Des de ben petit, el Marià va mostrar una personalitat peculiar. Primer fill de la parella formada per Llorenç Huguet i Assen Planas, es va criar en un mas immens de Terradelles (Pla de l'Estany) que els seus pares van reconvertir en casa de turisme rural fa dotze anys.

El Marià era l'únic nen del poble i va viure una infantesa solitària, però va saber aprofitar els estímuls que tenia a l'abast: jugava al dòmino i al parxís amb el seu besavi, feia representacions amb les seves cosines i dibuixava. Sobretot, dibuixava. "Ara que ho penso sí que potser sentia dibuixant el que sento ara ballant. Quan ballo m'aïllo, no penso en res més. Estic amb mi i les meves coses", confessa.

Una vocació casual

La dansa va arribar a la seva vida per pura casualitat. No s'ho havia plantejat mai. "Als 10 anys, els meus pares van pensar que seria bo que em mogués: dubtaven entre la gimnàstica i la dansa", explica. Finalment, es va apuntar a les classes de ballet de Maria Elvira Buck-Gili a Celrà i la va seguir quan ella va muntar The Classic Ballet School a Girona. Quan torni a casa per vacances, continuarà fent classes amb la professora que li va ensenyar a estimar la dansa.

Durant els primers anys, va compatibilitzar sense problemes el ballet i els estudis a l'escola rural de Sant Esteve de Guialbes. "Sempre ha tingut molta facilitat per aprendre i va tenir la sort de tenir el mateix professor durant tota la primària", explica la seva mare.

L'evolució en el ball va ser ràpida i el salt qualitatiu es va produir cap als 12-13 anys, quan el Marià feia primer d'ESO. "És llavors quan començo a tenir ganes de fer més classes, més esforç, de prendre-m'ho més seriosament".

La preparació es va anar fent més exigent en la mesura que es concretava el repte següent: estudiar a la Royal Ballet School britànica, bressol del Royal Ballet - Covent Garden, en què la primera ballarina és l'espanyola Tamara Rojo.

No ha estat fàcil: el Marià ha hagut de fer quart d'ESO a distància per preparar-se bé, tot i que els de l'escola anglesa ja el tenien vist, "i ja els agradava força", arran dels cursets d'estiu que hi ha fet durant els últims anys. Però no podia optar a beques fins a fer-ne 16. "Per fi he pogut entrar -sospira-. Tinc moltes ganes de marxar: conec quasi tots els professors i són molt bons".

Els estudis els finança el govern britànic i un mecenes particular de la Royal Ballet School. S'allotjarà a la Wolf House, que pertany a la mateixa escola, juntament amb la resta de 14 nois i 14 noies que faran primer. Després de tres anys, obtindrà la qualificació màxima dins la dansa clàssica i un nivell d'anglès que li permetria entrar a qualsevol universitat britànica. Les matèries que s'imparteixen són diverses i el Marià expressa les seves preferències, al marge de la dansa clàssica: "M'agrada més ballar contemporani que no pas veure'l i tinc moltes ganes d'estudiar coreografia".

Al Marià li agrada Txaikovski i la pluja. És una planta d'una espècie que no pertany al terreny, però que ha trobat l'adob necessari per créixer-hi. Mai no s'ha sentit estrany, ni l'han fet sentir estrany, pel fet de ballar en un món on els nois juguen a futbol, a bàsquet o practiquen arts marcials.

Billy Elliot

Resulta temptador establir paral·lelismes entre el Marià i Billy Elliot, el protagonista de la cèlebre pel·lícula britànica de l'any 2000 que explica la història d'un noi anglès d'11 anys que ha d'enfrontar-se al seu entorn per complir el somni de ser ballarí.

Al marge del fet que tots dos han acabat a la Royal Ballet School, qualsevol semblança entre el Billy i el Marià és pura coincidència. "M'hi puc sentir reflectit per la duresa dels assajos, la tensió de les proves i els nervis pels resultats, però en res més", diu el Marià. "Afortunadament, el Marià té mare", intervé l'Assen. "I un munt de suport", rebla el Llorenç. Tota la família té molt presents els quilòmetres fets en cotxe, autobús o en tren per portar-lo on calgués i les vacances concebudes en funció de les audicions del Marià.

"He tingut molta sort amb els pares que m'han tocat: no m'han pressionat mai, al contrari. Sempre m'han donat suport i m'han ajudat", diu el ballarí. Fins i tot, en algun moment, han hagut de frenar l'entusiasme de la professora, que al segon dia ja els deia que aquell nen "havia nascut per a això". La mare contraatacava amb prudència: "A poc a poc, ja ho veurem".

L'Assen i el Llorenç, sense cap antecedent en el món de la dansa i pocs en l'artístic (havien fet teatre junts al grup Tripijocs), han hagut d'aprendre "sobre una disciplina de la qual no en teníem ni idea" i anar assumir el talent i l'evolució vertiginosa del seu fill. S'han hagut de rendir a l'evidència que el Marià és ballarí, en concret, ballarí clàssic, amb el cos i el caràcter adequats. És estilitzat i elàstic, responsable i disciplinat. "Amb el temps ha guanyat serenitat", apunta el Llorenç. "A dalt de l'escenari es creix", considera l'Assen.

El Marià ha viscut una adolescència atípica: tranquil·la i amb un objectiu clar per al qual ha treballat sense descans.

Sense pla B

El Marià sap que li espera una feina dura. No només s'entrenarà vuit hores al dia, sis dies a la setmana, sinó que per primer cop es mesurarà amb companys i companyes que tenen condicions i qualitats similars a les seves. Però no hi ha res a l'horitzó que li agradi més i no s'ha plantejat cap carrera alternativa. Això sí, continuarà formant-se també aquí i farà el batxillerat a distància, per descomptat el científic, considerat el més difícil. "És molt exigent amb ell mateix", recalca l'Assen.

Tant ell com la seva família són conscients que la carrera d'un ballarí és curta: es pot allargar, com a màxim, fins als 36 o 40 anys. Si el Marià no exhaurís aquest temps seria una sorpresa majúscula. I després… què? "Cap problema -diu la mare-. Li encantaria ser professor de dansa a Biarritz".