Zhou Youguang és encara als 106 anys un d'aquells intel·lectuals que els líders xinesos ordenen al govern de tractar bé per intentar que el país sigui alguna cosa més que la fàbrica del món. Zhou és l'inventor del Pinyin, el sistema alfabètic de caràcters llatins que va connectar l'antiga llengua escrita de la Xina amb l'era moderna i va ajudar a eradicar-hi l'analfabetisme. En la dècada del 1980 va ser un dels directors de la traducció al xinès de l'Enciclopèdia Britànica. Ha escrit uns 40 llibres, l'últim publicat el 2011.

Els dirigents del país en farien un model per als joves si no fos per un defecte: Zhou no és partidari del règim de partit únic. Per això, pràcticament ningú no el coneix a la Xina. A Zhou no li fan res els desaires del Partit Comunista. De fet, no es va interessar per la política fins als 85 anys, quan es va jubilar. Però ara recupera el temps perdut. Fa poc va afirmar que la democràcia és "la forma natural d'una societat moderna" i va rebutjar l'argument que la Xina no hi estigui preparada.

Els mitjans de comunicació públics ignoren les opinions de Zhou, però no el seu paper com a inventor del Pinyin. Els caràcters xinesos no corresponen directament als sons. L'alfabet fonètic del Pinyin permet als estudiants identificar fàcilment les paraules de la llengua parlada i ara tots aprenen a llegir i escriure amb el Pinyin abans que amb els caràcters.

De temperament afable, però irònic i desapassionat, Zhou treballa en un modest apartament que li ha assignat el govern. Un vell col·lega seu assegura que és la personificació del "veritable savi". "Sempre sembla en pau amb el món", diu. I sempre n'està fascinat. Les entrades del seu blog aborden des de la modernització del confucianisme a la nova classe mitjana xinesa. Les pantalles d'ordinador li fan mal als ulls, però devora diaris estrangers. Un artista xinès molt conegut li diu "l'avi ultramodern".

Zhou va néixer el 13 de gener del 1906, quan governava la dinastia Qing i les dones s'embenaven els peus. Fill d'un funcionari, es va casar amb la filla d'una família rica i es va dedicar a la banca. Després de la invasió japonesa, el 1937, es va traslladar al camp fugint dels bombardejos de Chongqing, la capital de la Xina durant la guerra. La seva filla, de cinc anys, va morir d'apendicitis.

Zhou va començar a simpatitzar amb el Partit en aquella època, però mai s'hi va afiliar. A Chongqing va fer una coneixença que més tard contribuiria a salvar-li la vida: Zhou Enlai, aleshores el principal emissari del Partit a l'exterior. El 1946, es va traslladar a Nova York amb la família com a representant del Xinhua Trust and Savings Bank. Va recórrer els Estats Units en pullman de luxe, va viatjar a Europa en el Queen Elizabeth i va rebutjar les ofertes d'alguns bancs occidentals. La seva vida intel·lectual va ser igual de rica: va mantenir llargues converses amb Albert Einstein.

Zhou va tornar a casa una mica abans de la victòria comunista a la guerra civil del 1949. Va ensenyar economia en una universitat de Xangai i va estudiar lingüística com a hobby . Zhou Enlai, ja primer ministre, el va cridar a Pequín el 1955. El Partit volia que el mandarí fos la llengua nacional, simplificar els caràcters xinesos i fer un nou alfabet fonètic.

L'encàrrec va arribar just a temps. L'any següent, la campanya contra la dreta organitzada pel president Mao va tenir com a blanc els economistes formats a Occident. Un dels millors amics de Zhou, responsable d'un centre d'investigació econòmica, es va suïcidar.

Connectar amb el món

Zhou va posar fil a l'agulla i va descobrir una base per a la seva feina. A finals del segle XVI, el jesuïta italià Matteo Ricci havia ideat un sistema per transcriure els sons xinesos a caràcters llatins. Molts angloparlants ja recorrien al sistema britànic Wade-Giles, inventat al XIX. Alguns lingüistes xinesos havien ideat altres alternatives. A l'equip de Zhou discutien què calia fer amb els homònims, molt nombrosos en xinès; de quina manera es podien representar els quatre tons del mandarí; quin alfabet era millor, el ciríl·lic, el japonès o el llatí... Zhou va advocar pel llatí per connectar millor la Xina amb el món exterior. El 1958, després de tres anys, ja estava enllestit el Pinyin -literalment "desxifrar els sons"-, que de seguida es va aprovar.

La Revolució Cultural va esgotar la fe de Zhou en el comunisme. El van humiliar i el van condemnar a treballs forçats durant dos anys. En tornar, es va reincorporar al govern i va lluitar per l'adopció del Pinyin com a estàndard internacional. L'ONU el va acceptar el 1986.

Zhou se sent satisfet perquè el Pinyin és encara més útil actualment. Els xinesos fan servir programes que el converteixen en caràcters per enviar missatges de text i correus electrònics. El mateix Zhou fa servir una màquina d'escriure per publicar crítiques cada cop més corrosives contra el Partit en el seu blog, que encara no ha estat censurat. "Les invencions són flors que creixen a la terra de la llibertat. La innovació i la invenció no creixen per ordre del govern", va escriure en el llibre publicat l'any passat, prohibit a la Xina.