Publicitat
Publicitat

M'AGRADA

Ping-pong lúdic i compromès

El director de Luz de Gas, la sala estrella de la nit barcelonina, dedica el dia al ping-pong i a l'acció solidària. El germà de Rosa Maria i Xavier és també un nom clau de la vida diürna de la ciutat.

Fede Sardà és sociable en extrem. Però no és una actitud de relacions públiques, sinó una calidesa innata, el que l'impulsa a ser tan afable amb la mestressa del Club de Tenis Vall Parc com amb els cambrers o el conserge del pàrquing on deixa el cotxe. Vital, extravertit i petoner, té clar que l'èxit a la vida és "ser feliç" i que els "privilegiats" com ell han de contribuir a millorar una mica la realitat dels que no ho són gens. Costa que segui i pari atenció (massa gent per saludar) però quan ho fa és tot teu.

Avui toca conèixer-lo en la faceta de jugador expert de ping-pong, un esport que practica des que tenia 8 anys, amb un llarg parèntesi dels 15 als 50, i que li serveix per divertir-se i divertir la gent. "No sóc competitiu. M'és igual guanyar o perdre. Si dedico tantes hores a entrenar-me és per fer exhibicions. I si guanyo és perquè jugo amb uns paios molt bons", recalca. És campió d'Espanya per equips de jugadors de més de 40 anys, però el que li interessa de debò és utilitzar la seva habilitat per promoure actes solidaris. De bracet amb el pare Manel fa exhibicions de ping-pong a les presons i, si cal, planta una taula al seu local. "Fa uns mesos vaig muntar un xou al Luz de Gas amb un munt de personatges públics jugant a ping-pong. Era per aconseguir fons per a la presó de Lledoners i va tenir una gran acollida", recorda.

En contra d'una creença força estesa, el tenis de taula és un esport completíssim i el tercer més tècnic que existeix, després del salt de perxa i el golf. Requereix, sobretot, "concentració i reflexos" però amb hores de pràctica quasi tothom pot arribar a jugar raonablement bé. És l'esport més practicat del món en nombre de fitxes federatives. "Bé, aquí hi ha una petita trampa: la majoria són xinesos", aclareix el Fede.

Un esport barat i assequible per al nen de la postguerra que va ser. "Jo em vaig dedicar al ping-pong i als escacs i vaig deixar la cosa artística per als meus germans. I el talent també". I aporta una possible explicació per a aquesta acumulació de geni genètic: "La gana fa tenir idees i la nostra família era pobra de collons".

Un dia, jugant a tenis (que també en sap), li va venir al cap una frase del seu pare: "Quan li demanava vint durets i li assegurava que els hi tornaria, ell em deia: «Va, va, vés… No em facis luz de gas ». Com volent dir: «No em maregis»". Era una expressió típica de l'època, que va popularitzar la pel·lícula del mateix títol de George Cukor, protagonitzada per Charles Boyer i Ingrid Bergman el 1944.

Fede de nit

Fa 17 anys que està al capdavant de la sala Luz de Gas i encara no s'ha cansat de la nit. La nineta dels seus ulls és ara el restaurant, anomenat abans Oli en un Llum, i remodelat i rebatejat fa molt poc amb el nom Luz de Gas Bar, amb Carlos Abellán com a cap de cuina. Atribueix la gran acceptació de la sala mare a una certa dinàmica d'èxit i a haver estat fidel a la seva personalitat i filosofia: "Com que resulta que sóc una persona normal, he agradat a molta gent. Jo no emprenyo el client, no els poso limusines a la porta, sinó música enllaunada i música en viu". Solidari des de sempre, ha cedit el local per a actes de més de 2.000 ONG. "Sensibilitzo el meu entorn i sempre que demano ajuda n'obtinc", reconeix.

Ara està immers en la preparació del concert Les nostres cançons contra la sida, que divendres aplegarà al Palau Sant Jordi cantants i personalitats de referència, com Josep Guardiola. La iniciativa va néixer a partir d'un dinar amb el doctor Bonaventura Clotet i busca recaptar fons i divulgar aquest missatge: "La sida ja no mata, però continua existint i infectant molts joves. És una malaltia crònica que afecta molt la qualitat de vida dels malalts per la quantitat de medicació que han de prendre". El drama el va tocar de prop: un germà seu, el Joan, va morir als 27 anys víctima d'aquesta malaltia.

Diversió i compromís, dia i nit, es donen la mà en Fede Sardà, un home a qui li agrada trencar estructures i enderrocar barreres, físiques i humanes, sense fer més soroll del que cal.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT