Publicitat
Publicitat

Pares amb data de caducitat

Antònia Saumell és directora d'una llar d'infants i havia estat educadora d'un centre d'acollida. Ella i la seva parella han acollit un nadó

El dimecres 25 d'agost del 2010 Antònia Saumell i Ramon Casals rebien la trucada que esperaven. El dilluns anterior havia nascut un nadó que necessitava uns pares d'urgència. El divendres 27 d'agost sortien de les oficines de l'Institut Català de l'Adopció i l'Acolliment (ICAA), a l'avinguda Paral·lel de Barcelona, amb l'infant en braços. De camí cap a casa, de Barcelona a Piera, l'Antònia i el Ramon sospesaven, gràcies als 2,5 quilos del nadó, la responsabilitat que els queia a sobre. A finals del 2009 l'Antònia i el Ramon havien rebut el certificat d'idoneïtat del departament de Benestar Social i Família per ser família acollidora i diagnòstic.

Aquesta modalitat suposa acollir una criatura d'entre 0 i 6 anys durant un temps màxim d'un any, el temps que triga l'administració a estudiar quina és la millor mesura per a l'infant: tornar amb els pares o anar amb una família adoptiva.

L'Antònia havia treballat com a educadora en un centre d'acollida durant nou anys i explica: "Puc dir que els infants hi estan molt bé". Hi estan ben cuidats, ben alimentats i són molt estimats pels educadors, que hi fan torns de 8 hores. "Ara bé, no tenen una família, que jo considero bàsic perquè una criatura creixi forta i segura", diu l'Antònia.

Mentre treballava al centre d'acollida, l'Antònia pensava que, si pogués, s'emportaria totes les criatures a casa seva. Vint anys després, amb una parella al costat, el Ramon, va voler acollir-se a l'opció de famílies d'urgència. "Sé que no és una opció fàcil, perquè sabíem, d'entrada, que només tindríem la criatura un any amb nosaltres". Tens un infant al qual et vincules i que estimes incondicionalment, com tots els pares amb els seus fills, però saps que la història té data de caducitat: un any.

La teoria era molt clara. Al cap de 10 mesos, l'Antònia i el Ramon tornaven a rebre una altra trucada. Els explicaven que ja tenien una família per al seu nadó. Eren els primers dies de juny del 2011 quan els pares d'urgència sortien de casa per anar a Barcelona a conèixer la família del nen. "Vam plorar molt, ho hem de dir", admet l'Antònia. Es van fer àlbums de fotografies, li van fer mil petons i es van convèncer que el seu nadó estaria la mar de bé amb la nova família. I encara n'estan convençuts.

La nova família va convertir l'Antònia i el Ramon en padrins del nen, una figura que els ha permès anar-lo veient i petonejant. De fet, el mateix mes de juny, per Sant Joan, ja el van tornar a veure.

Ara el veuran a l'agost, pel seu aniversari. Els padrins li portaran un regal. "Està tan bé amb els seus pares i amb els seus germans grans que nosaltres en sortim reconfortats -explica l'Antònia-. Però això no vol dir que no el trobem a faltar cada dia, perquè les nostres rutines, durant 10 mesos, van canviar".

Com passar un dol

"És un dol que va passant, i que vam anar superant dia rere dia". "Quan entràvem a casa encara teníem la idea que hi seria, que hi jugaríem, que li prepararíem el sopar", però no era així. L'Antònia era la que hi estava més preparada, perquè, com a educadora d'un centre d'acollida, sabia què volia dir estimar-se una criatura i després no veure-la perquè se n'anava amb una família. I malgrat saber-ho, explica: "El dol el vaig passar, i m'entristia una mica més quan notava la nostàlgia del Ramon".

Cal mirar endavant. El seu fill d'urgència és molt feliç. "I nosaltres hem tingut molta sort que els seus pares ens hagin convertit en padrins, perquè a la criatura, per a la seva història vital, li anirà molt bé saber que, tot just néixer, el vam cuidar".

Per tot plegat, l'Antònia i el Ramon es tornen a plantejar ser família d'acollida i diagnòstic altra vegada. Una nova criatura d'entre 0 i 6 anys podrà anar a viure a casa seva durant un any.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT