Publicitat
Publicitat

CINEMA

Mites Vivents

Encara són aquí però ja tenen un lloc reservat a l'eternitat. Llegendes del cinema, símbols de l'època daurada de Hollywood, que freguen o han superat els noranta anys. Poques vegades a la història han coincidit tantes estrelles i tant talent en una sola generació

Cada vegada en queden menys i el cinèfil sent cada desaparició com si li arranquessin un bocí d'ànima. Icones de la gran pantalla, estrelles al voltant de les quals girava la indústria del Hollywood clàssic, però que no haurien estat el que són sense els directors, productors, guionistes i músics que van treballar per a elles. I és que poques vegades a la història ha coincidit tant talent en un mateix espai i temps.

En els últims anys ens han deixat mites indiscutibles com Elizabeth Taylor i Paul Newman i, només des que va començar aquest mes, han mort Ernest Borgnine i Celeste Holm, tots dos als 95 anys, els últims supervivents de dos monuments en blanc i negre: D'aquí a l'eternitat (1953) i Tot sobre Eva (1950).

Però hi ha un romanent que resisteix. Actors de noranta anys llargs, justos o que els freguen i que encarnen en vida milions de somnis de cel·luloide, una càrrega cada vegada més feixuga perquè cada cop són menys a repartir.

Germanes irreconciliables

Seria bonic imaginar-se les germanes Olivia de Havilland (1916) i Joan Fontaine (1917) prenent juntes el te en la vellesa, però resulta que no es parlen i corre la brama que aguanten perquè cap de les dues està disposada a morir abans que l'altra. L'origen de l'enemistat és antic i es va escenificar durant la cerimònia de lliurament dels Oscars de l'any 1941: totes dues estaven nominades i finalment va guanyar Fontaine, que va rebutjar la felicitació de la seva germana, un gest que va ofendre moltíssim De Havilland. Des del 1975, l'any en què va morir la mare de totes dues, no s'han tornat a dirigir la paraula.

Parella d'Errol Flynn en set pel·lícules de les que fan estimar el cinema i la Melanie d'Allò que el vent s'endugué , a De Havilland li van construir una imatge d'heroïna dolça i càndida. Però va gosar enfrontar-se a la Warner el 1943 perquè considerava que els papers més potents anaven sempre a parar a Bette Davis. El procés va durar sis anys, durant els quals no va treballar, però va guanyar i va crear precedent a Hollywood. A partir d'aquí es va consagrar també com a actriu dramàtica i va ser premiada amb dos Oscars: el 1946 per Vida íntima de Julia Norris i el 1949 per La hereva . Viu a París des dels 50, totalment allunyada del cinema des de fa quasi trenta anys. La seva última aparició pública va ser al lliurament dels premis César del 2011.

Molt lluny de París, a Carmel (Califòrnia), viu Joan Fontaine. Va ser la protagonista de dos Hitchcocks fonamentals, Rebeca (1940) i Sospita (1941), per la qual va guanyar l'Oscar de la discòrdia, i de Carta d'una desconeguda (1948), amb Louis Jourdan, que també sobreviu, amb 91 anys. Especialista en personatges distingits i neuròtics, la maduresa va ser cruel amb ella i mai més va trobar un paper a la seva altura. Des dels anys 60 la seva activitat es va limitar a aparicions esporàdiques a la televisió. No la veiem en públic des que el 1982 va formar part del jurat del Festival de Berlín.

Ferm i vulnerable

Kirk Douglas farà 96 anys al desembre i és l'heroi més longeu de Hollywood. Actor magnètic de gran personalitat, és pura història viva d'una època irrepetible que ell ha recordat en diversos llibres, l'últim d'aquest mateix any ( I'm Spartacus! ). Carta a tres esposes (1949), El gran carnaval (1951) i Espartac (1960) són tres títols dels més de 80 que va protagonitzar en el decurs de cinc dècades. No va rebre mai l'Oscar en competició, de tres nominacions, com va recordar durant la seva celebrada intervenció a la cerimònia del 2011, i, en compensació, se li va atorgar l'honorífic el 1996. "Honest i inimitable", va dir Steven Spielberg en el discurs de presentació.

Refinada i irònica

Lauren Bacall és l'única dels supervivents destacats que encara no té 90 anys. Al setembre en farà 88, però el seu lloc a l'Olimp està assegurat des que el 1944 va dir allò de "Si em necessites, xiula" a Tenir-ne o no . Bogart al marge, poques carreres han estat tan fulgurants i extenses com la seva. Continua activa en cinema i televisió: la seva intervenció, interpretant-se a ella mateixa, al setè episodi de la sisena temporada de Los Soprano va ser molt aplaudida. Va rebre l'Oscar honorífic el 2010 però en un acte escindit de la cerimònia i l'ovació que va rebre va ser menys espectacular del que es mereix.

Bellesa indòmita

Maureen O'Hara, que farà 92 anys a l'agost, viu entre les illes Verges i la seva Irlanda natal. John Ford va modular la seva bellesa pèl-roja i la va catapultar, primer com a filla de miner a Que verda era la meva vall (1940) i després com a parella de John Wayne (de qui va ser amiga íntima tota la vida) en cinc pel·lícules, entre les quals sobresurt, lluminosa, L'home tranquil (1952). Adorada pel públic, va ser menystinguda per la indústria, que la va empetitir amb l'etiqueta de reina del Technicolor . Que no tingui ni tan sols un Oscar honorífic és una injustícia difícil de justificar.

I també…

Eleanor Parker (1922) va ingressar al juny a l'exclusiu club dels nonagenaris de Hollywood. Bella i ardent, la recordarem sempre a Scaramouche (1952), Quan rugeix la marabunta (1954) i Amb ell va arribar l'escàndol (1960).

Eli Wallach (1915): des de Baby Doll (1956) fins a Mystic River (2003) i encara actiu. Més de mig segle de carrera per a un secundari de luxe que va imprimir caràcter a pel·lícules com Els set magnífics (1960) i Vides rebels (1961).

Mickey Rooney (1920): ostenta la carrera més llarga de Hollywood. Nen prodigi, va fer el trànsit al cinema adult sense traumes. Parella de Judy Garland en musicals emblemàtics, va participar també en films de culte com Capitans intrèpids (1937). Va estar casat un any amb Ava Gardner. Fa un cameo a The Muppets (2011).

Christopher Lee (1922): especialitzat en papers de dolent, ha fet més de 200 pel·lícules amb títols com Dràcula (1958) i les seves múltiples versions. Ha seguit amb actiu en papers com el de Saruman a El senyor dels anells i El Hobbit.

Doris Day (1924): més coneguda per les comèdies amb excés de glucosa que va protagonitzar amb Rock Hudson als anys 60 que per les dots dramàtiques que va exhibir, per exemple, a L'home que sabia massa (1956). Inqüestionable com a cantant, treu nou disc, titulat My heart , el 5 de setembre.

Eva Marie Saint (1924): Oscar a la millor actriu secundària en el seu debut a La llei del silenci (1954), va brillar també amb Hitchcock i Minnelli. Als anys 70 la seva carrera va declinar i es va dedicar a la televisió. És la mare de Clark Kent a Superman returns (2006).

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT