Diumenge Ara Tu 03/06/2012

Generació 'sí-sí'

No són joves 'ni-ni'. Molts estudien i alhora treballen. O treballen i sobreviuen. La crisi, l'atur i les noves realitats laborals els fan replantejar la manera de viure el present i el que esperen per al futur.

Vicenç Moliné
10 min

"Som joves sí-sí ". Així es titulava una carta que un grup d'estudiants de la Universitat Pompeu Fabra va enviar fa uns mesos a la redacció de l'ARA per denunciar que aquests últims anys s'hagin etiquetat els joves com la generació ni-ni , els que ni estudien ni treballen. "Discrepem amb els prejudicis atribuïts a la part més jove de la societat", van escriure. "També són molts els joves que treballen i estudien alhora i que representen valors com l'esforç o la superació, que també són d'aquesta generació".

Els estudiants van batejar aquests joves que es busquen la vida fent equilibris entre la universitat, la feina i l'oci com la generació sí-sí . Joves que, ara i abans de la crisi, fan malabarismes amb horaris laborals i d'estudis. O entre dues feines. Fins i tot, entre la feina i l'inici d'una vida en parella. Tot i que sovint sigui difícil i que les circumstàncies no ajudin. En el text, per exemple, els tres estudiants demanaven horaris universitaris "compactes", que els permetin treballar per poder-se pagar els estudis i les despeses que genera la universitat sense dependre dels pares.

La carta és l'origen d'aquest reportatge. Tot i que els tres estudiants de la UPF han preferit no participar-hi, hem entrevistat set joves sí-sí , d'entre vint-i- pocs i trenta-pocs anys. Tots es lleven ben d'hora i no tornen a casa fins entrada la nit. Alguns, amb sort, han passat de "l'estudio i treballo" de l'època universitària al "treballo i sobrevisc". En el millor dels casos, i amb molt d'esforç, han aconseguit dedicar-se al que volien. Alguns estan engegant empreses i fins i tot s'atreveixen a fer una hipoteca, però molts es mantenen amb feines precàries que no tenen res a veure amb la seva formació i que tot just els permeten anar tirant, pagar-se les classes i viure al dia.

La crisi ha dificultat molt les coses i la por a perdre la feina sempre està present. Com explica el professor de la Facultat d'Economia de la Universitat de Barcelona Daniel Raventós, això suposa un canvi cultural molt important per a les noves generacions. "Quan els pares i avis dels joves d'avui començaven a treballar, la perspectiva era quedar-se en aquella feina per a tota la vida. Ara tenen clar que les feines són per a sis mesos o dos anys com a màxim, no gaire més", subratlla.

Són una generació que s'haurà d'esforçar el doble per tenir el mateix que els seus pares, que en molts casos encara els ajuden a sobreviure, per molt que ells preferirien no ser una càrrega i tenir independència econòmica. Raventós recorda que les retallades en el sector públic els afecten especialment i que aquesta generació "viurà no pitjor, sinó molt pitjor que les anteriors".

Viure al dia

Els més optimistes, però, recorden les penúries que van passar els seus pares i hi treuen transcendència. Això sí, asseguren que viuen al dia i que l'únic que saben del cert és que la situació encara ha d'empitjorar. La necessitat mana i pagar el lloguer o omplir la nevera és una obligació del dia a dia. Vacances i altres capricis ja arribaran, si és que arriben.

Són joves i això fa, potser, que tinguin una adaptabilitat als canvis més marcada i que molts hagin adequat les seves necessitats i esperances a la crisi actual. En el que coincideixen tots és que és una època en què cal mirar amb lupa les despeses, establir prioritats, destriar el que és necessari del que és accessori i pensar amb compte en el futur. És tanta la incertesa que diuen que se'ls fa difícil pensar què faran més enllà del mes que ve. En aquesta situació, val més viure dia a dia.

Irene Lapuente: "Treballant i estalviant igual que ho van fer els meus pares, no tindré mai el seu poder adquisitiu"

Enèrgica i vital, Irene Lapuente va fundar una empresa de divulgació científica l'any 2010, quan tenia trenta anys acabats de fer. Llicenciada en física, va optar per dedicar-se a la comunicació per acostar la ciència al gran públic. Dos anys després, però, la necessitat i l'oportunitat l'han portat a treballar no només amb científics sinó també a oferir serveis i activitats a museus i artistes.

Explica com li va la feina amb una barreja d'il·lusió i prudència. L'empresa funciona bé. La Irene treballava fins ara amb un ordinador des de casa i uns quants col·laboradors. Ara està contractant gent i aviat instal·larà l'empresa en un local al barri de Gràcia, a Barcelona, a prop de casa seva.

Però l'ombra de la crisi és omnipresent i intenta evitar-la tant com pot. Recomana que si es vol fer una cosa, es faci. Va engegar l'empresa independentment de la crisi i vol seguir estant-ne al marge, sense mirar-la. "Procuro evitar les converses eternes sobre que malament està tot. S'ha de saber el mínim i el just per estar informat, però no caure en el pessimisme", subratlla.

La Irene considera que la crisi és un pas endavant. "Mai tornarem a la situació que hi havia abans", afirma. En aquest sentit, creu que els joves d'avui tenen avantatges. "Estem molt més adaptats al canvi, tenim la inestabilitat integrada!" I afegeix que la inseguretat laboral d'ara és molt més realista: "Saps que en qualsevol moment et poden acomiadar".

No es considera responsable de la crisi econòmica i financera que va arrencar el 2008. "No vaig fer res del que diuen que ens ha portat a la crisi. No tots en som culpables", afirma, convençuda. No l'angoixa la situació actual, però està convençuda que viurà pitjor que la generació dels seus pares. "Treballant i estalviant igual que ho van fer els meus pares, jo mai tindré el seu poder adquisitiu".

"Però s'ha de ser conseqüent amb el que decideixes. Vaig decidir viure a Barcelona i vaig decidir ser autònoma. Tinc el que tinc i ho he d'acceptar. ¿Podria fer una altra cosa i viure millor? Potser sí, però això és el que vull, és el que hi ha".

Xavier Docampo: "La inestabilitat suposa una vida més irregular i crec que estem fets per viure aventures"

Té 31 anys i treballa de professor a la Universitat de Vic, on va estudiar comunicació audiovisual i on ara ensenya als estudiants de periodisme les possibilitats de les noves tecnologies, sobretot de les xarxes socials. A banda, ha creat una empresa de comunicació amb dos amics seus on fan des de campanyes publicitàries fins a videoclips. El que calgui.

El pis on treballen és d'un parent i se l'han adaptat com a oficina a base de dedicar-hi hores instal·lant cables, pintant i netejant. Ja només els queda la cuina, que volen arreglar per poder convidar-hi els clients a dinar.

És solter però el temps que li queda lliure no el passa mai sol. Omple Twitter i Facebook d'activitats i aventures amb els seus amics, sovint companys de feina o alumnes seus.

Per al Xavier, "l'important és creure't el que fas, si no, no tirarà endavant". Considera que els emprenedors no reben prou suport de les universitats, que és on es gesten moltes de les empreses creades per gent jove. "Tenim ganes de fer coses però sempre xoquem amb moltes parets. Totes aquestes ajudes que prometen per a emprenedors són més un calvari legal que un suport, si és que arriben mai", puntualitza.

"La crisi es veu molt diferent quan tens feina. Si et va bé, és fàcil ser optimista, i si et va malament, ets el més pessimista de tots. No crec que cap de les dues visions sigui la bona, és molt personal". Ell intenta mantenir l'equilibri. Treballar pensant en el futur i aprofitar el temps lliure pensant en el dia a dia. Defuig la idea d'una feina fixa per a tota la vida i riu quan se li pregunta on es veu d'aquí deu anys. "De petit no sabia què dir quan em preguntaven què volia ser de gran i, de fet, encara no ho sé".

"No m'agrada pensar la vida com una quadrícula molt pautada. Abans, qui no seguia aquest esquema era el raret. Ara, és al revés", reflexiona. Creu que l'estabilitat donava una comoditat que, en general, agradava. "La inestabilitat suposa una vida més irregular i crec que estem fets per viure aventures. Els joves no necessitem tanta estabilitat".

Rocío Cifuentes i Toni Betran: "Encara que tinguis estabilitat laboral, procures estalviar, no entrar en la crisi"

Es casaran d'aquí quatre setmanes. Fa poc que han estrenat un pis comprat a través d'una hipoteca i ja pensen a tenir fills. Serien plans massa ambiciosos per a la majoria de joves de la seva edat -tenen 24 i 29 anys, respectivament-, però ells ho estan planificant amb tota la tranquil·litat del món. La plaça de mosso d'esquadra que ella va aconseguir l'any 2009 i la feina fixa d'ell com a enginyer a la Seat -és llicenciat en telecomunicacions i electrònica- els permeten mirar cap a l'horitzó i fer plans amb calma.

Tant la Rocío com el Toni asseguren que se senten diferents de la seva generació: "Hem escollit un camí més curt per arribar a unes fites que a la resta potser els costaran més d'aconseguir". Ella és conscient que la seva situació laboral pot ser vista com un privilegi ara, però tant ella com el Toni recorden l'esforç que li ha costat aconseguir-la. La Rocío treballa des dels 16 anys i fins als 21 no va poder combinar una feina d'auxiliar d'infermeria amb un batxillerat -nocturn-, cosa que li va obrir les portes a les oposicions a policia, el seu gran somni.

"Encara que tinguis estabilitat laboral, procures estalviar i mirar-te molt bé les coses. Intentes no entrar en la crisi", assegura la Rocío. A ells, la crisi els ha fet veure molt clarament la frontera entre caprici i necessitat. I es miren amb lupa cada despesa. La Rocío ensenya una habitació gairebé sense mobles. "De moment, no la necessitem". Per estalviar, encara ni tenen tauletes de nit al dormitori i el Toni explica amb orgull que no s'ha comprat un telèfon mòbil fins fa dos mesos.

Creuen que no viuran pitjor que els seus pares. "Treballaven tant com jo i s'estrenyien tant o més el cinturó", afirma convençut el Toni, que desconnecta de la feina anant a veure els partits de bàsquet de la seva parella, que juga a l'equip de Castellbisbal, el poble on van néixer i on s'han comprat el pis.

Consideren que estan en una etapa en què la feina és el més important, i a casa hi mana l'austeritat. Creuen que els esforços i sacrificis d'avui els permetran viure amb tranquil·litat en el futur. Confien que conservaran la feina que tenen tota la vida.

Guillem Xanxo: "Els polítics ofereixen tornar a la situació que teníem abans i no és el que jo vull"

Està acabant la carrera de ciències polítiques i just ara ha trobat una feina de becari en un institut de recerca. Abans, però, s'havia plantejat molt seriosament marxar a Alemanya a estudiar pastisseria. La seva parella, alemanya, estudia a Barcelona però també acaba aquest any.

Alaba la formació professional alemanya, que ara s'intenta adaptar a Catalunya. Pensant a canviar de gremi, va fer alguns cursos per a aturats relacionats amb la rebosteria, però el van decepcionar. No tenia la sensació que l'estiguessin preparant per treballar.

"Sempre m'ha agradat la cuina i sobretot la pastisseria, però semblava que si no feies una carrera, no eres ningú. Atorgava posició social i és cert en certa manera, però no és l'única sortida. Jo no tenia gaire clar què fer i al final vaig triar ciències polítiques sense estar-ne convençut. Quan vaig entrar tot semblava de color de rosa, però quan hi ets a dins, i amb la crisi, sembla impossible trobar feina".

El Guille considera, a més, que durant massa temps s'ha premiat la mediocritat. "Jo mateix feia treballs només per aprovar i quan t'acostes al mercat laboral t'adones que no n'hi ha prou i que no ets capaç de fer una feina excel·lent, que és el que t'exigeixen a fora".

Viu a casa els seus pares però li agradaria independitzar-se tan aviat com pugui. Tot i que reconeix els avantatges de viure de lloguer, creu que tard o d'hora necessitarà establir-se a un lloc. "Crear una família necessita estabilitat i això t'ho dóna una casa de propietat. El que no faria mai és lligar-me a una hipoteca fins als 70 anys. Si decideixo tenir una casa, m'agradaria jubilar-me sabent que és meva", afirma.

El problema, pel Guillem, és que els polítics no ofereixen una alternativa, "només ofereixen tornar a la mateixa situació d'abans i no és el que jo vull".

Bernat Villalba: "Ara estic veient que val més pensar en demà que no a llarg termini"

Quan va acabar l'ESO va trobar una feina de jardiner i va deixar els estudis als setze anys. Amb la crisi, però, va perdre la feina i es va trobar a l'atur i sense formació. Als 25 anys es va posar a estudiar una altra vegada i després de vuit mesos el van contractar a Girona. S'hi va traslladar sense pensar-s'ho dues vegades.

El Bernat ara viu a Girona en un pis de lloguer i aprofita el temps lliure per seguir estudiant. "Quedar-me sense feina em va servir per adonar-me que els estudis són molt importants. Em va servir per fer un cop de cap i canviar de mentalitat", recorda.

Tot i això, la crisi també li ha fet valorar més el dia a dia i despreocupar-se del futur. "Ara estic veient que val més pensar en demà que no a molts dies vista, prefereixo no capficar-me en plans a llarg termini. Veus com els amics perden la feina i no t'hi pots trencar el cap".

Davant la pregunta de si creu que viurà pitjor que els seus pares, s'ho pensa i recorda com el seu pare li explicava que havia arribat a passar gana. "Literalment, passar gana", reitera amb serietat. "No crec que arribem a aquest punt".

Meritxell Torres: "T'has de replantejar les prioritats. Abans en teníem però tot semblava possible"

Quan va acabar el batxillerat, no va poder entrar a estudiar biologia a Barcelona, a prop de casa, i va optar per mudar-se a Girona, on sí que li arribava la nota de tall. Al principi va viure del que li passaven els pares, però finalment va haver de buscar una feina per pagar-se gran part de les despeses. D'això ja fa uns quants anys, durant els quals no ha parat de buscar feines que s'adaptessin als seus horaris de classe i a l'inrevés. Als 27 anys i quan ja només li queden uns mesos per acabar la carrera n'ha trobat una a l'escola de teatre de la universitat que, tot i que no li dóna prou per mantenir-se, almenys li permet assistir a les classes.

Quan acabi la carrera, però, les perspectives no són gaire bones. "Quan vaig començar a estudiar estava convençuda que buscaria feina fins que trobés alguna cosa relacionada amb la biologia", afirma. "Ara ho intentaré, però tinc clar que no puc tancar-me cap porta".

La Meritxell comparteix pis amb el Bernat i una altra estudiant i té claríssim que seguirà vivint de lloguer. "Vés a saber on trobaré feina! Una hipoteca en un lloc fix és absurd, sense comptar amb el que representa ara embolicar-s'hi!"

La crisi també ha fet que es replantegés moltes coses. "Abans estava acostumada a anar a sopar cada cap de setmana amb els amics. De vegades fins i tot dues vegades. Ho vèiem normal. Ara no ho podem fer. T'obligues a replantejar-te prioritats. Abans en tenies, però tot semblava possible".

Però també busca la part positiva de la crisi. "És bona en el sentit que ens fa més solidaris, ens ajuda a compartir. Espero que, com a mínim, ens serveixi per veure el futur tocant de peus a terra".

stats