En aquests dies de prima de risc indomable, històries d'èxit com la d'Andrés Sardá serveixen d'inspiració. Fa cinquanta anys, els Sardá regentaven amb bastant èxit un negoci de confecció de mantellines en funcionament des del 1898. Llavors, tot de sobte, va passar el que ningú no s'esperava. L'imprevist total. Va arribar el Concili Vaticà II i, amb els seus aires de renovació, va decretar que ja no era obligatori anar a l'església amb el cap cobert. Com a resultat, les vendes de mantellines es van desplomar. I l'empresa familiar dels Sardá va començar a dirigir-se, primer més lentament i després de manera més decidida, cap a la fallida.

Acuitat pels números vermells, el jove Andrés Sardá va agafar les regnes del negoci. I va decidir que la solució passava per canviar de rumb. ¿Les mantellines estaven en crisi? Doncs els Sardá fabricarien llenceria. I no una llenceria qualsevol, sinó una que fos revolucionària, que s'adaptés a les formes de la dona i n'accentués l'atractiu. "Aquella crisi va ser fonamental per a l'empresa del meu avi", explica Núria Sardá, al capdavant de l'empresa familiar després que l'Andrés, el seu pare, es retirés fa un parell d'anys. "Crec que en moments de crisi de qualsevol tipus, si només veus una solució és perquè no estàs considerant totes les que hi ha. De vegades ens entossudim a seguir per un camí que no té sortida. Més val agafar distància per veure-ho amb perspectiva. I buscar una via alternativa, que molts cops és ben a prop".

El canvi de rumb va resultar tot un èxit. L'empresari va introduir en els seus dissenys la licra, una fibra elàstica desconeguda en una Espanya que tot just es despertava d'una duríssima postguerra. L'èxit va ser fulgurant. Primer, entre les senyores de la burgesia catalana. Després, entre un públic selecte però cada cop més gran. La confecció es va diversificar i Andrés Sardá també va començar a produir roba de bany. Avui, la firma catalana s'ha convertit en sinònim de luxe. La seva fama ha arribat a Hollywood, on vesteix la intimitat de tot tipus de celebritats: des de les corbes de Mariah Carey fins a la pèl-roja delicadesa de Julianne Moore.

Més enllà d'un relat d'èxit, la història d'Andrés Sardá és també la de l'evolució en la manera de concebre la llenceria. "Quan vaig començar, una gran majoria de dones tenien només un model o dos de calces i sostenidors que els hi esqueien. Solien ser blancs, negres i de color pell", comenta la Núria. "Avui en dia es busca que la roba interior coordini en color i forma amb l'exterior. Forma part de la moda, ha arribat al gran públic", subratlla. "La llenceria ha evolucionat en el concepte i també en els materials. Amb l'ajut de noves fibres com la licra, adaptades a les necessitats de la dona d'avui, es poden dissenyar peces que, a més de maques, són lleugeres, suaus i afavoridores", afegeix. "Per mi les sabates i la llenceria tenen moltes coses en comú: si qualsevol de les dues estan mal fabricades, no te les posaràs mai", conclou.

Andrés Sardá va superar amb èxit la crisi sectorial dels 60. Avui n'afronta una de caire més global. El que alguns consideren "la fi del món tal com el coneixíem", parafrasejant la famosa cançó de REM. Poc abans que s'iniciés el declivi econòmic, la firma, en un altre moviment encertat, va decidir integrar-se en la multinacional belga Van de Velde. "Per seguir sent competitius en aquest món global, vam atrevir-nos a fer el pas", comenta la Núria. Des d'aquesta gran estructura, els vents de la depressió es noten, però se suporten millor. En un moment governat pel pessimisme, Andrés Sardá mira al futur amb il·lusió. Potser perquè les recessions van i vénen, però la bellesa, sobretot si és interior, mai no passa de moda.