Publicitat
Publicitat

Lluís Llach: "No ho diguis a ningú: enyoro els escenaris"

T'hem vist recentment a l'anunci de la Diada i al concert contra la sida. Però, on pares?

Estic sis mesos al Senegal, de l'1 de desembre a primers de juliol, i els altres sis mesos a Porrera, des de fa tres anys. No sé quant durarà això perquè el Senegal no estava previst ni res, tot i que ja m'hi he fet una casa. Hi vaig per fer costat a unes coses que estem fent allà amb la nostra fundació, i quan ve l'estiu m'enyoro massa i he de venir corrents.

En aquests cinc anys de retirada de la música, quantes vegades t'han demanat que tornis?

Encara tinc un despatx obert només per dir que no. Ei, i m'afalaga molt, eh. No hauria imaginat mai que deixar de ser "Lluís Llach" fos tan difícil.

I què haurà de passar perquè tornis?

Déu me'n guard de dir-ho perquè sempre hi haurà algú temptat de provocar la situació. Bé, si això fes arribar la independència més de pressa, potser... [riu]. No, no. El que passa és que estic en una situació molt rara... perquè jo tinc moltes ganes de col·laborar amb moltes coses, i encara que estic retirat, humanament no em sento retirat de res. I quan dic que sí a alguna cosa el drama encara augmenta. Perquè faig uns greuges comparatius insuportables, que jo mateix no suporto. Dic que sí a la sida i no dic que sí a tantes altres causes que necessiten tant o més ajut. És una incomoditat bestial que el Senegal soluciona molt bé, perquè allà tallo amb tot.

Al Palau Sant Jordi, amb Guardiola i Silvia Pérez Cruz, en el moment que tu vas obrir la boca, hi havia gent que plorava. Com et vas sentir allà a dalt?

Molt corprès. Era la primera vegada que obria la boca en cinc anys. Perquè, a més, jo sóc d'aquells que no canto a casa. Molt em temo que aquell parell de malparits, el Pep i la Sílvia, em van ficar en un problema sense solució als assajos. Recordo dos assajos d'aquests com privilegis de la vida. Aquest, i un homenatge que el Dauder va voler fer a en Miquel Martí i Pol, en què vaig conèixer la Sílvia Bel. Vam estar tres dies a Parlavà i va ser una filigrana de sentiments i de bons rotllos.

Quantes cançons has escrit en els cinc anys que estàs retirat?

Cap. Ho he fet només per encàrrec. Jo el 2007 pensava que els escenaris no els enyoraria, i fer cançons sí. I no ens coneixem gens. Ha sigut ben bé al revés. No he tingut cap necessitat de posar-me al piano i en canvi enyoro bastant, no ho diguis a ningú, els escenaris. O sigui, la qüestió física de sensualitat, d'irracionalitat. El perquè la gent queda penjada d'una melodia, i tu també, després d'haver-la cantat quatre-centes mil vegades. Això, ho enyoro.

La independència, que m'ha semblat entendre que seria un motiu perquè cantessis, la veuràs?

Estava a punt de contestar: tant me fot. Però no. No tant me fot perquè hem d'anar de pressa, com deia Heribert Barrera. Sí, ho veig molt possible, sí. Sabent que l'administració espanyola farà un rebuig i farà una guerra molt perillosa. Ho hem de saber i hem de saber si ens hi podem enfrontar o no. Si aquest camí és possible, no serà passant per Madrid. L'únic que diria al govern de Catalunya és que treballin a Europa. No vagin a les manifestacions, no cal, què hi farien vostès allà. No hi vagin, tranquils. Però mentrestant vagin a les cancelleries europees. Expliquin-se. El senyor Mas-Colell, que és una persona que d'economia en sap, enviïn-lo a parlar amb els ministres de finances. La famosa crisi ha obert els comptes de tots els països d'una manera sagnant. I l'estat espanyol, que d'alguna manera havia pogut fer les seves trampes sense que ningú se n'assabentés, s'ha acabat. I avui en dia a Europa ja es comença a saber que som una comunitat tan desgraciada que sent els que donem més diners per a la riquesa de l'estat espanyol som els que necessitem més els ajuts perquè ens estan espoliant.

Estàs molt enfadat?

Jo sempre he sigut una persona esperançada. Si el món ha de millorar no hi ha cap causa per la qual nosaltres com a poble no haguem de millorar, i millorar avui dia en llibertat vol dir autodecidir-nos. Autogestionar-nos i decidir què volem ser, on volem anar, com ho volem fer. El projecte d'Espanya està equivocat des de fa no sé quants segles. L'última oportunitat va ser quan es va signar aquella Constitució que ja era dolenta, però que deixava un petit marge d'interpretació per poder fer un altre projecte. I em sembla que això és el que entén la gent d'aquí, malgrat que venim de procedències com jo, que vinc d'un avi policia madrileny, d'arrelaments espanyols molt forts.

Per als independentistes de tota la vida, amb pedigrí, les conversions recents com es veuen?

Jo entenc molt bé que hi hem de ser tots o no serem. Un acte de voluntat, de definició d'un poble, l'ha de fer la gent del poble. I, per tant, hem de ser una majoria. Jo sóc d'esquerres i encara em sento d'esquerres malgrat les aparences i tots els luxes i privilegis que he viscut. I una cosa vam tenir clara molta gent d'esquerres dels anys 70, que no hi havia possibilitat de ser d'esquerres i que el país no fos lliure, i al revés. Per mi no és possible un país lliure si els valors de l'esquerra, els humanistes, no impregnen aquesta societat. La independència és una solució pragmàtica política de desenvolupament social, de cohesió cultural, perquè som un país que ho necessitem molt. Som un país perquè estem socialment conformats d'una manera especial. Una nació no és només una llengua, és molt més que això.

¿Veus el president Mas amb prou coratge per passar a la història?

Jo diria que sí. No sé si l'entorn està disposat a tenir el coratge que ell té. Per a un president ha de ser molt difícil prendre aquesta determinació, perquè el resultat pot ser molt negatiu. Un president ha d'optar per aquesta situació quan vegi que té possibilitats de tirar endavant, o quan vegi que les portes de tot el vaixell estan obertes i això s'enfonsa. Ha d'arriscar-se. I si no és ell, algú hi haurà al país que un dia ho liderarà. Els països no són mai el resultat d'heroïcitats de polítics, o poetes, o cantants, o màrtirs... Un país es fa a ell mateix. A vegades em parlen d'Els Setze Jutges com si fóssim extraordinaris, i no, el país els va crear perquè els necessitava. Un dia aquest país crearà un líder que es posarà davant d'aquesta idea. Desitjo, suposo, espero. I friso.

Com veus la crisi?

Ara el patiment ja sura, el que està passant és molt gros i crec que no s'ha acabat encara. Europa és el gran fracàs del sistema capitalista, el que passa és que això no hi ha gaires micros per dir-ho ni gaires llocs on tingui acceptació.

Aquí en tens un.

Si t'ho mires des de fora amb una visió més macroeconòmica, amb la vella Europa amb el Teló d'Acer caigut, el sistema socialista comunista desaparegut, amb el sistema capitalista campant sense enemics, desfent el que calgui desfer, mundialitzant el que calgui mundialitzar per les plusvàlues, destrossant valors... i aquest espectacle de fracàs absolut que no saben solucionar ni ells...

On ens porta?

Decep la manca de reacció, la manca d'alternativa als papers d'una esquerra oficial i oficiosa europea. Què se n'ha fet dels Felipe González cretins i de tota aquesta gent que havien de regirar tota aquesta tendència quan ells van estar al poder a tot Europa i que l'únic que varen fer va ser caure en casos de terrorisme d'estat, d'incoherència absoluta des dels seus llocs de govern, fugits de la justícia, i donant embranzida a personatges que no trobaves abans de la Segona Guerra Mundial: Berlusconis, Sarkozys...? I els malparits encara van fent conferències! Té collons! Quan veig en Felipe González fent conferències penso: però qui el paga, aquest tio? Ens ha deixat sense eines, sense futur, sense cap mena de cosa en un moment culminant de la política espanyola que era quan s'havien de tirar per terra totes les bases del feixisme i del parafeixisme que quedava i recomençar un nou projecte de futur a l'Estat. Els haurien de perseguir! Estic indignat i ja sóc vell per dissimular aquestes coses!

Tens facilitat per embolicar-te en moltes causes.

Això m'ha passat en tots els terrenys, en el musical també. Per a mi el verb aprendre és una columna bàsica. Si algun mèrit he tingut en música o quan escrivia lletretes o ara que faig novel·letes o quan faig una fundació, és que darrere de totes aquestes feines hi ha actituds i sempre hi ha hagut la curiositat interior d'aprendre, i això m'ha divertit molt i em sembla que és l'única manera d'enfocar la vida amb una certa lògica. Aprendre a ser vell és una feina dificilíssima i maquíssima.

Has dit "escriure novel·letes", i jo només n'he llegit una.

No, no, és singular. Ara estic escrivint un projecte per als deu anys de la mort del Miquel Martí i Pol. Hi ha uns 200 faxos que ensenyen com es generava la nostra feina i el que això comportava de canvis d'impressions, despullades íntimes, etc. I aleshores el que estic fent és això, el recorregut des d'Ara mateix fins al Germanies , que és la darrera cosa que vàrem preparar i que es va escapçar. Compleixo una promesa que li havia fet, amb el risc de pensar que potser no ho faig bé o que el Miquel ho tractaria d'una altra manera, però ja m'ho faré amb els meus remordiments.

Anem per la primera novel·leta, què hi dius tu? La vas treure i et vas amagar.

No volia que el privilegi de tants anys de contacte amb el públic s'utilitzés d'una manera excessiva. És com amb el vi, que la gent es pensi que vull fer una cosa per aprofitar-me d'una altra. No vaig voler fer vi de cantaautor i per això des del primer moment, amb l'Enric Costa, que és l'altre propietari del celler, fem exportació. Amb la promoció de la meva novel·la em passava el mateix. Vaig avisar: "Sapigueu que si l'editeu jo no us ajudaré gens". I ho van acceptar.

¿Algú et va desaconsellar que arrisquessis iniciant-te en la literatura?

No ho vaig consultar a ningú. Quan em vaig posar a escriure no vaig pensar ni a editar. El que volia era divertir-me i aprendre. Tenia una història maca per explicar i un dia el gilipolles del Danés, que m'estimo molt, em va demanar que pensés un guió. I de cop i volta vaig veure que tenia una història que venia de la meva tata i de la padrina del meu company. A l'inici m'estirava el què. El que no sospitava gens és que un cop escrit el què, el que em seduiria absolutament és l'aprenentatge del com, i això ha sigut la gran sorpresa. I per això continuo escrivint. Em diverteixo més corregint que creant. M'ho passo pipa.

T'han ajudat?

El Lluís Muntada se'm va oferir a mirar-s'ho, i li va agradar. Vaig trucar al meu amic Xavier Folch i li vaig dir: "M'has de fer una cosa molt ingrata, m'has d'impedir que faci el ridícul". Tant en Muntada com després en Jordi Cornudella m'han fet d'editors, m'han ajudat. Quan el malparit del Cornudella deia "Tot això, fora", tenia raó. La veritat és que va ser massa respectuós, potser condicionat per tenir en Llach allà al davant.

I ara ja tens la certesa que el ridícul no l'has fet.

Potser el ridícul no, però sí que sé que sóc un intrús. I després sé que jo no em considero escriptor, tampoc cantant. He començat les coses sense premeditació. Una setmana abans d'entrar a Els Setze Jutges no havia pretès mai cantar, ni havia pretès fer vi, perquè a més sóc abstemi. M'imposa molt de respecte el món de l'escriptor. Ara que n'he après una mica, encara valoro més l'esforç que hi ha al darrere. Mentre estaven editant la meva, estava llegint el Jo confesso , del Cabré i pensava: valga'm Déu! Admirar l'altre a mi m'agrada.

Cantant et mous entre la tendresa i la mala llet, i em sembla que a la novel·la també.

Sí, jo contínuament m'indigno. En les cançons es nota perquè són molt immediates. En una feina de tres anys tot està molt més racionalitzat. Vaig triar un personatge i després vaig intentar posar-me al seu servei. És una de les coses que m'han enamorat. Que sí, ets tu el que escrius, però ets capaç de donar pas a pensaments que no són forçosament teus. En una cançó mana la capacitat de sintetitzar, sobretot quan vols salvar el món i la pàtria. Amb quatre estrofes ho has de salvar tot i quedes molt descansat. I de cop i volta quan escrius 300 pàgines, això desapareix. Entres en una altra mena de magma on tot es relativitza.

La novel·la és un homenatge a gent que ha patit molt.

La generació dels meus pares va viure la guerra, i quan rascaves i anaves a la seva adolescència, joventut, veies la quantitat d'enderrocaments de projectes de vida que havien patit. I a l'exili a París durant cinc anys vaig conèixer gent de tots els bàndols, que m'acollien, que m'alimentaven, però que a més se sentien en l'obligació d'explicar-m'ho tot profundament. El primer dia que algú em va dir "Jo no vaig travessar la frontera enmig de la neu fugint del feixisme, a mi em perseguien els comunistes", se t'obre un altre món, ho has de tornar a revisar tot.

Però dius que és sobretot una història d'amor.

Sí, i l'homosexualitat hi juga expressament un paper important. I em sembla que mentre jo escrigui hi jugarà sempre un paper important, perquè crec que encara no és el moment de deixar de militar en aquestes coses. I a més perquè tenint 64 anys i sent homosexual crec que puc escriure sobre això, és un terreny que conec, i m'hi he sentit molt còmode.

És la vegada que abordes el tema més obertament.

Hi ha un pou de desinformació que crea la moralitat absurda d'una societat dominada sobretot per una moral religiosa, i en l'homosexualitat el pou encara és més profund. La meva obligació era explicar el daltabaix d'això. El que passa és que ho volia fer d'una manera positiva, que cap dels personatges es penedís mai de la seva homosexualitat. I això ha sigut una voluntat expressa. Quan amb la cançó militava per la llibertat sexual no feia només cançó a favor dels homosexuals, volia que una senyora que s'enamorés d'una cabra pogués realitzar-se fogosament, si podia ser.

Parlem de la fundació, de la feina a Senegal.

És una història bonica o atzarosa. Vaig anar-hi de viatge, amb la Laura Aymerich, a dur la maleta d'un treballador del celler a la seva família al Senegal. Hi vam tenir dues experiències que ens van deixar trontollant. Una és veure 20 o 25 joves mudadíssims carregats de joies i descobrir que eren els emigrants de tota la zona carregats amb els diners de la família esperant una piragua, el que aquí en diem pastera perquè els veiem arribar deshidratats, a vegades morts, als telenotícies. L'altra és que vam anar a repartir 200 o 300 bolis a una escola i el director em va portar al seu despatx, un espai atrotinat amb un calaix de llautó on em va explicar que hi havia tot el material escolar, i a l'obrir el calaix no hi havia res, estava buit. Allà tens la impressió que si et mous una mica pots ajudar molt. Al cap d'uns mesos hi vaig tornar a conèixer-los, a mirar si es podia fer alguna cosa sense emprenyar-los o enganyar-los. Vam fer dos projectes, un d'informàtic, perquè allà una pantalla connectada és tot el material educatiu que no tenen, i l'altre, molt més emblemàtic, era fer piragües que no servissin per fugir sinó perquè es guanyessin la vida pescant. Hi vaig a fer això, al Senegal. I també a escriure i a divertir-me i a estirar-me sota d'un cocoter.

Parles molt de tu com a vell, però se't veu molt bé.

Dissimulo molt bé. Estic assistint al declivi, però a mi això no em posa de mal humor. És un aprenentatge interessantíssim. Veure tot l'esforç d'adaptació que has de fer per navegar en un mar cada vegada més difícil i que saps que al final hi ha l'engoliment. Però al mateix temps com a persona això et posa en una tessitura molt especial. A mi em van condemnar fa una pila d'anys, amb un càncer l'any 92, i quan te n'has sortit aleshores el que vingui ja ho assumeixes com una mena de déjà vu. Quan parlava de retirar-me, quan l'hi vaig explicar per primera vegada a en Bassas a Catalunya Ràdio, li vaig dir que si dividíssim la nostra vida com una obra de teatre, els últims anys són el tercer acte, és quan al Macbeth o al Hamlet o qualsevol altra obra interessant vénen les ganivetades. El tercer acte de la nostra vida és molt i molt interessant per la fortor del final. Gestionar-lo i entrar-hi i entendre-ho i acceptar-ho i educar-te i tot això és un aprenentatge bestial. Quan acabo aquest discurs la gent sempre m'acaba dient: però si estàs molt jove!

I estàs bé de salut.

Molt bé.

I feliç.

Jo no tinc mai el sentiment de ser feliç, tinc el sentiment de ser un privilegiat i això no ho vull confondre amb felicitat. Parlo des del privilegi, a la meva vida m'han passat coses molt maques. Jo crec que la felicitat és acostar-se a un intent, però no sé si és un estadi. Hi ha un rau-rau aquí dintre, respecte a mi mateix, a la humanitat, a tot el que m'envolta. Em trobo molt bé amb aquest estat d'acceptació, d'aprenentatge i de trobar-me bé amb el dia a dia, però si t'he de ser sincer no em sento feliç.

¿Enyores no haver tingut descendència?

No. És curiós, però no. No tinc el sentiment de continuïtat, però això m'ha passat en tots els aspectes. En canvi sí que em sento formant part de la natura. Potser per això estic a Porrera.

Ja saps d'on ets?

Quan em pregunten quin és el meu poble, d'on sóc, jo dic de Verges. Si em diuen on m'agrada viure, dic Porrera. En aquest llibre d'en Miquel ho he d'explicar perquè el nostre tercer treball es va dir Món Porrera i explico l'arribada aquí i què em va passar. Porrera és el meu segon poble.

A Barcelona no se t'hi veu.

Barcelona me l'estimo molt perquè hi he viscut 30 anys, però per a mi ha sigut sempre un lloc de passada o de feina. Jo necessito molt la ruralitat, i vaig fugir de l'Empordà perquè la ruralitat empordanesa és molt urbanita. A Porrera vaig trobar una ruralitat molt protegida. El Priorat encara és l'única comarca que no té cap semàfor. Quan vaig tenir aquells problemes de salut, vaig recuperar unes arrels molt estimades per a mi, perquè aquí jo venia amb la meva mare durant tots els mesos d'estiu de la meva infantesa, o sigui que tots els records mistificats eren d'aquí. Aquesta gent ha viscut molt el poble com un ens físic, palpable. I això té unes connotacions molt atractives i també difícils. I quan les vaig descobrir, que era quan encara al Priorat no hi havia tota la història del vi, això se sentia amb una força quasi tel·lúrica. Això em va enamorar molt. Ara, a més, hi tinc altres lligams. El meu company és d'aquí, el celler està funcionant, hi tinc amics.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT