“Tots els homes que he conegut se’n van al llit amb Gilda i es desperten amb mi”. Margarita Carmen Cansino va concentrar en aquesta cèlebre frase les contradiccions de ser una sex symbol. Ella, coneguda com a Rita Hayworth per la majoria dels mortals, va ser una de les dones més desitjades del planeta i va omplir pàgines de paper cuixé amb els seus cinc matrimonis, entre els quals un amb Aga Kahn i un altre amb Orson Welles. I, per a horror seu, va tenir el detestat honor que la bomba atòmica de prova que van tirar els americans a les illes Bikini portés la imatge i el nom de Gilda, el personatge que la va immortalitzar.

Guant i bufetada. D’aquesta pel·lícula de Charles Vidor, que s’ha convertit en un clàssic que les televisions repeteixen de manera constant, n’han quedat dues escenes gravades a foc en l’imaginari col·lectiu. Una és la de l’estriptis explosiu –d’aquí l’homenatge de la bomba– que aconsegueix només traient-se un guant. La imaginació al poder. L’altra és la bufetada que rep de Glenn Ford i que en aquell temps, finals dels quaranta, encara es llegia com un signe d’amor. Per als que eren joves quan es va estrenar Gilda en la reprimida postguerra espanyola va ser un revulsiu i un etern motiu d’anècdotes i somriures còmplices. Elles volien ser Gilda i a ells, encantats, no els importava gens despertar-se després amb la Carmen Cansino de casa.

L’oblit. Tots els mites tenen el seu costat fosc. Rita Hayworth va morir aquesta setmana fa 25 anys d’un Alzheimer que n’havien trigat 20 a diagnosticar-li. Es va passar els últims anys sense recordar els seus èxits i amb el fals estigma d’un alcoholisme que molts confonien amb la malaltia. El cinema, però, no oblida mai. Aquella noia descarada que es treia el guant fa 66 anys encara aixeca passions. Fins i tot en blanc i negre.