, i on és ara? Amagat a l’ambaixada de l’Equador. Les seves idees eren salvatges.

___¿No creu que Wikileaks hagi ajudat el periodisme?

___Hi ha gent que suggereix que Wikileaks és el futur i que el tipus de periodisme que jo faig és el passat. I el que en realitat jo he estat dient des del principi és que la història de Wikileaks no era sobre Julian Assange, era sobre un canvi tecnològic. La tecnologia ha permès la creació de grans bases de dades que abans no existien. I el següent pas és la seva filtració: ja ho vam veure amb el cas Snowden. Nosaltres, al grup International Consortium of Investigative Jornalism, l’ICIJ, vam publicar cables sobre empreses deslocalitzades a les illes Verges, vam identificar polítics d’arreu del món que tenien empreses secretes deslocalitzades. Aquestes són coses que la tecnologia ens permet fer.

___Però la feina l’han de fer els periodistes.

___El procés és el mateix. Algú filtra una quantitat massiva de material, que s’envia a professionals del periodisme, que dediquen un munt de temps, diners i experiència a interpretar el material i posar-lo en context. També s’han de trobar els recursos tècnics per fer cerques. I que tingui un impacte real, esclar. Es necessiten marques amb credibilitat, perquè això és el que porta a la mobilització política, ho fa visible al món.

___Amb tanta informació a la xarxa, has de confiar en algú.

___Nosaltres diem: “Mireu, tant The Guardian com el New York Times com Der Spiegel creiem que heu de llegir això”. Les informacions tenen impacte mundial lligades a la credibilitat que té la marca dels grans diaris.

___Què pensa de les xarxes socials i el periodisme?

___Tot s’ha accelerat, i tothom vol tuitejar el que passa només 10 segons després que hagi passat, i volen ser els primers. Però no estic segur que doni el mateix avantatge comercial que abans el fet de treure en paper una exclusiva que no treia ningú més. La gent aprendrà a calmar-se, tots hem comès errors per voler anar massa ràpid.

___Salvarem el bon periodisme?

___He estat 10 anys sent pessimista sobre el futur del periodisme d’investigació. Deia: “És tot terrible, tot està morint, ningú farà res”. Però ara crec que estava sent massa pessimista, i que en realitat aquesta és una època daurada. Quan jo vaig començar, gairebé fa 40 anys, als inicis del Watergate, anàvem amb màquines d’escriure i no teníem internet, ni bases de dades. Si volíem assabentar-nos d’alguna cosa havíem de rebuscar entre sobres groguencs i diaris antics. Ara és meravellosament fàcil trobar coses. I també et pots comunicar amb gent d’arreu del món amb molta facilitat. Hi ha un univers informatiu molt ric.

___Hi ha molts companys desplaçats i sense feina.

___Hi ha molta gent que s’ha adonat que tot el que ha après com a periodista està obsolet, inclosos ells, i es queden fora. La transició és difícil.

___Quins seran els temes a investigar en els pròxims 10 anys?

___Els de sempre. Els grans negocis, les grans empreses i les grans organitzacions de poder, com l’Església catòlica. Aquesta és la gent a qui s’ha d’investigar. L’empresa privada agafa cada vegada més pes i és més important. Això és així almenys al Regne Unit i al món anglosaxó en general, on tot s’està externalitzant cada vegada més. Els governs s’estan movent de l’esfera pública a la privada, que és més opaca. Investigar les corporacions privades sempre és més difícil que investigar les públiques.

___Té fills periodistes?

___La meva filla té 30 anys i treballa per a una granja orgànica de ciutat. Li agrada la vida senzilla. És molt ecologista. El meu fill és crític de cinema a la televisió. Havent-me vist a mi, que mai no era a casa, no m’estranya que no vulguin ser periodistes.

"Els periodistes que m'entusiasmen són com sacerdots: amb vocació per dir la veritat i ser un contrapoder dins el món democràtic"

___¿Però és un bon moment per estudiar periodisme?

___Sempre ha sigut molt difícil ser periodista. Quan jo era jove també era molt difícil trobar feina. No hi ha res nou sobre què queixar-se. Sé que les circumstàncies econòmiques són difícils. Nosaltres sempre dèiem que la prova per saber si series un periodista d’èxit és si podies trobar una manera de tenir feina. Si pots fer-ho, és que tens les qualitats que calen.

___Ha de ser una professió vocacional?

___Hi ha dos tipus de persones que volen ser periodistes: les que volen estar costat al costat dels famosos, ser famoses i tenir un cert reconeixement, i els periodistes que a mi m’entusiasmen, que són com sacerdots. Tenen vocació per dir la veritat, per descobrir els secrets del món, per ser un contrapoder dins el món democràtic. Per dir: “Sóc aquí per dir la veritat”, mentre allà fora hi ha un munt de gent la feina de la qual és dir mentides. Voler dir la veritat a la societat és molt noble.

___Què el manté ocupat actualment?

___La meva intenció és retirar-me i tocar la guitarra. També faig de professor: és molt interessant poder passar el testimoni als estudiants i a les noves generacions. Quan em vaig retirar la meva filla va fer un petit discurs en què deia: “T’has passat la vida lluitant contra el mal”. I vaig pensar que és veritat, però que els dolents no paren mai.

___En els últims dos mesos, tres directors de diaris importants han estat substituïts. ¿M’he de preocupar, jo?

___Bé, a qui pertanys? Aquesta és la pregunta. Un director sempre és vulnerable a les pressions.

El perfil

El periodista britànic David Leigh divideix els seus companys d'ofici entre els que s'hi dediquen amb l'ambició de fer-se famosos i els que s'assemblen als sacerdots: tenen una vocació, que és la veritat.

Leigh ha dedicat tota la seva vida al periodisme d'investigació, fonamentalment a The Guardian (fins fa un any dirigia el departament d'investigació del rotatiu). Mai s'ha conformat explicant el que semblen les coses, sinó perseguint la història real que s'amaga sota les aparences.

Leigh ha destapat escàndols que han fet trontollar les estructures de poder. Va treure a la llum els pagaments secrets de la companyia d'armes BAEOn, els negocis bruts del polític Jonathan Aitkin i les escoltes del News of the World.

Li han plogut les demandes, però assegura que mai l'han amenaçat.

stats