ALTRES MANERES DE VIURE
Diumenge Ara Tu 09/02/2014

Ossera, el poble reinventat per neorurals

Així són els habitants del nucli de l'Alt Urgell revitalitzat per artesans

Bego Masdefiol
9 min
Ossera,  El  Poble reinventAt

Fotos: ADRIANA OLSINACap a mitjans del segle XIX, el poble d'Ossera, a l'Alt Urgell, tenia una població de més de cent persones. Mig segle més tard, només en quedaven 10. Però a partir del 1978, un grup d'artesans es van anar instal·lant a la localitat, avui part del municipi de la Vansa i Fórnols, i van revifar i donar saba nova a un poble que s'esllanguia. La il·lusió per estrenar una nova forma de vida els ha ajudat a compensar els entrebancs.

Els neorurals que es van decidir per aquest racó de món provenien de diversos països (com ara Holanda o Suïssa) i també de l'àrea de Barcelona. Els motius pels quals van instal·lar-s'hi són molt diversos però n'hi ha alguns de compartits: la recerca d'una vida més senzilla, en ple contacte amb la natura i en què la prioritat la tinguessin les coses realment importants: les que no es poden comprar amb diners.

El petit nucli de cases de la vall de la Vansa, a 1.250 metres d'altitud i quasi en ruïnes, va tornar a aixecar parets de pedra massissa i es va omplir de joves idealistes amb moltes ganes de traçar una nova ruta a les seves vides.

Avui Ossera és conegut com el poble dels artesans, i és, en gran part, gràcies a la tasca d'aquests nouvinguts, que han tornat a situar-lo al mapa. Us descobrim el perquè.

La Maria de ca l'Esteve, que juntament amb la seva filla Angelina són l'última família que queda "de tota la vida" a Ossera, recorda que cap als anys seixanta la gent del poble va anar deixant de treballar les terres aspres d'aquesta part de l'Alt Urgell i se n'anaven a treballar fora. Van ser uns anys durs, de soledat i molts adéus. Fins que "van començar a arribar els primers forasters, cap a l'any 78".

Així són i així viuen els neorurals d'Ossera:

1. Núria Rosell, la bona confitura

La primera d'arribar va ser la Núria, barcelonina de tota la vida. S'hi va instal·lar amb el seu marit i van haver de refer parets esbotzades i finestres que no tancaven, acostumar-se a viure sense aigua corrent i fer-se seu un territori que els era del tot nou. La Núria havia estudiat magisteri i era professora de natació, però tot just amb vint-i-tres anys acabats de complir va canviar els banyadors i el xiulet per un munt de nous projectes, com el conreu de patates, la revisió dels comptadors de la llum de la vall o l'acompanyament del transport escolar. Anys més tard va tornar al món de la natació donant classes a Organyà.

Durant molts estius collia móres per als de casa i en feia melmelades. Així, guardava "els sabors de l'estiu per a les llargues nits hivernals". I el que va començar sent una dèria dolça i d'aprofitament ha acabat sent la seva vida. De mica en mica va anar corrent la veu i l'art ensucrat de Cal Casal ha arribat arreu.

Des de fa nou anys ven una setantena de melmelades, gelees, chutneys i patés, que elabora al seu obrador en petites quantitats. Ho fa tot de manera artesanal, sense més additius que la llimona. El sucre i la fruita són els seus millors aliats, tot i que també fa melmelades aptes per diabètics i celíacs.

La melmelada que més ven és la de ceba. I una de les que més li agraden, la de pastanaga amb taronja. En fa de molts tipus: de fruites, de l'hort i combinacions de diversos productes, com la de ceps i ceba, la de poma i pera o la de figa i tomàquet. La Núria també fa cursets per aprendre tots els secrets de la melmelada durant els mesos de maig i inicis de juny.

2. Jaume Rovira, el pintor bonàs

El Jaume Rovira va ser el següent a arribar, pels volts del 1980. Havia viscut sempre a Sabadell i era delineant de professió, però feia temps que un rau-rau a l'estómac li deia que la vida de ciutat no estava feta per a ell. Les presses mai no han estat el seu fort.

Des de ben jove havia tastat la màgia de la muntanya; feia espeleologia, escalada, formava part d'un grup d'escoltes... Precisament amb ells va conèixer Ossera, quan un estiu van ajudar a reconstruir-hi un pont derruït.

I aquí va ser on va condicionar una casa, Cal Perlet, que el va ajudar a remodelar la seva vida. Durant un temps va fer una miqueta de tot: collia bolets i patates, criava conills i gallines... El temps, amb la feinada que tenia, passava ben de pressa.

En aquella època "es vivia amb poc, no calia gaire per ser feliç, allò era tornar a l'essència". A Ossera no hi havia aigua ni tampoc ràdio o televisió. Era tornar al passat, amb tot el que suposava de positiu i negatiu. Això sí, les vistes del Cadí eren el seu millor esbarjo.

Durant més deu anys el Jaume va fer de pastor de les cabres que tenia l'Eulàlia Torras (que feia formatges) mentre ajudava altres nouvinguts a aixecar les cases d'aquest llogarret mig abandonat. "Va ser una època de molta feina, moltíssima... però tot plegat ens va ajudar a tots a aconseguir el que volíem. Ara tenim tot el que podem abastar, no ens fa falta res més!"

Fa sis anys va obrir l'Espai Jaume, una sala d'exposicions als baixos de Cal Perlet. Si visiteu el poble d'Ossera, des de lluny us cridaran l'atenció els seus quadres i diversos objectes pintats al senderó que mena a casa seva. La seva és una pintura força abstracta, amb colors vius i cridaners. Els seus olis, aquarel·les o gravats no deixen indiferent. Si el voleu descobrir, obre els matins dels caps de setmana.

Quan li pregunto pel futur em diu: "Qui ho sap!" Però, veient-lo mirar per la finestra, amb la sagacitat que el caracteritza, sé molt bé que serà difícil que es mogui d'aquí. La il·lusió de la seva mirada el delata.

Suzette Böhringer, plantes que curen

La Suzette i el seu marit van arribar a Ossera l'any 1984. El Peter coneixia gent al poble i ella tenia ganes de marxar de la ciutat i viure d'una manera més senzilla, econòmica i amb un clima millor. Des del primer moment s'hi van sentir com a casa, tot i no conèixer l'idioma ni la realitat social del país. Es van trobar vivint en una altra realitat, que era ben bé el que havien vingut a buscar.

Des de l'any 1986 es dediquen a vendre plantes medicinals i aromàtiques a l'herboristeria Nogué, situada a la part més alta del poble. Des d'allà es té una de les millors vistes del nucli, enturonat sobre un cingle que s'estimba torrent enllà fins a morir al riu de la Vansa.

La Suzette cultiva les plantes segons les normes de l'agricultura ecològica, a uns 1200 metres d'altitud. El clima de la zona i la seva feina artesanal en totes les fases del procés -plantació, recol·lecció, assecatge i manipulació- garanteixen unes plantes amb tota la seva aroma i les màximes propietats.

En ven de tota mena però les que tenen més èxit són els condiments per a la cuina (per a la carn, el peix i la pasta...) i les infusions barrejades, com la Bon Profit o la Bona Nit. Podeu trobar-les en diverses botigues d'arreu de Catalunya i a la mateixa herboristeria.

A l'estiu també fa cursos, com el de destil·lació d'olis essencials o els de com fer una pomada cicatritzant o un oli medicinal. Acostumen a ser d'un dia: al matí es fa un recorregut per l'entorn per buscar plantes i a la tarda es prepara el remei que després et pots endur a casa.

La Suzette és una dona petita i fràgil, de pell colrada pel sol, amb un pronunciat accent estranger i un amor immens per la natura. Entrar a la seva botiga és endinsar-se en un món que val la pena descobrir.

4. Nico de Winter, l'escultor aventurer

El Nico de Winter havia voltat per mig món fent autoestop quan va aterrar a Ossera l'any 1982. Va ser el primer estranger a arribar-hi, en els temps en què al poble encara hi havia gent que treballava la terra amb mules i les patates autòctones tenien molta fama.

Feia quatre anys que era a Catalunya i havia après l'idioma xerrant amb la gent del país. Primer va viure a la vall de Forn i, finalment, va anar a espetegar a Ossera. Allà, juntament amb l'Eulàlia Torras, es dedicava a l'elaboració de formatges, posant així en pràctica un ofici que havia après temps enrere al Pirineu francès.

Després d'uns anys d'ocupar el seu temps fent de formatger i ramader, la seva passió per les escultures de pedra i fusta va poder més. De manera autodidacta, a base de proves i errors, va anar aprenent a modelar tot tipus de materials. A casa seva, batejada amb el nom de Cal Peretó, hi té escultures abstractes fetes amb coure, pedra, materials reciclats i també peces de ceràmica.

Al poble hi ha diverses escultures seves, com la del monument al silenci, ubicat a la plaça. És una pedra de grans dimensions, similar a un menhir, on hi diu: "I si li demaneu quins són els fruits del silenci us dirà: el domini d'un mateix, el veritable coratge, la perseverança, la paciència, la dignitat i el respecte. El silenci és la pedra angular del caràcter".

En Nico, l'aventurer d'ulls d'un blau cristal·lí, somrient i poc conversador, ha fet arrels al seu estimat Pirineu. Tan fortes que, tot i que a Holanda hi té set germans, confessa que no té cap intenció de marxar mai d'aquí.

5. Mercè Lagrava i Raúl Alcaraz, passió pels formatges

La Mercè i el Raúl són els últims nouvinguts. Ella era administrativa i el Raúl treballava en una consultoria. De mica en mica van anar donant forma al seu projecte personal, el d'anar-se'n "a pagès". Diversos cursos per aprendre l'art de fer formatges, moltes voltes al projecte, moltes xerrades amb amics i família... I així va ser com van deixar Sant Cugat i van marxar cap a Ossera, a fer el relleu de l'Eulàlia Torras, l'ànima de la formatgeria Serrat Gros.

"Desfer-se del llast d'urbanita i acostumar-se a la vida de pagès no és gens fàcil. Treballar amb animals i tenir un contacte directe amb la natura és molt dur. Però les ganes de sortir-te'n i la il·lusió et fan superar tots els obstacles", diu la Mercè. El seu dia a dia és molt intens, ja que el ritme el marquen les cabres i el formatge. Perquè, de fet, la Mercè i el Raúl tenen dos oficis: pastors i formatgers. Han de munyir les cabres dos cops al dia, sortir a pasturar diàriament, elaborar els formatges, atendre els clients, les comandes i la feina administrativa...

Heu sentit mai a parlar del Cadinell? O del Serrat Gros? Són dos dels millors formatges de cabra del món, segons els World Cheese Awards 2013. "Aquests premis ens diuen que anem bé i tot l'esforç es veu recompensat. Però els millors premis són els que ens donen els clients quan tasten els nostres formatges i veus que els hi agraden...!", assegura la Mercè. Segons ells, l'únic secret és apreciar les cabres i l'entorn, i estimar una feina que s'ha convertit en la seva vida.

La Mercè i el Raúl col·laboren amb l'Escola de Pastors de Catalunya des del 2011, quan els va semblar engrescador compartir el seu dia a dia amb gent amb ganes de treballar en l'entorn rural. L'experiència ha sigut tan positiva que el 2013 va entrar a treballar amb ells la que va ser la seva primera alumna en pràctiques, la Dolors. No es planteja tornar a ciutat. La lluïssor de les seves mirades i el seu somriure són la millor prova que aquí, en aquest raconet de l'Alt Urgell, es respira il·lusió per tot arreu.

6. Esteve Massaguer, l'apicultor

Aquest recorregut seria incomplet sense esmentar l'Esteve Massaguer, que va morir el juny del 2010 i que va treballar a Ossera en el que més li agradava, l'apicultura. Durant més de trenta anys va ser la seva passió, que donava a conèixer a tots aquells que l'hi demanaven. L'Esteve també havia sigut president de l'Agrupació d'Apicultors de Barcelona, des d'on va lluitar perquè l'apicultura del nostre país fos reconeguda i dignificada.

UNA MICA D'HISTÒRIA

Ossera, amb un cens oficial de 25 habitants, forma part del municipi de la Vansa i Fórnols, a la comarca de l'Alt Urgell, que aplega un conjunt de poblets disseminats, en una àrea de gran extensió geogràfica (més de cent quilòmetres quadrats), però molt baixa densitat de població: no arriba als dos-cents habitants.

Per la seva ubicació, allunyada de tot, Ossera va haver de tirar endavant durant molt temps amb els recursos que el mateix poble era capaç de generar. En aquest context tan precari sorgeix la figura de la trementinaire, un ofici majoritàriament exercit per dones, avui extingit, però aleshores important per completar l'economia familiar dels habitants de la localitat.

L'ofici de trementinaire va ser una activitat exclusiva de la vall durant els segles XIX i XX. Les dones que l'exercien creuaven mig Catalunya seguint uns itineraris prefixats per tal de vendre la trementina, les herbes remeieres i altres productes de la muntanya. La trementina, però, era el seu producte estrella. S'extreia de la resina dels pins i en fabricaven un ungüent amb pega i oli d'oliva. Els pegats d'aquesta resina eren molt utilitzats contra el dolor, els cops i les torçades, tot i que també anaven bé per a les picades d'aranya o d'escurçó i per a les úlceres.

La Sofia Montaner va ser l'última trementinaire de la vall, i va fer el seu últim trajecte el 1984, quan tenia 73 anys.

Si voleu saber-ne més podeu visitar el Museu de les Trementinaires, a la plaça de Tuixent (www.trementinaires.org).

stats