Un principal de sostres baixos i sense llum natural no sembla gaire encoratjador. Tot i així, Juan Romero, un metge que ja vivia al barri de Gràcia, va apostar per fer d'aquell espai difícil, que havia estat un despatx d'advocats, casa seva. Gran de Gràcia pot ser un carrer sorollós, però a l'altra banda d'aquests 120 metres quadrats força estirats, hi ha un pati que és un oasi de silenci per al Juan i els seus dos gossos.

Per fer la reforma va contactar amb Vora Arquitectura o, el que és el mateix, amb Pere Buil i Toni Riba."Ha estat un client valent, no ens coneixíem i ha confiat en nosaltres des del principi", comenta el Pere.

Tota la casa respira una certa austeritat: parets nues, pintades de blanc sense guix; terres hidràulics, la meitat recuperats, la meitat nous; sostres rítmics conformats per revoltons ceràmics i bigues de fusta també blanques, i unes grans caixes blanques amb aire de bastida de decorat vist per darrere. Una opció que el Juan, com a client, tenia clara. "Volia una casa senzilla i amb tanta llum com fos possible, per això el blanc era l'opció lògica".

"Ens agrada treballar entre el que hi ha i el que fem nou, entre la memòria i l'ús. Vam treballar sobre la ruïna rascant les parets fins a trobar el maó, però vam deixar un sòcol per a les connexions elèctriques. Es tracta de treure el màxim partit del que es troba. Com passa a la ciutat, que és un conglomerat de temps històrics diferents que es contaminen mútuament, que s'entreteixeixen en un tot complex i ambigu que a nosaltres ens emociona". Es van deixar els murs de càrrega i es van treure els envans i els elements accessoris preexistents en parets i sostres fins a arribar als elements essencials definidors de l'espai. Unes grans caixes acullen els serveis, els armaris, els vestidors, el bany, la cuina i la cambra de planxar. El mosaic hidràulic fa com de catifa, marca les zones i alhora la memòria dels espais pre-existents. I entre les caixes de fusta hi passa tota la instal·lació dels serveis, llum, aigua, gas, etc. El resultat és una casa lluminosa en què aparentment no hi passa gran cosa però que miris on miris, del terra al sostre, veus que algú ha estat pensant cada detall de l'espai.

Alhora això es combina amb un cert brutalisme a les parets amb un treball de fusteria fi i precís. "Vam fer una neteja dels paraments estratègica i no higiènica , mantenint traces, marques i capes de pintura. Volíem contrastar els dos llenguatges, el de la paret original i el del mobiliari fet a mida: no s'arriben a tocar, mantenim un espai entre l'un i l'altre, com en dues capes".

Catifes del passat, caixes funcionals

El client i els arquitectes tenien clar que volien separar les zones de nit i de dia i posar-hi enmig la resta d'espais. De fet, el passadís fa les funcions de llarg distribuïdor entre les estances de funcions molt definides. L'espai més obert a la cuina i al pati és la sala. "Jo volia dues zones molt separades, ells van aportar-hi les caixes". La sorpresa és una sala de màquines i de planxa inusualment gran. "La meva antiga casa no tenia espai per a la planxa i vaig decidir que volia un espai còmode per rentar i, si cal, estendre la roba". Són els avantatges de treballar al detall i no en espais prêt-à-porter .

El més significatiu, però, és un seguit de mòduls autònoms tancats (caixes) que contenen serveis i emmagatzematge, amb una subestructura aparent de fusta a l'exterior, com un embalatge, on l'important és l'interior. L'acabat de les caixes amb veladura blanca, que les unifica cromàticament amb l'espai contenidor, contribueix a l'aspecte auster del conjunt.

Construint amb la memòria

Pere Buil i Toni Riba m'expliquen que ja estan avesats a treballar amb la memòria. El seu estudi, que, curiosament, va començar treballant a Lisboa, és l'autor de les piscines del Can Ricart al Raval i en aquest moment treballa en la pavimentació dels voltants de mercat del Born. "Era a Lisboa amb una beca Erasmus i des d'allà vam fer una proposta per a Can Ricart", explica el Pere. "Guanyar ens va fer tornar a Barcelona. Era necessari per fer un seguiment intensiu de l'obra".

L'actual projecte al voltant del futur centre d'interpretació històrica basat en les restes trobades al mercat del Born els apassiona i els neguiteja alhora: "És un projecte molt difícil perquè el veïnat ja fa anys que espera una solució per a aquest espai, que ara mateix és una nosa, i tots els gestos que es fan s'analitzen amb molta susceptibilitat".

La seva tasca serà pavimentar i ajudar a marcar la continuïtat entre el passeig del Born i el Parc de la Ciutadella. "Hem intentat jugar amb diverses capes de memòria, la del 1714 però també la de l'època en què el Born era el mercat central de la ciutat. Els paviments tindran elements arquitectònics de la trama de les restes arqueològiques i alhora uns motius abstractes basats en sistemes de construcció de l'època".

Altra vegada els paviments ens obligaran, com al pis del carrer Gran de Gràcia, a mirar el terra tant com el cel si no ens volem perdre res.