Publicitat
Publicitat

L’ENTREVISTA DEL DIRECTOR

Ramon Gener: "Hi ha una cosa molt millor que la música: la gent"

L'home que ha aconseguit acostar el 'bel canto' al gran públic català amb 'Òpera en texans' ara publica el llibre 'Si Beethoven pogués escoltar-me'

___Hem començat de forma accidentada.

___Culpa meva, he arribat tard.

___I després jo t’he fet esperar perquè no teníem càmeres. I és dilluns. Recomana’m una música per oblidar això.

___Saps què passa? Que la música és una cosa personal. Una música que a tu potser et serveix per a unes coses, a una altra persona li pot servir per unes altres de totalment diferents. Jo no em posaria cap música per oblidar res. Escoltaria el silenci.

___Ostres, però en silenci potser em quedo pensant en tu i no ho arreglarem... Jo volia evadir-me. No hi entenc de música, però hi ha músiques que m’alegren el dia i músiques que m’entristeixen.

___Això és fantàstic. És igual si en saps molt o poc: si a tu la música et diu les coses que vols que et digui, ja n’hi ha prou. Què importa si Beethoven a la Cinquena simfonia et volia dir una cosa especial? Si a tu te’n diu una altra i et serveix, ja està bé.

___De debò que no se t’acut una música que em canviï l’humor?

___Jo em posaria una cançó que es diu Morgen, que vol dir demà, de Johan Strauss. Escolta-la. Si no ets capaç d’oblidar amb aquesta cançó, aleshores “Houston, tenim un problema”.

___Avui he comentat que entrevistava el de l’ Òpera en texans i una persona m’ha dit: “Ui, aquests dies surt molt a tot arreu”. Per l’èxit del teu llibre.

___N’estic molt content i molt cofoi. Em van proposar escriure sobre el que a mi em donés la gana i el resultat va ser aquest llibre. Amb una sola persona que l’hagués comprat i que li hagués agradat, ja haurien valgut la pena els sis mesos que m’he passat escrivint-lo.

___Pot ser dels més venuts de Sant Jordi.

___Fa una mica de vertigen... però em sentiria molt feliç. És una mica naïf això que diré, però l’he escrit amb la il·lusió que la gent el llegeixi i el gaudeixi. Explico el perquè de tot plegat de la música i de mi. Què m’ha donat, què m’ha ensenyat, quines coses m’han fet entendre que val la pena.

___Vaig entrevistar Benet Casablancas, i reivindicava l’esforç per escoltar música.

___Beethoven deia que la música és una font de saviesa més gran que qualsevol filosofia. I Schopenhauer afirmava que la música és la primera de totes les arts. Fer-la com cal requereix molt d’esforç, perquè la música és una matèria feixuga. Al principi, només són números matemàtics que cal combinar de maneres infinites. Però, després, produeix un plaer immens.

___Tu ets una persona valenta, perquè en el món els que reben més, i això ho hauries de saber, són els intermediaris, els que feu divulgació.

___Als que són entesos en la matèria i grans amants de l’òpera potser els sembla que frivolitzo una mica massa. Que ho faig tot massa lleuger. I tots aquells a qui no agrada l’òpera... aquests potser pensen: “Bé, aquest tio pot deixar de sortir a la tele d’una vegada? Estem cansats que ens expliqui La traviata, que pari ja”. Però mentiria si digués que no és molt més gran el gruix de persones que em diuen: “Hosti, m’ho passo bé veient el que fas”.

___Et sents útil.

___Sí, sí. Jo volia ser cantant d’òpera i no me’n vaig sortir, i al final la meva veu ha servit per explicar o compartir una de les coses que m’agraden més: la música.

___Què ets?

___Alguns m’etiqueten d’humanista , altres de músic , altres de divulgador , altres de... I hi ha un adjectiu que tothom em posa al darrere: apassionat . I jo el que em sento, sobretot, és molt afortunat.

___Tria.

___Hauríem de fer un matxembrat. Hauríem d’arribar a una entesa.

___Podríem posar “humanista apassionat, divulgador afortunat, i després músic...”

___Frustrat.

___Ho estàs molt de frustrat?

___Jo volia ser cantant d’òpera i intentar ser el millor cantant d’òpera. Ja se sap, el clàssic: “Jo vull ser Messi, jo vull fer un hat trick al Camp Nou, jo vull guanyar la Champions”. I, esclar, arriba un moment que t’adones que això és impossible. I que de Messi n’hi ha un i prou.

___Havies cantat al Liceu?

___No era un baríton desastrós. Però no vaig arribar mai a cantar com m’hauria agradat cantar. Hauria donat la vida per cantar. Si pogués ho canviaria tot per poder cantar com volia cantar.

___I com volies cantar?

___Com déu mana.

___Potser és un altre problema ser baríton.

___Sempre ets el cornut , sempre ets el dolent. Però és molt més interessant. En les òperes romàntiques del segle XIX, el tenor sempre és un panoli que està allà enamorat de la soprano, un passerell... El baríton és el tio dolent i això el converteix en un personatge més ric.

___Tens un grau d’exigència molt elevat.

___Cantar és molt maco però ser cantant és horrorós. Ara m’aixeco al matí i canto a la dutxa, on tothom canta perfecte. Però ser cantant professional és una altra història. Quan ho ets, potser a les vuit del matí tens un assaig amb l’orquestra, i després un assaig d’escena, i l’endemà has d’assajar l’òpera que has de cantar d’aquí un mes... És una exigència molt, molt gran. Una situació de molt d’estrès. A mi no em compensava. Patia molt, amb l’afegit que jo professionalment no arribava on volia arribar.

___I com et reinventes?

___Vaig estar una miqueta en estat d’hibernació. Tal com explico al llibre, vaig entrar en una fase de “qui dia passa, any empeny”, com pul·lulant, ni d’una manera ni de l’altra. La família em va ajudar molt a tirar endavant i a trobar altres maneres de fer coses però sempre apartat de la música. I, apartat de la música, em va costar molt viure. Després em va passar que, casualment, un dia em vaig trobar una persona que em va dir : “Escolta, vaig al Liceu. Oi que tu en saps, d’això?” I li vaig contestar: “Una mica”. “I per què no m’expliques el que vaig a veure?” Li vaig detallar durant un sopar el que li esperava a l’òpera i em va comentar: “Ostres, m’ha encantat això que m’has explicat”. A partir d’aquí, vaig començar a muntar uns sopars entre amics on parlava d’òpera. En aquests sopars entre amics vaig anar agafant embranzida i, de sobte, ja era un conferenciant. I, un dia, em van suggerir: “Escolta, això que fas vols dir que no ho hauries de fer a la televisió?” I d’aquesta manera va començar tot.

___I ara estàs vivint de l’art.

___No puc ser tan pretensiós com per dir que jo faci cap tipus d’art... Però d’alguna manera sí. Perquè visc del que l’art em dóna i d’intentar transmetre-ho als altres. I això és una satisfacció bestial. Treballar en allò que t’agrada és meravellós, tot i que també té inconvenients: no tens dissabtes, no tens diumenges, no tens hores. I la família, esclar, se’n ressent.

___Tens fills.

___Dos. De 19 i 16. Són edats difícils.

___Els hi vas fer fer piano?

___Sí, sí.

___O sigui que el que tu vas deixar de fer als 12 anys perquè t’hi obligaven els pares, després els hi vas fer fer als teus fills.

___Sí, però vaig arribar a una entesa amb ells. Jo vaig dir: “A veure, vosaltres a casa heu de fer un instrument, el que vulgueu. Heu tingut la mala sort que jo sigui el vostre pare i per tant haureu d’estudiar música”. Vam fer un pacte: tots dos haurien d’arribar a tenir el grau elemental. Quan completessin el grau elemental, que són quatre anys, podrien decidir si continuar o no. I tots dos van fer els seus quatre anys de grau elemental. El meu fill gran, de piano, i la meva filla, de flauta travessera. Quan van acabar l’últim examen van venir i em van dir: “Saps què? Que aquí t’ho quedes tu”.

___Com portes la fama?

___La porto bé perquè tothom m’atura per dir-me coses maques. Si algú m’aturés pel carrer per dir-me “Ei, tu, el que fas és un desastre”, seria diferent. Però, esclar, no m’hi he trobat mai, amb això. Tothom m’atura per dir “Oh, m’agrada molt el que fas”.

___Al llibre hi ha un moment en què reculls comentaris de gent que t’agraeix Òpera en texans.

___Només parlo del programa en un capítol. I incloc una carta que em va enviar una senyora gran, manuscrita i amb un segell. Era una carta molt colpidora i reflecteix molt bé el que em passa amb la gent, tota aquesta energia que em donen. Perquè, en el fons, no ens enganyem, hi ha una cosa que és molt millor que la música, em sembla a mi: la gent. És el millor que hi ha a la vida.

___Ara prepares un programa que no és la quarta temporada d’ Òpera en texans.

___És una altre programa, que es diu This is opera. L’estic rodant en anglès i en castellà, i es veurà a un grapat de països. A l’Estat per Televisió Espanyola. Són 50 minuts i intento que no perdi l’essència del que era Òpera en texans. A partir d’aquí, intento créixer una mica i fer algunes coses diferents. És el mateix tot, però amb una mica més d’envergadura.

___En el llibre dius que l’òpera és com el futbol, cosa que trobo una mica bèstia.

___Viure la música com si fos un partit de futbol és una manera molt maca d’experimentar-la. Em refereixo a convertir el fet d’anar a l’òpera en un ritual comparable al d’anar al camp a veure el futbol. Aquesta manera d’aproximar-se a l’òpera sí que la tenen els italians. Aquesta cosa de viure un agut del tenor o de la soprano com si fos un driblatge bestial del Neymar o del Messi... Això m’apassiona i m’encanta. Ja està prou sacralitzada l’òpera.

___És veritat que l’òpera rep aplaudiments i a vegades buuuhhh...

___Jo els buuuuh els he vist en molts teatres del món. L’espectador d’òpera no se n’està, d’això. Imaginem que tu has de venir a Barcelona al Liceu a cantar cinc traviates. Potser els dos primers dies que cantes, estàs fantàstic. Però el tercer dia et surt malament. A l’espectador que ve el tercer dia... què li importa si el primer o el segon dia ho vas fer molt bé? Ell ha pagat l’entrada del tercer dia i el tercer dia ho has fet fatal. Llavors és una exigència bestial, has d’estar perfecte cada dia. Ja ho he dit: ser cantant és molt dur.

"És impossible que l'òpera mori perquè parla de coses que són fonamentals per a l'ésser humà"

___Ara que no ens sent ningú, què li queda a l’òpera? 20 anys?

___És impossible, impossible, que l’òpera mori. L’òpera va néixer a Florència el 1597, té més de 400 anys d’història, i és absolutament impossible que desaparegui. Per què? Perquè l’òpera parla de coses que són fonamentals per a l’ésser humà.

___També en parlen els diaris i en parla el teatre...

___Sí, però no ho fan amb música.

___El teatre musical.

___Fixem-nos en el Faust de Goethe, una obra magnífica, extraordinària. Però què passa si la traslladem a l’òpera? El llibret d’òpera és capaç de captar el moll de l’os del mite de Faust. Perquè tu l’entenguis, perquè et faci pensar i meditar. A més, te l’explica amb una música extraordinària. Això no pot morir mai. De la mateixa manera, la música meravellosa de Bizet et narra el mite de Carmen, aquesta dona alliberada, que viu avançant-se al seu temps... Aquesta dona a qui, per aquest motiu, el seu amant acaba assassinant, una cosa que passa malauradament encara ara. Què passa si a nosaltres ens expliquen La traviata? I ens detallen que la protagonista és una prostituta i que la seva única il·lusió és que algú l’estimi sense calés, sense haver de pagar per estimar-la? Això és un mite universal, i si ens l’expliquen amb la música de Verdi resulta encara molt millor. I és per això que l’òpera és atemporal. Tant és si aquella òpera és del segle XVIII, del segle XIX o del segle XX. El que narra és per a tothom i per sempre més. I per tant és immortal, de la mateixa manera que ho és l’ Otel·lo de Shakespeare.

___Canviarà molt, l’òpera?

___De fet ja està canviant molt. Hem de treure’ns del cap un tipus de cantant de fa 20 o 30 anys. Aquest tipus de cantant avui ja no existeix. Ara qualsevol cantant d’òpera té una exigència, des del punt de vista de l’actuació, molt gran. I de fet, els grans directors d’escena, en el món de l’òpera, avui en dia tenen moltíssima importància. Gairebé diria que són els que tenen més rellevància, fins i tot més que els directors musicals.

___N’escoltes molta, de música?

___Aquí hauríem de fer una diferenciació entre sentir i escoltar.

___Posar-te uns auriculars perquè la música t’acompanyi, no ho pots fer?

___No, no ho puc fer. M’haig d’aturar, ser a casa. Estar en disposició d’escoltar la música.

___I no es pot parlar?

___Em sap greu, em sap greu... Però no. Reivindico l’actitud d’escoltar música. Jo escolto poca música perquè normalment el que faig és estudiar la música.

___Saps ballar?

___Tinc ritmillo.

___No et fa vergonya.

___La vergonya és una cosa que vaig deixar de banda quan era petit a la cua de la polleria, al Guinardó. La meva mare em va enviar a comprar pollastre, jo tenia set o vuit anys. Era a la cua envoltat de dones i només podia pensar “Em tocarà a mi, em tocarà a mi”. I estava vermell. I patia, patia... I et prometo que, en aquell moment precís, en aquell dia, vaig dir-me a mi mateix: “Saps què? Ja n’hi ha prou. A la gent què li importa si haig de demanar un pollastre o no?” I , a partir de llavors, vaig decidir que mai més no passaria vergonya. I malauradament ara no en tinc gens. I a vegades va bé tenir-ne una mica.

___Això és un altre títol possible per a l’entrevista. “Sóc un pocavergonya”.

___No, mare de déu senyor, no ho poseu això, eh?

El perfil

El barceloní Ramon Gener va aconseguir la quadratura del cercle amb Òpera amb texans: fer atractiu el gènere líric fins i tot als més escèptics, i convertir les tres temporades del programa en tot un fenomen a l'oasi del 33.

Així va néixer una estrella, un comunicador com n'hi ha pocs, que encomana la seva passió per la música. Va estudiar piano al Conservatori del Liceu. Victòria dels Àngels el va animar a formar-se com a cantant i va actuar com a baríton en òperes i sarsueles arreu de l'Estat.

Retirat dels escenaris, es va convertir en conferenciant i divulgador de la història de la música. Ara ho fa també des de la lletra impresa amb Si Beethoven pogués escoltar-me (Ara Llibres). No seria estrany trobar Ramon Gener en els primers llocs de les llistes de vendes d'aquest Sant Jordi.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT