___T'anava a dir senyor Dalmau. Saps qui era el senyor Dalmau?

___El Senyor Dalmau i el senyor Viñas van fer parella artística a la ràdio. De fet, el senyor Dalmau no es deia senyor Dalmau, era un cognom que li havien posat al personatge. El Viñas, que sí que es deia Joan Viñas, va ser profe meu. Em va fer un curs d'oratòria i de locució quan jo estava fent ràdio als inicis de Ràdio Estel, on vaig estar fent un programa de jazz.

___Quan vas saber que tenies una veu important?

___Jo he conviscut sempre amb la meva veu. Què és tenir una bona veu? En ràdio sempre s'ha associat tenir una bona veu a tenir una veu greu. També és així en el cas dels dobladors. Però, de fet, potser es guanyen millor la vida els dobladors que tenen una veu més mal·leable.

___Quan vas fer el canvi de veu? I quan en vas començar a viure, de la teva veu?

___El primer contacte que vaig tenir amb la ràdio va ser al meu barri, a Ona Popular de Sants, a través del que abans en deien una EATP [ensenyaments i activitats tècnico-professionals], quan estudiava a l'institut Joan Coromines, d'Hostafrancs. Amb un grup de vuit o deu alumnes vam muntar una pràctica que consistia a preparar un programa que s'emetia al Nadal per la ràdio del barri. Et sentien a dos o tres carrers. Ens van passar la cinta de casset a cadascú perquè ens l'emportéssim de regal a casa. Llavors vaig escoltar la meva veu. I vaig quedar bastant acollonit, perquè estava fent el canvi.

___Hi havia algun gall?

___Sí, sí, hi havia galls, era una veu raríssima... Esclar, és allò propi de l'adolescència, quan encara ens falta un bull a tots. Un parell o tres d'anys més tard, ja a Ràdio Estel, vaig començar a tenir la veu que tinc ara. Em van fer gravar algun indicatiu de la ràdio, algun anunci... I deien: "Tu que tens la veu més greu, això hi quedarà bé".

___Per lligar serveix?

___A la meva dona li agrada la meva veu. Llavors, si li he de dir segons què a cau d'orella, abaixo el to...

___I quan vas saber que feies gràcia?

___Vaig fer la carrera de comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra. Érem la primera promoció, conillets d'Índies. I allà a la gent se la preparava per ser director de cinema o realitzador de televisió. L'Òscar Andreu i jo érem un parell de bojos sonats. La meva primera feina remunerada me la va donar l'Antoni Bassas quan vaig anar a Catalunya Ràdio perquè buscaven una figura de guionista i locutor per a l'Alguna pregunta més radiofònic.

___Li vas dir al Xavier Cervantes, que et va entrevistar fa temps per a l'ARA, que tu si no cobres no fas riure.

___Moltes persones es pensen que com que fas riure per la ràdio o per la tele, vas per la vida explicant acudits, o fent veus, o fent veuetes. Odio el moment en què, en un sopar, algú comença a explicar acudits.

___Què et sents? Un guionista?

___Jo vinc del guió, vull dir que sí. Durant molt de temps també he estat fent guions per al Manel Fuentes o per a l'Antoni Bassas, o per a qui em pagués. Per a la Júlia Otero, per al Polònia, per al Crackòvia.

___El teu personatge de presentador és un homenatge al presentador clàssic de concursos.

___Home, a mi m'agradava molt el Bachs, el Filiprim. La gent diu que era un concurs, però jo tampoc no et sabria dir qui guanyava, era un programa una mica salpebrat de gags i esquetxos d'humor.

___El Bachs duia un bigoti postís.

___Em recordo especialment d'un gag, en un dels Filiprims. La gent li deia: "Però escolti, aquest bigoti és postís o és de veritat?" I el senyor Bachs davant de la càmera va dir: "Fart que m'ho preguntin, els diré la veritat: és fals, aquest bigoti és fals". Va fer així, i a sota en portava un altre d'igual, idèntic. Vaig pensar: "Ostres, que bo". Amb el senyor Bachs em trec el barret.

___La teva imatge la vas aportar tu al programa.

___Sí, jo venia de casa així. Venia amb els cabells llargs, potser massa llargs i tot. Me'n recordo quan vam fer la prova al càsting, i anava amb aquestes ulleres, amb un vestit amb americana ajustada, amb les corbatetes primes que a mi m'agrada lluir. I quan em van dir que m'havien escollit per presentar El gran dictat, els vaig dir que una de les meves preocupacions era que no em disfressessin. Els vaig dir: "Mireu, jo vaig vestit així, m'agrada vestir amb americana, amb pantalons..." Recordo que a les primeres proves de vestuari em van portar texans trencats, vambes de colors... Amb vambes, per exemple, hi vaig poquíssim. I al meu armari no hi tinc pantalons texans.

___No portes mai texans?

___No. A l'època adolescent sí; m'agradava el hip-hop i anava amb texans amples, amb vambes, amb beisbolera... Sí, sí. Com un raper.

___Bé, em costa de creure però si portes fotos...

___No, crec que les he cremat totes.

___Com vas anar a parar al teu estil actual?

___Em va començar a atreure la roba antiga del seixanta i setanta potser farà uns 15 anys o 16 anys, quan van començar a proliferar les botigues de roba de segona mà. Però com que tinc al·lèrgia a la pols, anava seleccionant peces: "Mira aquesta sembla nova". Sempre m'ha fet gràcia comprar roba antiga però estrenar-la jo.

___Això vol dir que t'hauria agradat viure a l'època de Mad men?

___Em fascina tota l'estètica d'aquesta sèrie. Trobo que en aquella època es cuidava molt més l'estètica a l'hora de sortir o a l'hora d'anar de festa. Ostres, la gent es mudava per anar a sopar a un restaurant un dissabte a la nit amb la parella.

___Amb què més ets estrany?

___Amb què més? Ostres, no ho sé. Digues-m'ho tu. Potser en el fet que vorejant els 40 anys continuo vivint de lloguer, que és una cosa que sobta a la gent de certa edat. Tampoc tinc cotxe, per exemple. No el necessito. Visc a Barcelona, sóc un pixapins en tota regla i per anar a la feina tinc una moto, una Vespa, això sí. No bec, i tampoc fumo, perquè de petit era asmàtic. No he fumat mai en la meva vida.

___No tens fills?

___No tinc fills, no estic casat, visc en parella, però vivim separats perquè ella treballa a Madrid i jo a Barcelona. Living apart togheter. Potser és el secret d'una relació que ja dura 10 o 11 anys.

___Aquest gener del 2014, l'any de la consulta, fas 40 anys: has de començar a madurar i prendre decisions.

___Sí, els faig el 21 de gener, primer dia d'aquari, l'era d'aquari. Pot ser que hi hagi diversos referèndums a la meva vida.

___Com ho portes això de ser el tio més premiat i que tot el que toques et vagi bé?

___Mira, no t'enganyaré, hi ha un punt de no tenir-les totes, no sé si és el tarannà aquest català. Has de dir: "Toco fusta perquè tot continuï anant bé". Però sí que és veritat que la recta final del 2013 ha anat força bé. Vull dir que hem rebut l'Ondas pel programa de ràdio, les audiències ens han confirmat com el programa més escoltat, La competència al migdia té un share d'un 52%. El gran dictat continua fent, i vam rebre també el Premi Nacional de comunicació.

___Ara amb El gran dictat anireu als dissabtes.

___Com un late, un programa encara més llarg, amb la participació de concursants coneguts.

___Per tant, tu el 2014 el tens encarrilat.

___Sí. La ràdio el que et dóna també és seguretat que podràs seguir pagant el lloguer des del setembre fins al juliol. A la ràdio és estrany que un programa caigui a mitja temporada o al cap de dos mesos o tres. A la televisió ja no ho pots dir.

___La veu de Caçadors de bolets va aguantant.

___Sí, és curiós aquest programa perquè és absurd, un programa de caçar bolets. A Madrid la gent al·lucina. Veuen els estudis d'audiència i diuen: "¿Pero esto que es?". "Bueno, esto es gente que va a buscar setas ". Flipen de veure com els catalans es poden enganxar a això. I de fet molta gent creu que jo vaig a la muntanya a buscar bolets i que la mà que surt és la meva. Però jo et puc dir que no he anat en ma vida a buscar bolets a la muntanya, en ma vida.

___M'ho crec perquè, a més, anar-hi amb pantalons de tergal i amb sabates ha de ser molt complicat.

___Sí, sí, és complicat. No tinc roba per anar a la muntanya...

___Et veus fent d'actor?

___No, no, no. Si em fas quadrar una frase ja et dic jo que no te la quadro.

___Has fet recopilatoris de música.

___Però no canto. M'agrada molt la música dels anys seixanta, i em vaig adonar que hi havia un munt de música que s'havia fet a Catalunya que jo no coneixia. Música pop, cançons d'amor, temes que cantaven a l'hedonisme. A la meva generació i a les posteriors, tot el que ens havia arribat era el que s'havia editat en CD, que era tot música de cantautors. Hi havia un món molt desconegut amb una qualitat musical excepcional, perquè gran part d'aquelles gravacions s'havien fet amb músics de conservatori, amb cantants molt professionals. Era una època en què per cantar el 90% de cantants havien de saber fer-ho.

"Amb l'Òscar Andreu ens vam conèixer amb 18 anys imai ens hem emprenyat; ni tan sols hi ha hagut una discussió pujada de to"

___Amb l'Òscar Andreu sou parella professional indivisible.

___Ens vam conèixer amb 18 anys i ara jo en tinc 39 i ell 38. L'altre dia en parlàvem i dèiem: "No ens hem emprenyat mai, mai". Però és que ni tan sols no hi ha hagut mai una discussió pujada de to per res, ni personal ni laboral. Nosaltres vam començar a pencar junts l'últim curs de carrera. Ens coneixíem des del començament, però vam descobrir que treballàvem molt bé junts fent el projecte de final de carrera. Jo estava penjat i no sabia què fer, i ell em va dir :"Jo estic fent una mena de documental de ficció sobre els nens llop a Galícia". I vaig dir: "Doncs m'apunto a aquesta marcianada". Així va ser com vam començar a treballar junts.

___Ja éreu dos éssers estranys, no?

___Sí, sí. Vam veure que funcionàvem bé. Tu també has sigut guionista. Saps que és molt difícil treballar en el món de les idees, perquè normalment tots tendim a pensar que som millors del que som, que les nostres idees són de puta mare. I amb l'Òscar treballem a quatre mans. Sempre ho hem fet així. Els guions, per exemple, sempre els hem servit passant dos filtres prèviament, el meu i el seu.

"Em faria il·lusió assistir al naixement d'un nou estat"

___Què et diuen de Catalunya els teus amics de Madrid?

___Madrilenys madrilenys, a Madrid n'hi ha pocs. Jo ja m'he cansat de donar explicacions, de fer pedagogia. A mi se'm fa difícil fer entendre a un monolingüe que tu ets bilingüe i que constantment veus atacada la llengua des de molts angles diferents. I és difícil també explicar que quan tu estàs parlant amb la teva parella en presència d'un castellanoparlant i t'hi adreces en català, no ho estàs fent per falta de respecte a aquesta persona ni estàs fent cap bajanada, és un acte reflex i no es fa per menystenir cap altre idioma.

___Entenen el procés?

___De fet, a Madrid normalment no et pregunten "¿Qué pasa con Catalunya?", sinó que la pregunta és "¿Qué pasa con Artur Mas?". No veuen que això és un moviment de base molt social, i que la política s'hi ha sumat molt després.

___Què passarà?

___Jo ho veig amb esperança. Em faria il·lusió assistir al naixement d'un nou estat. Sovint en parlo amb els meus pares, que van viure el naixement de l'Estat democràtic, van viure el final dels setanta amb tota aquella il·lusió, la mort de Franco, una alenada d'aire fresc, la legalització de tots els partits polítics, les primeres eleccions democràtiques...

___I creus que això arribarà?

___Ho veig complicat, però si la base social és prou àmplia, ha d'acabar passant.

___T'han demanat mai que et mullis presentant actes?

___No en sóc partidari. Tinc un treball públic a la ràdio, ens escolta gent de tots els partits polítics. I això a mi m'agradaria conservar-ho.

___La crisi com la vius?

___Home, a mi em van molt bé les coses, però a casa o a la família més propera... El meu pare se'n va anar a l'atur per un ERO a l'empresa de mobles on havia treballat 35 anys. Va ser un ERO fet de males maneres. Pràcticament no li comptabilitzaven l'antiguitat a l'empresa, només li'n reconeixien 7 anys... Afortunadament a mi m'anaven bé les coses i li vaig dir: "Papa, anem a judici". Ell em deia: "Però no tinc ni un duro..." La sentència li ha sigut favorable. Però hem estat vora dos anys i mig amb tribunals, amb històries legals. Molta gent que treballava amb mon pare, que no tenien la sort de tenir un fill que els pogués anar mantenint mes a mes, van haver d'agafar els 1.000 euros de consolació que donava l'empresa com a indemnització perquè havien de pagar un lloguer el dia 31. També tinc un altre germà que està cobrant la paga mínima, i amb una nena.

___Estàs indignat?

___Jo no hauria d'indignar-me perquè laboralment tinc molta sort, però m'indigno per col·legues que estan a l'atur, per gent i noves generacions que pugen i que han de fotre el camp. El que indigna una mica és que ens han venut la moto a tota una sèrie de generacions, ens han dit que s'havia d'estudiar una carrera, i a més idiomes i informàtica, i que amb això no et faltaria la feina i et guanyaries la vida molt i molt bé. I gent amb dues carreres, i amb màsters, ha de fotre el camp perquè aquí no hi ha feina. Ho trobo tristíssim. Hi ha una sèrie de països satèl·lit que estan aprofitant-se del que aquí hem sembrat. Això sap greu. No sé com, però a aquesta gent se l'ha de fer tornar.

___Creus en alguna cosa?

___Vaig estudiar l'EGB als maristes de Sants, i em queda un pòsit de catolicisme. M'ha servit també a l'hora de fer humor sobre el catolicisme, a fer-lo amb propietat.

___Què faràs d'aquí 10 anys?

___No ho sé. N'hem parlat amb l'Òscar Andreu, "Tu et veus amb 50 anys i fent veuetes?" I si segueixo fent El gran dictat, vol dir que d'aquí 10 anys seria una mena de Jordi Hurtado. Si hi arribo, espero estar igual de ben conservat.

El perfil

De dilluns a divendres aconsegueix treure’ns un somriure mentre fem el cafè del migdia amb les seves imitacions a La competència de RAC1, un programa d’humor "basat en fets reals" guardonat enguany amb el premi Ondas.

I des de fa quatre anys ens ajuda a destrossar una mica menys el català en el paper de presentador d’El gran dictat de Televisió de Catalunya, l’últim Premi Nacional de comunicació i que estrena edició els dissabtes amb concursants famosos.

L’Òscar Dalmau (Barcelona, 1974) és un comunicador amb estrella. El reconeixereu per la seva dicció perfecta (és la veu en off de Caçadors de bolets), la seva indumentària impecable i les grans ulleres de pasta negra. I per la seva parella professional, l’Òscar Andreu, amb qui forma un tàndem còmic imbatible.