Publicitat
Publicitat

REPORTATGE

Un hotel a la platja

El turisme és un dels sectors amb més futur. En el debat sobre quin turisme volem, amb quina oferta i amb quina relació amb l'entorn i el paisatge es discuteixen dos models: el de masses, 'low cost', i el personalitzat, que posa l'accent en la cultura, la gastronomia i una vida amable. L'Hotel Terraza, el primer que es va construir a Roses a tocar del mar, és un exemple d'això. Té història i el regenta una saga familiar

"Parlem clar, nosaltres", diu la senyora Mercè. I aquest "parlem clar", però sobretot aquest "nosaltres", dit per la senyora Mercè, la matriarca dels Gotanegra, és tota una declaració de principis.

M'estava explicant una de les tantes vegades que l'escriptor Josep Pla va anar a dinar a l'hotel de la família, l'Hotel Terraza, que és el primer hotel que es va aixecar a Roses davant del mar, quan la vida es feia més aviat d'esquena a l'aigua, i aquell primer establiment turístic obert a la platja, arran de les onades, apartat del confort i la protecció dels carrers de la vila, de la plaça o del passeig, semblava una excentricitat, un projecte sense futur.

-Però en Norat havia viatjat i tenia les seves idees, la seva il·lusió -diu la senyora Mercè.

En aquells temps -estem parlant dels anys trenta, d'abans de la guerra, la "nostra guerra"-, la simple idea de desplaçar-se fins a Figueres ja es considerava una aventura.

-La vida d'una persona nascuda, posem per cas, a Vilajuïga -explica la senyora Mercè- podia perfectament transcórrer sense haver de sortir del poble o de la comarca. Hi havia gent de l'interior que no s'havia acostat mai al mar. I gent de la costa que no sabia com era una muntanya.

En Norat, no. L'Honorat Gotanegra i Marcó, nascut amb el segle XX, fill d'una dona "emprenedora i sense mandra" que venia peix dels pescadors de Roses als mercats d'Olot i Besalú, tenia el cuquet de l'aventura i de la curiositat, i als trenta-cinc anys ja havia fet diverses estades a París i Anvers, abans de travessar l'oceà Atlàntic per instal·lar-se durant una llarga temporada a Buenos Aires.

Durant aquests viatges a l'estranger, en Norat va treballar de cuiner i va aprendre l'ofici, observant sempre com ho feien els altres per fer-ho també ell mateix el dia que pogués realitzar la seva dèria, que era, ni més ni menys, obrir un hotel al seu poble, a Roses, i fer-ho al costat del mar, amb una gra terrassa on s'hi pogués dinar i sopar a l'aire lliure: l'Hotel Terraza.

-El va inaugurar l'any 1935 -diu la senyora Mercè-. Una cosa molt moderna per a la època. Fins i tot hi havia telèfon a totes les habitacions, telèfon d'aquells de cable connectats a una centraleta.

-Estàvem parlant d'en Josep Pla... -recordo a la senyora Mercè abans que ens embarquem en altres històries diferents.

-Res: en un dels seus llibres, en Pla, que venia a menjar de tant en tant, parla d'en Norat. Diu que era un gran cuiner que, quan volia, estava de bon humor.

-Era un home eixut, en Norat?

-El que passava és que en Pla venia quan ja estava tot recollit i aleshores deia que volia menjar. I en Norat, que ja devia estar cansat, en deixava anar alguna de fresca. "No són hores de venir, senyor Pla!", devia dir-li abans de posar-li el plat a taula.

La quarta generació

La senyora Mercè pertany a la segona generació de la saga que regenta l'Hotel Terraza. Filla d'un pagès de Castelló d'Empúries, un home que criava i venia bestiar, als vint anys es va casar amb el fill gran d'en Norat, que també es deia Norat. El nom -no podia ser d'una altra manera- va passar més tard al primogènit de la tercera generació dels Gotanegra, el més gran dels quatre fills de la senyora Mercè -tres nois i una noia-, que són els que avui dirigeixen l'hotel.

-Ara ja s'està preparant la quarta generació per agafar-ne el relleu -diu la matriarca, mentre el seu fill Miquel, l'actual gerent, s'asseu una estona al nostre costat, amb la mirada amatent al que passa a la recepció, i el que passa al bar i a la cuina, a la piscina o més enllà del passeig, a la platja privada on descansen alguns clients estirats sobre la sorra en un estat d'inacció quasi letàrgica que és, pel que sembla, la idea més aproximada que el comú dels mortals té de les vacances.

-Aquesta és una feina -diu en Miquel- que l'has de sentir plenament. És una vocació. Hi has d'estar sempre a sobre, sempre disponible. Som... -s'atura un moment per buscar la paraula exacta-. Som creadors de vacances. Això mateix, creadors de vacances... -repeteix assaborint aquesta idea que vol casar els plaers del cos amb el delit emocional, com si la restauració fos una branca de la filosofia.

No tots els hotelers pensen igual, esclar.

"Vosaltres poc que heu de treballar", diu la senyora Mercè que els diuen de tant en tant alguns dels companys del ram, alguns dels grans propietaris hotelers però també alguns de no tan grans. "Vosaltres no esteu per servir sinó perquè us serveixin!", diuen.

És una altra manera de veure les coses.

Una manera que la senyora Mercè, el seu home Norat, que va morir molt jove, l'avi fundador, el sogre, els fills i els néts consideren equivocada.

-Hi ha gent -diu en Miquel- que es pensa que això que passa és una crisi econòmica i no s'adonen que és, sobretot, una crisi de model.

-I de valors -afegeix la senyora Mercè.

L'hostaleria, les vacances dels altres, l'oci, la restauració, és -tothom hi està d'acord- un dels sectors econòmics en què els catalans podem projectar un cert futur. Només cal aixecar el cap per adonar-se que el fum de les fàbriques s'ha extingit. Finalment, ens tocarà servir els altres i només s'ha d'afinar una mica l'orella per saber que els visitants que vénen de vacances i es posen la mà a la butxaca són cada dia més exigents. El paisatge, el clima amable, la naturalesa, els referents culturals, el pa i el vi, l'aigua de mar, els tomàquets, el fuet, les anxoves i les olives hi ajuden. Però la mà de l'home, opina en Miquel, s'haurà d'adaptar als nous temps, girar full i oblidar-se d'aquell model desastrós de turisme que es sostenia sobre el totxo, el low cost , el tot inclòs, el diner fàcil, l'empresari que només vol anar a jugar a golf, l'escassa reinversió i el mal gust.

-Parlava dels valors -recupero el fil de la senyora Mercè.

-Els principis. Sense principis no es pot viure ni es poden fer negocis -diu ella-. A casa meva, el pare sempre deia el mateix: aprèn a treballar i quan sàpigues treballar sabràs manar. I aleshores donaràs exemple. Mira sempre pel bé dels altres. No t'ho gastis tot i no et gastis el que no tens. Pensa en els fills.

La postguerra, el tèxtil i els militars

La capacitat d'adaptació i la visió, avançar-se al que vindrà i tenir el valor de córrer riscos és, explica el Miquel, una part important de l'herència que els va deixar l'avi Norat, que va saber sobreposar-se quan el vent venia en contra i ho va aprofitar quan bufava a favor.

Només un any després de la inauguració de l'Hotel Terraza l'any 1935, va esclatar la guerra i en Norat, que tenia por que l'anessin a buscar per donar-li el passeig , va fugir a França. Quan va tornar, l'hotel estava completament malmès i el va haver de refer de dalt a baix. Aleshores només disposava d'unes quantes habitacions, i en aquella postguerra trista i miserable els principals clients, els que hi deixaven més diners, acostumaven a ser els industrials del tèxtil, sobretot del Vallès, que venien a caçar als aiguamolls i s'asseien a la taula per menjar el pollastre amb llagosta, l'especialitat de la casa. També hi venien molts militars, que era l'impost revolucionari que s'havia de pagar a l'època perquè de vegades marxaven sense passar per caixa. I les amigues. Les "cosines", com diu la senyora Mercè que deia algun dels clients. "Aquesta vegada vinc amb la meva cosina".

-El més important en un hotel familiar, un hotel que no treballa amb els turoperadors, que té clients fixos des de fa quaranta anys -diu la senyora Mercè-, és la relació personal, la confiança. Aquí hem vist de tot. S'ha d'escoltar i no s'ha de jutjar mai. Miri: hi havia un senyor que de vegades venia amb la seva "cosina". Un dia se li va morir la dona. L'home m'ho va explicar fet un mar de llàgrimes. Ara que es podia casar amb "la cosina", enyorava la dona, la trobava a faltar. I ja havia perdut l'interès per la cosina. Ja ho veu, quines coses, l'amor!

Els primers turistes van arribar als anys cinquanta i, aprofitant la bonança, l'any setanta es va fer un nou hotel, que es va traslladar uns metres terra endins. En Norat de la segona generació, el marit de la senyora Mercè, que també havia viatjat perquè havia donat dues voltes al món amb el vaixell escola Juan Sebastian Elcano , va ordenar que es fessin quatre pisos enterrats, una proesa tècnica per a l'època, ja que l'hotel està a tocar del mar. Ara, amb la tercera generació, s'adapta als nous temps, ha obert un spa , organitza per als clients excursions amb una menorquina al cap de Creus, al Museu Dalí, posa vins del país a la carta, fa tractaments d'estètica amb noms d'herbes i olors que evoquen la vida a l'aire lliure, i s'han convertit, com diu en Miquel, en uns creadors de vacances en un món canviant en què els hàbits també són diferents.

-Fem el que sempre hem fet, d'una altra manera -diu la senyora Mercè-. Quan vam començar, teníem un galliner, un viver amb llagostes, no hi havia clavegueram i s'havia de buidar, a mà!, el pou mort, agafàvem les bigues de fusta del mar per fer anar la cuina de llenya. Però si t'ho mires bé, sempre ha estat el mateix, treballar tot el dia, estar al peu del canó i pensar en el client. Sap quina és la millor alegria que tinc cada dia? És quan un client et diu: "Senyora, hem estat molt bé a casa seva".

D'en Porcioles a en Gasol

La senyora Mercè explica que en aquest ofici cada dia es podria escriure un llibre d'històries humanes. Històries de tota mena. Inclosos els records de personatges públics, com en Porcioles, "que era molt educat", s'asseia a la sala i donava conversa al servei. Mirava, per exemple, com una de les noies netejava un vidre i li deia: "Mira, maca, aquí encara hi ha una ditada". I aleshores, quan ja havia trencat el gel ho aprofitava per preguntar qui era, d'on venia, si li agradava Roses, si això i allò i el de més enllà. O en Dalí. O en Pau Gasol. "Escolta -li va dir la senyora Mercè-, per parlar amb tu m'haig d'enfilar en una escala". "Ja hi està parlant i jo no veig cap escala", va contestar en Gasol. La senyora Mercè ho va trobar molt ben contestat, sí senyor.

-Podria escriure un llibre cada dia -insisteix-, però, sap què? Quan acaba el dia estàs tan cansada que les històries que tens al cap serveixen per acompanyar-te mentre agafes el son. Les recordes, t'adorms. No cal llegir cap llibre.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT