Agafar una gorra i posar-la dins una bossa de plàstic. Agafar una gorra i posar-la dins una bossa de plàstic. Agafar una gorra i posar-la dins una bossa de plàstic. Si us ha cansat llegir aquestes tres frases seguides, imagineu què sent qui es veu obligat a agafar una gorra i posar-la dins una bossa de plàstic durant hores i hores cada dia. El treball mecànic no genera cap motivació i encara menys en les persones que busquen en la cultura del treball un passaport a la normalitat, a la integració social. “El treball creatiu i artístic, en canvi, té uns efectes espectaculars sobre els joves discapacitats. Ho tenia teoritzat, però ara ho tinc més que comprovat”, afirma Jordi Mayals, enginyer agrònom de formació i fundador de L’Estoc, una botiga taller de mobiliari singular i sostenible on fan pràctiques joves amb discapacitat que estudien fusteria a la Fundació Xamfrà de Sant Feliu de Llobregat i a l’Escola Montserrat de Barcelona.

Recuperar, restaurar, transformar. Són les paraules clau de L’Estoc, un espai ampli i lluminós que és al barri del Poblenou de Barcelona. Els mobles exposats conviden a la sorpresa i a la reflexió: una elegant taula de menjador abans havia estat una porta abandonada; un original banquet de fusta va sorgir dels porticons tronats d’un balcó, i una prestatgeria digna d’aparèixer en una revista de decoració li deu tot el mèrit a una vella i robusta escala de pintor. Els mobles de L’Estoc són únics, irrepetibles, personalíssims. Estan numerats i és impossible trobar-ne dos d’exactament iguals perquè estan fets amb un alt component artesanal. Materials vells i nous es barregen amb naturalitat, però la fusta, en mil i un acabats, hi és la reina.

Un balancí restaurat i entapissat amb tela de sac, una prestatgeria feta amb pedaços d’una bobina de cable, un banquet fet amb dues cadires i una porta... Aquestes meravelles no vénen de l’altra punta del món. Es fabriquen en una sala contigua a la botiga, en un taller de fusteria on ara mateix treballen cinc nois: el Roger, el José, l’Enrique, el Sergio i el Dani. “Aquests joves no s’han d’amagar. La seva feina ha de ser visible. Per això des de la mateixa botiga es veu el taller”, explica el Jordi.

A través d’un finestral veiem el Roger i l’Enrique capficats polint una porta. Paren, se la miren de lluny. Comenten alguna cosa entre ells i hi tornen. Potser s’acabarà convertint en un capçal de llit. O potser en un escriptori. Ho acabarà decidint Albert Capella, cap de taller i responsable final del disseny i la construcció del mobiliari. Abans, però, demanarà als nois la seva opinió, perquè aquests joves aprenents de fuster se senten (i els fan sentir) part activa de tot el procés que convertirà una porta atrotinada, per exemple, en dues boniques tauletes de centre. I això, per a ells, és una injecció d’autoestima. Senzillament, se senten útils.

“És important que la gent sàpiga que aquests nanos poden fer moltes coses. Qui vingui a L’Estoc a comprar un moble vull que el compri perquè li agrada, no perquè el fa qui el fa. Nosaltres fugim de la caritat perquè no soluciona res”, diu el Jordi. I, insisteix, com si pensés en veu alta, en una idea: “A aquests xavals no els hem de posar límits. Ells ja veuen on poden arribar i on no. Són feliços fent aquesta feina, perquè veuen que té un resultat. I també perquè veuen que la gent valora els mobles que fan. En el fons busquen una feina normal, disfrutar d’un temps de lleure normal. I això és possible amb suport i tutelatge. Si algú falla aquí, és la societat”, insisteix el Jordi, responsable d’un projecte de mobiliari creatiu que ara li demostra amb fets el que abans només podia intuir.