Publicitat
Publicitat

CINEMA

L'home que volia ballar en texans

¿És possible imaginar el musical sense la presència icònica i l'ombra allargada de Gene Kelly? Potser sí, però aleshores estaríem davant d'un gènere menys modern, expressiu i democràtic. Quan es compleixen cent anys del naixement de Kelly, la cinefília segueix ballant i cantant sota la pluja

Va néixer fa cent anys a Pittsburg (Pennsilvània) i els seus pares li van posar Eugene Curran Kelly. Fa setanta anys va debutar a la gran pantalla en el musical Per mi i la meva noia (1942), on va coincidir per primer cop amb Judy Garland. I en fa seixanta va assolir la immortalitat artística gràcies a Cantant sota la pluja (1952), considerat el millor musical de tots els temps per l'American Film Institute i per la major part de la cinefília mundial. Parlem, evidentment, de Gene Kelly, l'home que va transformar el musical hollywoodià amb la seva particular fusió de vigor atlètic, elegància informal i masculinitat deseixida. Kelly va hipnotitzar el públic amb la seva tècnica muscular i la seva alegria expansiva, però el seu talent va transcendir l'esfera actoral per imposar, des de la direcció i la coreografia, una nova manera de concebre i filmar la dansa.

"La imatge de Gene Kelly a Cantant sota la pluja , ballant amb un fanal, paraigua en mà mentre plou a bots i barrals, forma part de les grans icones del cinema", afirma Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya. "Només per aquesta escena, per aquesta pel·lícula i per tots els musicals de la Metro Goldwyn Mayer en què va participar, era obligat celebrar el centenari del seu naixement". Un centenari que es compleix el 23 d'agost i que la Filmoteca celebra durant tot aquest mes amb la projecció de dotze títols emblemàtics de la trajectòria de Kelly. Pel·lícules que permeten descobrir qui va ser el successor de Fred Astaire com la gran estrella del musical.

Fred i Gene, aristocràcia i democràcia.

"Als anys 30, quan vaig començar, l'únic ballarí que tenia èxit al cinema era Fred Astaire -explicava Kelly- però ell ballava fent passos petits i elegants, vestit amb barret de copa, corbatí i frac. Jo era massa corpulent per a aquell tipus de dansa". El resultat d'aquesta diferència va tenir repercussions tant estilístiques com sociològiques. Segons l'incisiu parer del crític Mark Feeney, del Boston Globe , "Astaire era aristocràtic, clàssic, aeri, un ideal de perfecció acomplerta. Kelly era democràtic, romàntic, terrestre, un ideal de la lluita per la perfecció". Quan Astaire tocava el cel de la dansa, semblava aconseguir-ho per accident, com la manifestació d'un miracle que no requeria gaire esforç. Quan Kelly lluïa, el resultat era el fruit d'una feina titànica. Debbie Reynolds, la seva partenaire a Cantant sota la pluja , descrivia Kelly com un "perfeccionista i un partidari de la disciplina". Responia a l'esperit d'un home criat en el si d'una família de classe treballadora: la seva primera feina va ser com a monitor de gimnàstica en un campament d'estiu per a nois.

"No volia moure'm o actuar com un home ric -afirmava Kelly-, volia ballar vestit amb uns texans". Un desig que es va traduir en una voluntat democràtica i col·laborativa: Kelly brillava de manera particular quan ballava envoltat d'homes, dones, nens o, fins i tot, el ratolí Jerry (de Tom i Jerry ) en la seqüència més memorable de Lleveu àncores! (1945). En un dels diàlegs més reveladors de la seva carrera, Kelly va explicar a l'afligit ratolí que qualsevol pot cantar i ballar: "Bé, qualsevol que tingui un cor gran, càlid i feliç".

Ballant per a la càmera

"Els ballarins del cinema -explicava Kelly- mai havien tingut l'oportunitat d'explorar qüestions emocionals i d'interpretació d'una manera adequada. Així que vaig provar de fer coses que no es podien fer sobre un escenari teatral. Digue'n cine-dansa : volia que els ballarins dialoguessin amb la càmera". Malgrat que l'afirmació pot semblar un pèl críptica, no costa entendre el que explica Kelly si s'atén a l'escena que dóna títol a Cantant sota la pluja (codirigida per Kelly i Stanley Donen). Mentre l'actor balla alegrement per la vorera, la càmera es manté a l'altura dels seus ulls, acompanyant-lo respectuosament en el seu rampell sentimental. Però quan l'èxtasi es desferma i Kelly envaeix l'asfalt, girant eufòricament sobre ell mateix, la càmera s'eleva, busca el cel, abraçant des de les alçades el cim de la joia amorosa.

Però les innovacions introduïdes per Kelly no es van limitar a l'ús de la càmera ("el monstre d'un ull"), sinó que també van tenir implicacions narratives i escèniques. D'una banda, va potenciar el lligam entre els números musicals i la trama, com quan a Les models (1944) l'actor va coreografiar un número en què ballava acompanyat per una versió espectral de ell mateix: una dansa fantasmal entre el protagonista i la seva consciència. D'altra banda, malgrat el caire fantàstic dels films de Vincente Minelli Brigadoon (1954) i Un americà a París (1951), en què la capital francesa es recreava en estudi, Kelly va revolucionar el gènere en filmar una part important d'Un dia a Nova York (1941) en escenaris reals de Brooklyn i Manhattan.

Un home civilitzat

Cent anys després del seu naixement (va morir el 2 de febrer del 1996), Kelly segueix sent un referent ineludible de la nostàlgia per al Hollywood clàssic. Recentment, en l'oscaritzada The artist , els francesos Michel Hazanavicius (director) i Jean Dujardin (actor) van invocar el record de Cantant sota la pluja , igual que la popular sèrie Glee , on la cançó principal del film de Kelly i Donen va ser objecte d'un oblidable remix amb el tema Umbrella de Rihanna.

Per acabar, val la pena recordar un incident esdevingut l'any 2008, quan la tercera esposa i viuda de Kelly, Patricia Ward, va enviar una encesa carta al New York Times indignada per un comentari de la columnista Maureen Dowd, que relacionava l'absurd optimisme de George W. Bush en temps de crisi amb l'eterna bonhomia de Kelly. "Graduat en econòmiques per la Universitat de Pittsburg, el Gene no només era un ballarí, director i coreògraf talentós, sinó que era un home civilitzat", reclamava Ward: "Parlava múltiples llengües, escrivia poesia, estudiava història, entenia els pronòstics d'Adam Smith i John Maynard Keynes. I feia els mots encreuats del Sunday Times amb bolígraf. Amb els seus moviments, el Gene solia comunicar més del que molts aconsegueixen amb paraules".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT