Publicitat
Publicitat

L'ENTREVISTA DEL DIRECTOR

Sílvia Pérez Cruz: "Sé que emociono però no sé per què"

Arriba, apressada, al plató d'Ara TV on li farem l'entrevista. Menja un entrepà, li fa vergonya que la vegi bevent una fanta de taronja. Li demano on va tan carregada amb la guitarra i diu: "No sé, per si vols que canti una mica". Ho acabarà fent. Escoltar-la a un metre de distància cantant Não sei , tema en portuguès dedicat a la mort del pare, és un privilegi que posa la cirereta a una hora intensa i que podeu veure a la web. Fa posar la pell de gallina, la capacitat de transmetre i emocionar que coneixen els seus seguidors és la marca de la casa. Comencem amb pressa perquè ha de recollir la nena a l'escola, comencem amb prevencions perquè ha tingut algun disgust parlant massa d'ella als mitjans i no s'agrada quan es llegeix. Però de seguida es deixa anar, i li agraeixo tanta generositat. I també la cançó.

___ Què se sent quan ja has fet un Liceu?

___ Fa molt poc que sóc conscient que he fet un Liceu, abans de fer-lo no hi pensava gaire per por que el concepte se'm mengés i decidís quedar-me a casa. Em sentia molt petita, com la Sílvia de 4 anys, i pensava "Ai, que fràgil que sóc..." Ara que ja l'he fet i l'he paït m'adono que les tres setmanes següents he estat amb una mena de borratxera emocional i cansament físic, però feliç. Pensava "Ostres, que maco, has estat en aquest espai" i durant el concert ho vaig disfrutar molt, abans d'entrar em vaig dir: "Sílvia, això és molt important, és un regal que et fan. Està ple de gent, estàs fent la teva música, què més vols? No vinguis amb tonteries i disfruta-ho!"

___ Per tant hi eres tota tu, a l'escenari?

___ Sí, superant totes les coses que anaven passant. És un escenari molt generós i em vaig sentir molt ben acollida tant per les parets i la memòria d'aquell espai com per la gent, que estava encantadora, estaven molt generosos.

___ I ara què?

___ Treballar. He fet moltes entrevistes, assajos i la vida quotidiana i de sobte un dia et ve com una mena de baixon , com en totes les feines quan treballes molt molt i després et poses malalt i et vénen totes les tonteries perquè abans no has pogut. Doncs de sobte vaig dir "Ostres estic esgotada!" És el Liceu però abans he estat tot un any fent un disc, un procés molt intens, molt emocional.

___ Portes molts anys fent moltes coses, i creixent molt ràpid. És molt intens, tot.

___ Sí, i m'agrada. Sóc bastant intensa a la meva vida. Però quan em llegeixen seguit tot el que he fet gairebé no puc respirar.

___ I com et sents? Vas dir al Xavier Cervantes a l'ARA que vius un punt d'inflexió, una espècie de reinici.

___ Sí. Per arribar fins aquí, i no només decidir fer un disc així sinó començar a pensar en una carrera més personal has de deixar moltes coses. I des del moment que notes que vols començar una cosa més en solitari fins que ho aconsegueixes, doncs quasi han passat dos anys. Això és com un pont, un canvi d'etapa, jo em sento una mica buida perquè he tret molt, realment la metàfora d'alimentar-se i digerir és molt això, havia estat en molts grups, estudiant molt, aprenent molt i aquest disc ha donat forma al que tenia a dins, i ara tinc aquesta sensació de buidor que té cansament però té felicitat perquè sempre que fas coses teves i et remous i et busques et sents bé.

___ Ets patidora?

___ No, em sembla que no...

___ Perquè això que descrius també era molta responsabilitat i molta pressió, buscar qui ets. Ja ho saps?

___ No. Sóc algú que espero canviar moltes vegades. És un procés que és tan natural que no en sóc conscient, de tot el que he anat fent. Tota la meva relació amb la música és molt d'impulsos i intento no patir. Em concentro molt en les coses, ara em poso a fer un concert o a fer una composició i encara que només tingui una hora l'aprofito, per això puc canviar de grup i puc canviar de repertori. He estat un any concentrada en aquest disc sense patir per la pressió i el risc, però sí que el notava, sobretot perquè la gent i la premsa m'ha donat molt suport.

___ Despertes una unanimitat gairebé escandalosa. Algun defecte deus tenir, oi?

___ Sí molts! Segur que ja en saps algun!

___ Que esperin tant de tu no espanta?

___ M'obliga sobretot a lluitar per no fer el que volen ells sinó el que m'agrada a mi. He de ser molt sincera amb mi, i em trobava amb un disc que pensava que seria difícil d'assimilar, però en el qual finalment trobo moltes recompenses...

___ Escriure les lletres et va ser fàcil?

___ Evidentment em fa més cosa perquè jo no escric mai, però com que eren emocions molt directes, això de la mort del meu pare et connecta molt i pensava "Això no em fa vergonya escriure-ho perquè ho sento de veritat". Però jo crec que si componc més ho faré amb poemes de gent que sap escriure, que és millor.

___ Però ha agradat.

___ Sí, és que és molt de veritat i hi ha molt d'amor. I de carrera en solitari no en té res, estic superacompanyada, ho he fet amb les persones que volia fer-ho i realment la gent ha respost molt bé.

___ Amb el Refree, que t'ha ajudat en la producció musical, dius que teniu una connexió animal...

___ A nivell de producció hem estat tres anys junts i hi ha una cosa molt cerebral, matemàtica i telepàtica de com estructurem el discurs musical, perquè tenim gustos diferents d'estil, però sí que a nivell d'estructura, de com expliques una cosa i mirar l'equilibri entre colors, timbres... ens entenem molt. I això de connexió animal és perquè quan toquem cada músic et desperta una cosa diferent i ell és molt de gratar a dins, tinc records de concerts de cantar fins que no em quedava més aire i ho trobo molt de selva, de treure-ho tot.

___ Us compenseu bé.

___ Era difícil perquè jo volia treure el màxim de mi, descobrir-me, obrir una porta nova i mirar a veure què surt, quines melodies hi ha. Però tenia clar que és molt important que algú s'ho miri des de fora. En Refree també sé que té molta personalitat, i jo li deia: "Hem de trobar el punt perquè jo vull que soni molt a mi, i sé que tu tens tanta personalitat que a vegades pot sonar a tu, i a més tu ja m'has influït i ja sortiràs..." Primer li vaig ensenyar el repertori, li va agradar molt i va aconseguir trobar un punt de fer màgia, superintens, un procés creatiu molt de veritat.

___ I la conclusió és que l'estil Sílvia Pérez Cruz és una barreja d'estils.

___ Per a mi és com una manera de viure. M'agrada aprendre, igual que les persones em van marcant i quan parlo semblo la meva mare i quan faig bromes semblo el meu amic d'Andalusia, tots som trossets de persones i amb la música passa això.

___ Però hi ha gent que no s'atreveix amb tants estils com tu.

___ Però és que jo ho faig d'una manera que passa tot pel meu filtre, canto flamenc a la meva manera perquè si m'hagués posat a fer de cantaora no hi tindria res a fer perquè tots els cantaores són millors. No vull ser especialista en res, vull l'estil Sílvia.

___ I no tens clar cap a quin dels estils existents s'assemblarà l'estil Sílvia...

___ Depèn de l'època. Ara he fet un disc que és guitarra i veu, que és molt íntim, on hi ha molts arranjaments però per a mi és un moment de la meva vida, són sis anys i hi ha moltes emocions barrejades, per això crec que hi ha molts més estils, però un dia, si vull fer un altre disc de composicions pròpies, potser treballaré més un concepte en concret i aniré més per allà. Estaré contenta mentre em vegi de veritat fent el que faig, no preveient el que faré.

___ La llengua amb què cantes o escrius de què depèn?

___ Al disc n'hi ha una en portuguès perquè la meva germana viu a Portugal, la melodia ja la tenia feta i vaig pensar que quedava bé. Cada llengua té una musicalitat i emfatitzes una part de la melodia o una altra, a vegades proves. La cançó Pare meu la vaig provar en anglès, però al final en un recital de poesia vaig veure la Maria Cabré recitant-la i li vaig demanar el poema perquè m'havia fet plorar i m'havia agradat molt, i me'l vaig emportar a casa, vaig començar a posar-hi música i em vaig enrecordar d'aquella melodia que tenia, i vaig anar-hi encaixant la lletra i va ser en català. És un misteri.

___ La gent elogia molt la naturalitat, l'emoció, l'autenticitat a l'escenari. Això desgasta més?

___ És més desgastant entre concert i concert. En un mateix concert si tu estàs bé és sensacional. Jo em preocupo molt per les persones i noto molt com està un i com està l'altre i a la música has de treure a ballar aquella persona, no estàs tu sol, avui has de fer un esforç perquè no tens tanta gràcia, o el bateria està trist i el miraré dos cops en lloc d'un. I a vegades la connexió és molt brutal, obres els ulls i baixes de l'escenari i dius "Però on era?!" El més bonic de tot això és que no ho pots controlar. Sé que emociono perquè la gent m'ha dit que els he emocionat, però no sé per què.

___ La promoció la disfrutes o la pateixes?

___ És la feina més difícil. Saber-te explicar, i després quan llegeixo el que he dit veig que he fet frases massa llargues.

___ La gent vol saber com ets tu.

___ Sóc perfeccionista, aquest any potser he estat una mica obsessiva perquè m'hi he posat molt endins, també m'ha servit de teràpia perquè se'm barreja tot molt.

___ Fa dos anys deies que no tenies vicis, ni fumar, ni beure ni res.

___ Sóc bastant avorrida en aquest sentit.

___ Quan has arribat feies un entrepà i bevies fanta de taronja.

___ No té gaire glamur però la meva dosi de sucre em va bé.

___ Potser et remet a les festes infantils.

___ Ei, que el bon vi també m'agrada, però no bec gaire.

___ El teu entorn personal i professional es barregen?

___ Sí, la majoria d'amics són artistes, hi ha els de tota la vida que els veus de tant en tant, que no són músics ni res, i aleshores hi ha els que la feina t'ha presentat, que si connectes treballant quasi sempre acaben sent bons amics.

___ Això t'impedeix desconnectar.

___ Esclar, si hi ha una tercera persona et fa adonar que només parlem de feina. Desconnecto molt quan vaig a Palafrugell a passejar.

___ Hi vas molt?

___ Menys del que voldria, però m'emociona igual. L'olor sobretot.

___ El que t'agrada més del món és cantar?

___ M'agrada molt cantar però no sé si és el que m'agrada més. M'agrada molt viatjar, m'agrada molt conèixer gent interessant, també m'agrada gratar així com tu: què té aquest, què passa aquí, com és. M'agrada que passin coses. Jo penso que si cantar no em fes feliç faria una altra cosa. Vaig estar un mes malalta sense veu i pensava en el que faria, i faria fotos o pastissos i ballaria. No ho sé, però alguna cosa faria. El que sí que és veritat és que en la música hi porto tota la vida, la necessito.

___Vaig llegir que hi ha una edat de nena en què vas descobrir que podies emocionar amb la teva veu.

__ Tenia 12 anys. Veure com un senyor que abans estava seriós ara estava plorant em va agradar.

___ Estàs connectada amb el que passa al món? T'interessa l'actualitat? Llegeixes el diari?

___ M'interesso pels amics. Tots els meus amis són supercultes, estan súper al dia, i jo sóc la més desastre en aquest sentit.

___ Però la crisi la deus notar al teu entorn...

___ Sí, molt. Ja només al sector de músics del meu voltant hi ha gent que no poden fer concerts ni res, ara ja gairebé ni poden treballar de professors. Això meu és un luxe, ho tinc superclar i per això ho intento disfrutar al màxim.

___T'interessa el moviment dels indignats ?

___ Visc molt a prop de la plaça Catalunya i ho vaig viure molt i anava molt per allà. Hi era el dia del desallotjament i ho recordo horrorós, amb molta por, em vaig espantar.

___ I què en penses d'aquest malestar i de cap on pot portar això?

___ Sento molta tristesa. Al principi intentes pensar que això és passatger, i realment penso que ho estem fent molt malament, la cosa fa vergonya. L'altre dia parlava amb un noi americà, i de fora com ens deuen veure? Ens veuen ridículs. Jo confio que els que tenim la sort de treballar hem de defensar uns valors que crec que són molt importants, fer les coses amb carinyo, tractar bé la gent. Hi ha molta gent que està preparada per fer les coses, doncs esforcem-nos una mica per fer bons equips.

___ Des de quan la música domina la teva vida?

___ Des de la panxa. La meva mare cantava amb el meu pare i el meu pare feia assajos d'havaneres a casa. Als 3 anys vaig anar a l'escola de música. A casa una manera de comunicar-nos era cantant o tocant. És una manera més d'expressar-me de sempre. Cantar és com parlar.

___Tu deus cantar a la teva filla...

___ Però no li agrada gaire, jo crec que ho relaciona amb la feina.

___ Ha de ser una nena privilegiada amb les cançons de bressol.

___ No, li agraden els contes. Ella té molt ficada la música a dins perquè quan estava embarassada vaig fer moltíssims concerts, fins als 8 mesos i mig.

___Quina cançó farem?

___ Un moment que afino la guitarra i ja ho veurem. Ja la tinc. Aquesta.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT