Una de les conseqüències dignes d'estudi de l'obsessió actual per la ficció televisiva és la generalització de la idea de la televisió com a mitjà d'autor. Durant el segle passat, tot i que érem més o menys conscients que títols com El detectiu cantant o Twin Peaks eren series d'autor -i, per tant, prolongacions de l'univers creatiu de Dennis Potter o David Lynch-, en general, les sèries de televisió tenien una consideració de producte menor, artesania audiovisual que no mereixia l'esforç de rastrejar l'empremta dels seus creadors. Les excepcions acostumaven a ser els directors del món cinematogràfic, que arrossegaven el prestigi de la pantalla gran en el seu trànsit a la televisió. Avui dia, en canvi, la submissió del cinema de Hollywood al públic adolescent i l'ascens de la televisió en els organigrames crítics de l'oci cultural han modificat radicalment aquest escenari. Les sèries són ara a l'epicentre de la informació cultural, de les converses de bar, de les rutines de parella. Com ha passat això i fins a quin punt reflecteix amb fidelitat una veritable revolució és un tema de què parlar un altre dia. Però l'efecte immediat ha estat l'entronització dels apòstols de l'era daurada de la televisió: David Chase ( Doctor a Alaska , Els Soprano ), Aaron Sorkin ( L'ala oest de la Casa Blanca ), David Simon ( The wire )... El problema va arribar a l'hora de definir el rol d'aquests autors en les seves respectives sèries. Si importàvem el lèxic del cinema els hauríem de considerar directors, però alguns no han agafat mai una càmera: d'això se n'encarreguen els directors de cada episodi, que poden ser un grapat per temporada sense que es noti la diferència. Tampoc en podíem dir estrictament guionistes, tot i que tots ho són: els guions de les sèries són un treball col·lectiu, fruit de moltes persones. Al final es va adoptar el propi lèxic televisiu. Created by , diuen els crèdits abans del nom dels autors. Creadors. Una nomenclatura peculiar que subratlla que una cosa és el cinema, i una altra, la televisió.