Tots els que estiguin seguint i disfrutant aquesta cinquena temporada de Mad men , els que no puguin perdre's ni un sol dels misteris resolts per l'estranya parella de Bones , els que tinguin addicció a les històries de vampirs o zombis per a adults o els que s'hagin enganxat completament al terror sexualitzat d'American horror story ja ho saben: mirar la televisió s'ha convertit des de fa temps en un plaer molt cultural i en un mecanisme que ens atrapa amb les vides d'uns personatges que ens acostumem a veure a casa cada setmana. Les sèries de televisió no només no tenen res a envejar al cinema, sinó que ara mateix fins i tot li poden donar més d'una lliçó narrativa.

"Intento no mirar d'esbrinar ni investigar per quin motiu té èxit la sèrie -explica Matthew Weiner, el creador i cap de guionistes de Mad men -. Però m'agrada molt que la gent s'ho estigui preguntant i penso en tots els drames que han tingut èxit des dels temps de Shakespeare. Acaba sent una qüestió de l'habilitat de l'audiència de posar-se a la pell d'alguna altra persona".

La creativitat del cable

Per Hart Hanson, el creador de la sèrie policíaca Bones , és fantàstic poder treballar en un projecte en què l'audiència es preocupa tant pel que els passarà als personatges. "Una sèrie és una cosa molt orgànica i has de deixar que sigui ella mateixa qui t'indiqui per on seguir. A més, tenim una molt bona companyia d'actors, productors, guionistes i directors. Per a mi, dir simplement «Farem això» no és una bona idea", afegeix el guionista, que defensa així una potencialitat, el treball en equip, a què també apunten la resta dels seus companys de professió.

Malgrat això, són molts els que insisteixen que no podrien fer la feina que fan si estiguessin en les mateixes condicions que Hart Hanson, és a dir, escrivint per a una cadena en obert als Estats Units, cosa que comporta tenir menys llibertat creativa.

"M'he adonat que la norma a la televisió en obert és donar-te indicacions per tal que acabis fent alguna cosa que s'assembli a alguna cosa que ja té èxit -explica sobre la seva experiència Alan Ball-. Vaig fer una sitcom per a l'ABC fa uns anys. La idea que els vaig proposar era una versió borda i americanitzada d' Els joves , però quan finalment vam aconseguir emetre-la anava sobre gent ben plantada amb roba de marca. Quan van cancel·lar la sèrie, després de només mitja temporada, jo estava fet pols. Però ara penso que si aquella sèrie hagués estat un èxit mai no hauria pogut fer A dos metros bajo tierra, que per a mi va ser molt millor".

Weiner, un altre empleat de la televisió per cable, insisteix també en la llibertat creativa de què gaudeix malgrat que reconeix que ha de complir alguns compromisos. "És impossible que una sèrie sigui tan peculiar com Mad men sense tenir un cert grau de llibertat artística. El pacte amb la productora és fer la sèrie amb els diners que em donen. A vegades sento gent que critica que no rodem mai en exteriors, però és que no em puc permetre fer Revolutionary road . Treballo amb un equip increïblement creatiu i resolem problemes".

L'èxode del cinema

Alan Ball, l'oscaritzat guionista de la pel·lícula American beauty , no és l'únic nom cinematogràfic que ha passat a la televisió i ha tingut èxit. "No vaig veure cap motiu per fer una altra pel·lícula de zombis", explica el director de Cadena perpètua , Frank Darabont, sobre la decisió de mudar-se a la pantalla petita amb The walking dead . "La sèrie era una oportunitat de fer una saga que seguís un grup de persones i molt basada en les històries dels personatges, que és el que a mi m'agrada. A més, així podia fer un producte molt audaç i atrevit per a la televisió".

I és que l'èxode del talent cinematogràfic a la televisió s'ha convertit en una tendència cada cop més habitual, no només entre guionistes i directors, sinó també en intèrprets de primera línia que busquen una bona història. Aquest ha estat el cas de les actrius Kate Winslet, Nicole Kidman, Jessica Lange i de l'actor Dustin Hoffman.

El també creador i cap de guionistes Ryan Murphy va convèncer Jessica Lange, de fet, perquè debutés a la televisió participant a American horror story . "Vaig passar setmanes suplicant-l'hi. Per sort li va agradar molt la trama i l'oportunitat de, com diu ella, crear una novel·la amb el personatge", recorda.

Una professió molt exigent

Ser cap de guionistes en una sèrie és una feina molt lucrativa i pot obrir moltes portes i fer aconseguir molt de reconeixement, però és una professió molt exigent i gens senzilla. Així ho reconeixen els mateixos professionals. "La sèrie s'ha convertit en tots els aspectes de la meva vida. Està destruint totes les relacions que tinc. De fet, hi tinc un embolic, m'obsessiona les vint-i-quatre hores del dia. No és que en parli a tothora, però sí que hi visc constantment", confessa Weiner sobre la seva madmania .

Allan Ball sembla coincidir amb el seu company en les exigències d'aquesta professió i afegeix que no entén com hi ha gent que pot ser cap de guionistes de dues sèries a la vegada sense haver de medicar-se. "L'èxit en si no és una cosa que em sembli atractiva, però m'encanta ser creatiu i m'encanta la meva professió. He tingut la sort d'haver aconseguit un cert grau d'èxit financer que mai havia imaginat que assoliria. O sigui que una mica sento que sóc en un moment de la meva vida en què puc fer el que vull creativament", explica.

Per a Ryan Murphy no només és una qüestió de feina satisfactòria o d'obsessió temàtica, sinó de la responsabilitat que sent sobre les espatlles després de donar a llum projectes com les sèries Glee i Nip/Tuck , la primera que va crear per a la televisió i la que el va donar a conèixer . "L'únic que hi ha més difícil que tenir èxit és mantenir-lo", afirma.