'THE NEW YORK TIMES'La carretera del Karakorum, que recorre els 1.250 km que separen Abbottabad, al Pakistan, de Kaixgar, a la regió de Xinjiang, a l’oest de la Xina, és la via pavimentada transnacional situada a més altitud del món i un testimoni de la determinació de la Xina moderna a donar forma i contenir els obstacles naturals més imponents. La seva construcció va acabar el 1979. Tenia com a objectiu ostensible fomentar el comerç entre Pequín i Karatxi, però també pretenia edulcorar el matrimoni entre dos aliats units per la seva enemistat amb l’Índia.

Tret de l’asfalt, ben pavimentat, i la cobertura telefònica ininterrompuda, que faria posar vermells els millors proveïdors nord-americans, el trajecte ha canviat poc en els 2.000 anys que han transcorregut des que els mercaders de la Ruta de la Seda que connectaven Europa, l’Àsia i el Pròxim Orient van trobar aquest passatge entre les muntanyes del Karakorum i el port de Khunjerab. En l’actualitat, els visitants es troben els mateixos trams erms de pedra bruna en què apareix ocasionalment un llac glacial, el riu Gez enterbolit i prats d’un verd maragda amb tendes blanques (iurtes).

Malgrat la destrucció i els depriments edificis moderns recoberts d’estuc de color de terrissa, Kaixgar encara conserva gran part del seu encant centreasiàtic. Els carrers del barri uigur componen una cacofonia de ferrers que repiquen aiguamans de coure i carros tirats per ases a vessar de melons de pela groga de la mena típica de la regió. A les cruïlles més transitades hi ha venedors amb ulls de color de mel que venen munts de gel trinxat i ensucrat de diferents gustos i estofat de menuts. Un cap de cabra col·locat al damunt de perols enormes que fan xup-xup anuncia la base de l’estofat.

Els mercats de Kaixgar són la porta d’entrada més fàcil a la cultura uigur (un dels 56 grups ètnics reconeguts oficialment pel govern xinès). L’altre gran atractiu de la ciutat és el Gran Basar Internacional de l’Àsia Central, un mercat de dimensions colossals ple a vessar de productes tèxtils de fabricació xinesa, dolços de Malàisia, electrodomèstics turcs i una gran varietat de doppa, els barrets brodats tradicionals que coronen els caps dels homes musulmans des d’Istanbul fins a Bixkek.

Vam seguir la carretera del Karakorum en direcció sud, passant pel costat d’una fàbrica de llaüts decorada amb instruments musicals de guix i per la Zona Econòmica Especial, que creix a gran velocitat des de la seva creació fa tres anys. El Govern té l’esperança que converteixi Kaixgar en el motor industrial i comercial de l’Àsia Central.

Després de travessar a tota velocitat camps de cotó i de vinyes emparrades regats amb un entramat de canals de reg centenaris, ens vam aturar a Upal per aprovisionar-nos. Upal és una població fosca on els dilluns se celebra un mercat molt animat. És un indret autènticament uigur, són pocs els que hi parlen mandarí amb fluïdesa i la població i els camps que l’envolten tenen un aire atemporal que posa de manifest les dificultats a les quals Pequín ha de fer front per empènyer Xinjiang a integrar-se a la seva visió idealitzada d’una Gran Xina harmoniosa.

Els habitants d’aquesta regió se senten profundament vinculats amb la seva història i triguen ben poc a fer esment de la seva relació amb Marco Polo, que es diu que, al segle XIII, va viatjar des de la República de Venècia fins a Pequín, la capital imperial governada pels mongols, seguint el recorregut actual de la carretera del Karakorum.

És ben palès que Marco Polo va deixar la seva empremta en aquest indret. Els seus habitants insisteixen que l’origen dels espaguetis es remunta als fideus lahman, gruixuts i carnosos, que són un dels ingredients bàsics de la gastronomia uigur. “Els italians es pensen que van inventar la pasta, però s’equivoquen”, presumia un home gran mentre estirava fideus en una parada situada a la vora de la carretera.

Passat Upal, les explotacions agrícoles ben irrigades deixen pas ràpidament als peus àrids de les muntanyes Kunlun i, més endavant, a una vall fluvial profunda que acompanya el riu Gez. Les altures d’aquesta zona poden posar a prova els acrofòbics. Durant hores, mentre la carretera s’enfila a una altitud cada cop més gran, no hi ha pràcticament cap senyal de poblament humà. I llavors, de cop i volta, una extensió cegadora de color blau turquesa irromp per trencar la desolació de la roca nua. Apareix un llac glacial gegantí que en el seu extrem meridional està envoltat de dunes de sorra.

Des d’allà, la carretera ascendeix fins a més de 3.350 metres i la meitat de la nostra expedició va començar a experimentar una lleugera i molesta sensació de mareig. Si bé la següent parada, al llac Karakul, no tenia més oxigen per oferir-nos, les aigües plàcides que reflectien els cims coberts de glaceres van contribuir a alleujar-nos el malestar.

El Karakul, el llac en què s’inspiren un milió de postals xineses, està en un estat de conservació sorprenentment bo: pràcticament no hi ha cap construcció a la seva vora, tret d’un poble kirguís.

Al sud del Karakul, la carretera s’enfila fins al port de Subaix, assotat per forts vents, que assoleix la torbadora altura de 4.000 metres. Situada en una verda vall fluvial a prop de les fronteres de l’Afganistan, el Pakistan, el Tadjikistan i el Kirguizistan, la ciutat és la població més occidental de la Xina i segueix tenint un aire de plaça fronterera.