TURISME
Diumenge Ara Tu 26/08/2012

El Vietnam ja és una altra guerra

A milers de quilòmetres de Barcelona ens trobem en un altre món, tradicional i exòtic però amb bosses d'Ikea i vi català. I l'aventura consisteix a esquivar les motos dels carrers de Hanoi

Manel Lucas
4 min
Vietnam1

Hoi An, centre del Vietnam. Una petita ciutat a tocar del mar de la Xina (petita segons els paràmetres de l'Extrem Orient: 122.000 habitants). Passeges entre pagodes, temples, desenes de fanalets vermells -influència xinesa- i pescadors i mercaders amb barrets cònics de palla i cistelles de fruita tropical lligades a un gran pal que sostenen damunt l'espatlla. Ets a 12.000 quilòmetres de Barcelona i et sents mentalment a molta més distància: és l'altra punta de món. A les portes de les cases, la gent encén bastonets de sàndal i crema objectes de valor per oferir-los als ancestres en aquesta nit en què celebren la lluna plena. (De vegades són objectes reals i de vegades reproduccions. Per exemple, bitllets falsos que pots comprar en qualsevol mercat, o animals de fusta: així, a l'altra vida, els avantpassats poden tenir els mateixos béns que quan vivien entre nosaltres.) També hi ha moltes persones deixant al riu uns cistellets amb una espelma encesa al mig, per demanar desitjos: la multitud de llums circulant per l'aigua et confirma que lluny que ets de casa.

T'asseus en un restaurant, t'eixugues les mans amb una tovalloleta humida que t'ofereixen els cambrers, et mires els petits bols amb salses de gustos desconeguts i els palets que al cap d'uns dies ja comences a controlar (tot i que encara et costa recollir els últims grans d'arròs), i repasses la carta, per refermar que el menjar encara és una cosa que es resisteix a la globalització: rotllets de pa d'arròs, crus o fregits i farcits de les verdures més diverses, fideus amb carns variades -molt difícil que hi trobis gos, has de buscar-lo en restaurants especials-, aquella mena de ravioli gran amb gambes que en diuen rosa blanca... Llavors, gires la pàgina i, mirant-te els vins, arriba la sorpresa del dia: Sangre de Toro, cellers Torres, Penedès. Vi català al Vietnam, i no pas en un hotel internacional de Ho Chi Minh, sinó en un petit restaurant de cuina local a províncies.

El restaurant es diu Miss Ly, en honor a la propietària. Del vi se n'encarrega el seu marit, el Nathan, un novaiorquès que va arribar aquí fa vuit anys per estudiar l'arquitectura del país i va acabar instal·lant-s'hi definitivament. Probablement, és un dels pocs americans que pot presumir d'haver triomfat al Vietnam.

Segons el Nathan, el vi català resulta més barat que l'australià o el xilè, més freqüents a les cartes dels restaurants vietnamites, i té més qualitat que la mitjana d'aquests altres. El distribueix un marxant francès i no fa gaire que s'ha introduït en algunes cartes del país. Continua sent un producte minoritari, com qualsevol vi d'importació, un exotisme que el vietnamita mitjà no es pot permetre, un caprici reservat als turistes -suposant que vulguin anar a l'altra punta de món a beure vi de casa seva- o als executius estrangers, cada cop més freqüents.

Aquest és el Vietnam d'avui, un país on pots anar buscant aventura i trobar-te que el principal perill és creuar un carrer de Hanoi o Ho Chi Minh esquivant les motos que no s'aturen per res: una per cada dos habitants a les ciutats més grans (i pensem que a Ho Chi Minh, per exemple, hi viuen 12 milions de persones). Després de les barques que recorren els milers de quilòmetres de rius i canals del delta, la moto és el principal mitjà de transport del país. I quan diem transport ens referim a tot el que ens puguem imaginar: per descomptat, persones -se'n poden veure fins a cinc en un sol vehicle, convertit sovint en un utilitari per a tota la família i sense necessitat de sidecar-, però també caixes de fruita o de beguda en packs de deu o dotze, bosses de tota mida i forma, taulons de fusta, barres de ferro... una vaca -això sí, morta i ben lligada per les potes-. Si ets valent, pots llogar una moto a bon preu. Com a casc, t'oferiran una visera. De Nike.

La moto ja s'ha convertit en un dels signes d'identitat del Vietnam, un estampat de samarreta o la portada d'una guia turística. Una nova tradició en un país que conserva formes de vida de sempre mentre lluita per incorporar-se a la llista de tigres asiàtics. Cosa que vol dir: galls i gallines que corren al peu de gratacels immensos i de botigues d'Adidas sempre buides; llocs per menjar fideus al mig del carrer, amb seients minúsculs de plàstic i comensals que remenen palets amb una mà i un iPad amb l'altra; mercats on els cistells plens de peixos assecats són al costat d'una pila de bosses de l'Ikea.

Potser el millor per descobrir aquest Vietnam de dues cares és llevar-se d'hora a Hanoi i acostar-se al llac Hoan Kiem: des d'abans de les sis del matí s'hi poden veure desenes de ciutadans de totes les edats i condició social fent exercici físic, alternant el tai-txi de tota la vida amb l'aeròbic, i el bàdminton amb el ball... de la Macarena.

Quan érem petits, el Vietnam era sinònim de guerra, real i cinematogràfica. Ara és molt més, tot i que el record de la victòria contra els Estats Units hi és ben present, convertit també en reclam per a turistes. Veterans marines transformats en guiris recorren avui els túnels on ahir s'amagaven d'ells els guerrillers del Vietcong. Els guies més comprensius els estalviaran el documental propagandístic que s'inclou en el preu de la visita.

Curiositats de l'era post Guerra Freda. Curiositats com trobar-se, en un país comunista, una botiga de perles naturals que utilitza com a publicitat les imatges de les celebritats occidentals que les llueixen, des de la reina d'Anglaterra fins a Angela Merkel, passant per... Carme Chacón.

stats