L'home de barba canosa i jaqueta oberta de punt verd se sent "el Messi de la ruleta". És dilluns al matí. Gonzalo García-Pelayo ha tingut un diumenge molt atrafegat fent apostes per internet. Curses de cavalls i futbol. El cardiòleg ja no li permet fer llargues partides de pòquer. Ha estat pendent fins tard de l'Olympiacos grec, el Santos brasiler i el Madrid-València. L'esforç, però, té recompensa i guanya. No és sort. Són anys d'ofici i de fer colzes amb les matemàtiques.

"Equilibrar bé la probabilitat amb el pagament". Amb aquesta premissa gravada amb foc per tenir èxit, el patriarca de la família García-Pelayo va aconseguir als anys noranta fer anar de corcoll els casinos de l'Europa occidental i dels Estats Units i ara espera amb delit l'arribada a l'Estat de Mr. Sheldon Adelson, el magnat nord-americà que fa gruar Barcelona i Madrid amb l'Eurovegas. No entén que ni ell ni els polítics madrilenys i catalans no li hagin demanat encara consell. Perquè els Pelayo, d'això, en saben.

Guanyar als que guanyen

Quan Joaquín Sabina va escriure "ayer el portero me echó del casino de Torrelodones " ho va fer pensant en aquest madrileny d'accent andalús. Si s'escolta amb atenció el disc que María Jiménez va enregistrar amb aquesta cançó, es descobreix com un dels palmeros crida "Gonzalo!" quan es pronuncia aquesta frase. Assegut al sofà -envoltat de parets forrades de discos i quadres hiperrealistes de la Setmana Santa andalusa-, costa imaginar la vida vertiginosa que ha tingut.

L'aventura comença quan aquest home polifacètic (productor musical, director de cinema, locutor de ràdio...) decideix capgirar els papers a la sala de joc. García-Pelayo, aficionat al joc, s'adona que el marge de pèrdua a la ruleta no és gaire gran i es proposa trobar les escletxes que li permetin superar el gap . Com? Demostrant que no tot és cosa de l'atzar, sinó que hi ha factors físics que afavoreixen que un número surti més sovint que un altre. La seva primera intuïció va ser fixar-se en la manera de tirar de cada crupier, però, després de molt observar discretament, va veure que la resposta era en un altre lloc: "Em vaig adonar que cada taula té la seva personalitat i el seu estil". Un cargol més ben collat que un altre -un fet imperceptible a l'ull però que la bola nota- desequilibrava la probabilitat.

La família s'hi va posar i va començar a fer estudis de 5.000 boles per desxifrar "l'ànima de cada taula". Si la pauta teòrica deia que un número ha de sortir de mitjana cada 37 cops, ell en va trobar que queien cada 28. Havia trobat la clau que obria el pany per guanyar els que sempre guanyen: els propietaris de la sala. Amb el seu sistema estadístic sota el braç, els va declarar la guerra.

"Vaig demanar als guionistes de la pel·lícula sobre nosaltres [dirigida per Eduard Cortés] que res de mitges tintes. Els bons som nosaltres, i els dolents, ells", diu amb un somriure d'orella a orella.

García-Pelayo, 64 anys, no els perdona l'agressivitat amb què van provar de frenar-los durant anys per evitar que seguissin guanyat partides... de manera legal. "Es van saltar totes les lleis, campaven pel seu aire. És tan ridícul que a algú que guanya sistemàticament als jugadors li molesti que algú altre guanyi. Hi havia alguna cosa de banyes, de masclisme", diu, retratant psicològicament un gremi que, per a ell, a l'Estat no té la professionalitat que hi ha a Las Vegas. Aquí, explica, les grans sales -el seu principal enemic va ser el Casino Gran Madrid- estan regentades per restauradors poc avesats a aquest món. "Jo adoro els cambrers, sobretot els andalusos, però per cantar les tapes. Els casinos... són una altra cosa".

La guerra va durar vuit anys: la nissaga guanyant a la ruleta (la xifra ronda els 250 milions de pessetes, 1,5 milions d'euros), i els directius dels recintes lúdics, expulsant-los cada cop que els detectaven. Els feien seguir per detectius. Les sales s'avisaven entre elles. A Dinamarca, algú els va convidar a marxar ensenyant-los una pistola sota l'aixella. De Niça, van tocar el dos ràpidament. Temps després es va saber que el lloc estava controlat per la Màfia. Anys intensos que van portar alguns empresaris del sector a inventar ruletes anti-Pelayo , capgirant els números de lloc. Finalment, el Tribunal Suprem va sentenciar que no podien ser expulsats de les sales de joc perquè allò que feien era legal. I afegia: és "enginyós".

Més tècniques de pòquer

"Ara tinc l'esperança que ens entenguem amb Eurovegas". La vida vertiginosa s'ha calmat i des de la tranquil·litat d'un pis assolellat del centre de Madrid es queixa, irònic però sincer: "M'indigna una mica que encara no m'hagin vingut a veure. Si ve el president de la UEFA, va a saludar Messi, no?" I ell se sap el número 1.

Ha estat a Las Vegas deu vegades i per això defensa el projecte amb passió. "A mi m'agradaria que me'l posessin al xamfrà de casa". No li fa por que augmentin les màfies o que hi hagi més prostitució? "Més de la que ja hi ha Espanya? Això és ridícul i provincià. A Las Vegas fa anys que no hi ha màfies. Si hi ha alguna màfia en el joc és la de Wall Street i el gran capital".

"M'agradaria també que els polítics comptessin amb els nostres informes però només escolten la gent del seu partit". Si li fessin cas, els recomanaria que haguessin exigit a Mr. Adelson una fiança només per començar a parlar perquè la història és plena de milionàries inversions frustrades. "Els polítics haurien d'actuar amb tècniques de jugador de pòquer, amb l'agressivitat que et forja el caràcter del boxejador o del torero". O de Messi.