És una tasca digna de Sísif anar amunt i avall per la xarxa de passadissos, ascensors i escales mecàniques de l'edifici de Los Angeles Center Studios que porta a l'oficina poc il·luminada de Matthew Weiner i, un cop allà, preguntar-li sense embuts quins plans té per a la nova temporada de Mad men . L'esforç és fútil perquè, com sabem els autèntics seguidors de la sèrie, Weiner no contestarà mai a aquesta pregunta.

Weiner no és una figura mitològica, sinó un simple mortal de 46 anys que somriu i es vesteix amb un jersei de llana a Califòrnia. Fins i tot ara que el seu drama d'època ha guanyat múltiples guardons i ha modificat el paisatge televisiu nord-americà, es resisteix a donar cap informació sobre la sèrie. Tot i que han passat disset mesos entre l'últim episodi emès de Mad men i l'estrena de la cinquena temporada (que emetrà Canal+ a partir del 20 de maig), el seu creador, productor en cap i força motriu, no desvela cap detall concret sobre el publicista dels anys seixanta Don Draper -que interpreta Jon Hamm- i el seu cercle de subordinats i monògams frustrats. Ni tan sols revela l'any concret en què se situa l'acció de la temporada.

Només ens parla d'un tros de diàleg: "Hi ha una línia a l'episodi 3 en què un personatge diu: «Quan tornarà tot a la normalitat?» I qui no ho pensa ara?", es pregunta. Oblideu les campanyes embogides de publicitat de cereals i els plans ambigus d'avortament que han esdevingut marques de la casa. "En el fons, sempre parlem del canvi -diu Weiner-, i començo a adonar-me que sempre he escrit d'això. I crec que és perquè vivim en un moment d'enormes canvis i ja no podem seguir dissimulant".

Weiner es refereix als canvis dràstics que el món ha viscut mentre Mad men ha estat fora de la graella. Però podria al·ludir també a la seva experiència personal durant aquest període, quan creia que havia acabat amb la sèrie televisiva. "Ho vaig deixar", afirma, i el somriure desapareix. "Ja m'havia convençut que tot havia acabat". La renegociació del seu contracte amb l'AMC i i Lionsgate (els estudis que produeixen Mad men ) es va endurir i la premsa va publicar el neguit que la sèrie -que ha guanyat l'Emmy a la millor sèrie dramàtica durant quatre anys consecutius- no tornés o, encara pitjor, que tornés sense ell. Weiner diu que s'oposava a retardar-ne l'estrena fins al 2012 i reduir-ne els actors i els temps de rodatge per abaratir costos.

Al final, explica: "Ells van cedir, i jo vaig cedir; una mica". No va guanyar la batalla perquè es llancés el 2011, però el repartiment i el rodatge van quedar intactes i es va acordar que continuaria fins a la setena temporada, quan acabarà l'emissió. El tracte professional que ha rebut des d'aleshores, diu, "ha estat magnífic" (el sou seria de 30 milions de dòlars durant tres anys).

Weiner està acostumat a fer les coses a la seva manera. Potser Mad men no és el programa més popular de l'AMC en xifres absolutes -l'última temporada, els episodis nous van tenir menys de 3 milions d'espectadors, mentre que The walking dead en tenia 6 o 7 cada setmana-, però és el que té més pes a la cadena i la situació de privilegi del seu creador ho evidencia.

Un despatx, un santuari

Weiner treballa en un despatx que és alhora un santuari dedicat a Mad men i a dècades passades: el moble bar va formar part de l'oficina de direcció de Roger Sterling (John Slattery) i, a sobre d'un prestatge, hi ha el servei d'aperitius de ceràmica de Pete i Trudy Campbell (Vincent Kartheiser i Alison Brie), de fet, un regal de noces dels pares de Weiner. A les parets hi pengen cartells publicitaris vintage i una carta d'agraïment que Richard Nixon va enviar als seus partidaris quan va perdre les eleccions presidencials del 1960 (un regal del director Judd Apatow).

Com pertoca a un guionista que va treballar en sèries de comèdia, Weiner sap fer riure fàcilment, però pot posar-se seriós de manera sobtada quan parla de la sèrie. "Passo unes tres setmanes barrinant i remenant llibres. Si de debò els llegeixo o no, no ho sabria dir", diu per explicar el procés d'escriptura dels capítols de la nova temporada.

Durant aquest període, entre vuit o dotze setmanes abans de començar el rodatge, Weiner també medita sobre la seva vida, parla amb els consultors de la sèrie, com Bob Levinson, un publicista veterà dels anys seixanta, i té en consideració els fets i desenvolupaments històrics que podrien incidir en personatges com Draper i la seva exdona, la Betty (January Jones). "M'he de recordar sempre a mi mateix que no pel fet de viure moments tumultuosos la gent deixa de viure la seva vida", afirma.

Aleshores reuneix els guionistes, que han d'aportar cadascun deu idees per a una història. En tomba moltes, però de les que sobreviuen se'n genera un esbós i se n'assigna a algú el guió. Quan està treballat, Weiner el reescriu. "Si en canvio menys del 80%, hi deixo el nom del guionista. És una mica injust, perquè jo decideixo què canvio". I afegeix: "Que et reescriguin forma part de la televisió".

Aquesta va ser l'experiència de Weiner com a guionista de Los Soprano , on el van contractar per la força del seu guió de prova inèdit de Mad men . David Chase, l'autor i director de Los Soprano , treballava de manera similar. Tot recordant el comportament de Weiner, Chase diu: "Jo li deia constantment: «Bé, no, no m'acaba de fer el pes. No. No. No. No, no això no funciona. No». Però això no l'aturava. Tornava, sempre amb més idees per als capítols. S'adonava que la seva feina era això". Altres guionistes, diu Chase, "quan senten la paraula no moltes vegades, acaben quedant paralitzats".

Els guionistes de Mad men entenen el seu paper, que, al capdavall, consisteix a col·laborar en el projecte de Weiner, i el descriuen com una persona oberta i honesta. "Pots exposar el teu punt de vista i les teves raons", diu Maria Jacquemetton, que, juntament amb el seu marit, també guionista, l'Andre, forma part dels companys de confiança de Weiner a Mad men . "Pot dir que no; però el que fa més sovint és dir que no i continuar pensant-hi; aleshores o bé torna a dir que no, o bé diu: «Bé, hi he pensat, i potser funcionarà»".

Draper i la secretària

En molts sentits, segons es desprèn del que diu Weiner, la nova temporada de Mad men no serà gaire diferent de les anteriors. "No és Finnegan's wake . Hi surten uns personatges que duen vestits elegants, es fan petons i discuteixen". La línia argumental seguirà el personatge de Draper, que al final de l'última temporada va acabar amb una sorprenent proposta de matrimoni a la seva secretària, la Megan (Jessica Pare). "No sabem si s'han casat -diu Jon Hamm-. D'aquí a allà poden passar moltes coses".

Han passat moltes coses durant l'any i mig d'absència que l'equip de Mad men no pot controlar: han sorgit sèries com Homeland (a Showtime) i Downton Abbey (PBS), amb qui es disputaran l'adoració dels fans. L'AMC ha patit un annus horribilis durant el qual els seus programes més populars van viure drames fora de càmera o reaccions en contra. Weiner ho va seguir com faria un aficionat que mira com el seu equip lluita en els play-off . "Van passar de ser un canal poc rellevant de pel·lícules de reestrena a competir amb l'HBO", diu de l'AMC. "Jo visc per a això. Però hi ha malalties de creixement".

El que més sembla preocupar Weiner és que Mad men ja no és un programa nou i per això la fidelitat dels espectadors pot canviar. El problema pot agreujar-se pels mesos que la sèrie ha estat fora de pantalla. Com a contrapartida, Weiner diu que només pot oferir una nova temporada, que segons creu, és la millor que ha fet, i una estrena de dues hores. "Una ració doble. Serviu-vos-en".

El gran interrogant és com Weiner farà acabar una sèrie que aspira a explicar la història dels anys seixanta en 91 hores escasses. Ell diu que ja té al cap una idea del final de Mad men , de la mateixa manera que quan comença cada temporada ja sap com vol que acabi. Però no ha compartit aquesta imatge amb ningú. "Espero que en fer una mirada retrospectiva faci l'efecte d'haver estat concebuda en conjunt", diu.

L'única pista que ofereix és el record de com va vendre Mad men a l'AMC amb la promesa d'explicar com una dècada va canviar la vida de les persones. "Després del final -va dir-, mirareu enrere i direu: «Mireu que joves que eren». I mirareu enrere amb nostàlgia".