___Com et presento? Elena Gadel què més?

___Cantant.

___La d’OT ho puc dir?

___No, això no, no. No és bona idea.

___No estic començant bé?

___No, no.

___Però tu vas sortir d’OT, segona edició, 2002.

___Doncs saps més que jo. No en recordava l’any.

___Puc dir la d’Oh happy day?

___Tampoc.

___La de Mar i cel?

___Aquesta m’agrada més. Però, esclar, no sóc només la de Mar i cel ni la d’ OT, he fet moltes coses. M’agrada fer moltes coses. No sé si això és un problema o no ho és. Però m’agrada treballar en musicals, m’agrada escriure les meves cançons, m’agrada cantar en castellà, m’agrada cantar en català...

___Si algú t’atura pel carrer, què et diu?

___Normalment aquí a Catalunya em parlen de Mar i cel. Aquest espectacle va calar molt. Per cert, ara es tornarà a fer i tothom m’està preguntant si l’interpreto jo. Doncs no. Ara coses noves.

"L’Elena de la coral era una nena que moltes vegades trobo a faltar. Enyoro allò de sortir a l’escenari i no preocupar-te per l’error"

___De petita ja cantaves a la coral.

___La de la coral era una nena que moltes vegades trobo a faltar. Allò de sortir a l’escenari i no preocupar-te per l’error, o per haver de cobrar per menjar.

___Era la coral de la teva escola?

___Sí. Dominiques del carrer Mallorca de Barcelona. Després vaig entrar en una coral gòspel que ja era professional. Fèiem concerts al JazzSí, en locals de Barcelona, algun de Saragossa...

___Quan vas saber que la teva veu era interessant o diferent?

___Crec que al cor de gòspel. Sortia a l’escenari i la gent aplaudia. Això em feia pensar: “Ostres, realment potser ho fas bé”. A la coral de l’escola també em passava, però actuàvem més en bloc i llavors aplaudien a tothom. En canvi, a la coral de gòspel cadascú tenia una cançó solista, i quan tocava la teva et posaves més nerviosa. Aquí ja començava a veure que potser servia per cantar.

___A Oh happy day hi va haver cert debat sobre si acabem potenciant més el gòspel que el cant coral d’aquí.

___Potser potenciem el gòspel perquè volem més el que no tenim que el que és nostre. A Oh happy day, Messengers eren més cor de gòspel. Però el cor Geriona va tenir una acceptació brutal, sobretot al carrer.

___Tens 31 anys. Els portes bé?

___I tant! A més, diuen que quan la dona està millor, més madura, és als 30. Jo ara em sento així. Amb les coses una mica més clares. Una mica.

___Ara trauràs disc nou, el segon en solitari després de Tocant fusta.

___Sí, es publicarà a finals de març i el dia 18 de maig en farem el concert de presentació a Luz de Gas. En aquest disc ho he fet tot jo: les cançons, la guitarra i la veu. Bé, la producció ha anat a càrrec de Toni Pagès, però és que a Tocant fusta hi havia més coses del Toni. En realitat, a Tocant fusta hi havia molta barreja, fins i tot els estils de cada cançó estaven poc definits. En canvi, en aquest cas crec que ho estan força.

___I són cançons d’estils diferents?

___Hi ha pop, flamenc i molt poquet jazz. Jo diria que el disc és pop flamenc. Vull que sigui un disc molt coherent, que soni Elena, i Elena és aquest pop flamenc. Però també hi ha alguna cançó en català, com Lluna plena, per exemple, que no té res de flamenc, sinó que és totalment pop.

___Cantes en català i en castellà.

___Una cançó neix en una llengua i té un significat justament perquè és en aquella llengua. He decidit que si una cançó neix en català, doncs es queda en català, i si neix en castellà, es deixa en castellà. Bé, en realitat ho ha decidit la mateixa cançó en el moment en què he agafat la guitarra i he començat a cantar.

___Tu ets molt flamenca?

___M’agrada molt el flamenc. Això té a veure amb el fet que la meva mare és de Granada, el meu pare és extremeny, i jo tinc una barreja. Ma mare em diu que jo sóc més flamenca que ella. Ella era cantant amateur a Granada, cantava al teatre, com ho havia fet també la seva mare.

___Quins referents tens?

___Als 15 anys vaig sentir una cinta de la Mayte Martín i me’n vaig enamorar.

___De petita havies cantat flamenc?

___A Granada no celebren el típic Nadal andalús de guitarra i tot plegat, són ben tranquils. Però de vegades, quan era petita, venia algun cosí més flamenc i treia la guitarra. I jo obria uns ulls com unes taronges. Flipava.

___Amb els pares parles en castellà?

___Sí. I al principi a l’escola també parlava en castellà. Després, a partir d’un cert moment, vaig començar a parlar en català, i des d’aleshores tot el que he fet ha estat en català. Amb els amics també parlo en català.

___La teva mare ha escoltat aquest nou disc?

___Sí. Quan va escoltar l’anterior em va dir: “Elena, la gent no té ganes de patir escoltant música. Intenta que les coses que compons siguin una mica més alegres”.

___És veritat que quan escoltes Tocant fusta et vas posant trist.

___Sí, és cert. Aquesta vegada he intentat ser més alegre, però no sé si ho he aconseguit. Jo escric i surt el que surt. Si em surten deu cançons tristes no vol dir que estigui passant una mala època. El que passa és que si estic contenta no em surt posar-me a compondre. Si estic contenta truco a la meva millor amiga i vaig a fer un cafè.

___De què parles en aquestes cançons?

___Parlo d’històries meves amb una miqueta de ficció. Normalment parlo de l’amor. O de la ràbia, que també em fa escriure bastant. Parlo de l’amor de parella, de l’amor al meu pare... Depèn. És molt xulo poder escriure música, perquè tot està permès.

___Quins concerts tens al cap?

___Als concerts hi haurà guitarra acústica i guitarra espanyola, percussió, contrabaix, violoncel i violí. Aquests dos últims instruments no hi eren a Tocant fusta, i en aquest disc sí.

___Quin és el teu públic com a artista? A quin mercat t’adreces?

___Saps què? No penso gaire en això. Perquè si ho pensés triaria un camí una mica més concret. Si cantés pel flamenc diria: “D’acord, doncs tot en castellà, flamenquito i tal”. Però no, m’agrada complicar-me la vida i, si la cançó em surt en català, doncs és en català. I qui no ho entengui, que s’hi posi fulles. Al disc hi haurà cançons en català i en castellà, i es vendrà a Madrid i a Granada. Jo sóc això. I si no ho faig ara, si és un disc meu i no el faig amb el que jo sóc, quan ho faré?

___El disc té nom?

___Sí. Va, te’l dic. Es dirà Delicada. És el nom que defineix una mica com sento i com escric.

___Ets delicada?

___No, com a persona no. Com a persona sóc bastant burra, de vegades. Sóc molt propensa a allò dels peus sobre la taula, a asseure’m amb les cames obertes... No sóc princesa, saps? A mi no m’agrada gens. Però les cançons sí que són delicades. És delicada la manera com explico, com sento. Hi ha una cançó que es diu Perdóname, i quan la canto, en arribar a una paraula concreta, m’emociono.

___El teu físic condiciona la teva carrera?

___Crec que ser bufona o ser guapa ajuda, però de vegades, segons com, et pot tancar portes. T’estan escoltant, però, de fet, no t’escolten, només et miren. I de vegades la conclusió que en treuen no s’ajusta gaire a la realitat. Però, bé, per a mi és positiu ser atractiva. I, en qualsevol cas, jo tinc la meva manera de fer. Fa poc em van proposar fer un disc que fos d’una determinada manera i vaig dir que no.

___A quin local t’agradaria actuar?

___Seria meravellós actuar a la Sala Gran del Liceu. El 9 de novembre passat vaig actuar a la Sala Foyer del Liceu i va ser preciós. També m’agradaria actuar al Palau de la Música.

___Estaràs molt pendent de les crítiques?

___Sí. I patiré. Jo penso que el disc és molt xulo. Quan algú em diu que li sembla bé, jo dic: “Com que bé? T’ha d’encantar, perquè a mi m’encanta”. Però, esclar, això no sempre pot ser.

___A l’escenari et transformes?

___Sí. Visc a flor de pell. Tanco els ulls i me’n vaig. Pels nervis també va molt bé. De vegades tinc els ulls tan tancats tota l’estona que he d’obrir-los i dir: “Hi ha algú o no? A veure si hauran marxat”. Vaig participar en un musical al Teatre Almeria i el director, el David Pinto, em deia: “No tanquis els ulls”.

___Estudies magisteri.

___Sí, em fa estar una mica al dia. Perquè, si no, tot és música, música, i res més. Els nens m’encanten i em serveix molt estudiar el cap d’un nen.

___Si t’encanten els nens...

___De moment tenir fills no entra dins dels plans. Sento que encara em queden coses per fer. Abans de tenir fills crec que has de tenir la sensació de dir, com que ja he fet això i això, ara tot pot aturar-se una mica, puc tenir el nen i després seguir. I jo, en aquests moments, això no ho puc fer.

___Et preocupa molt l’opinió de la gent sobre tu?

___Sí, una mica sí.

___Doncs, si és així, a OT devies patir. Hi tornaries a participar?

___Em preguntes si entraria a OT altre cop? Doncs no. Per moltes raons.

___Tu hi vas entrar a la segona edició, ja sabies de què anava.

___Jo el que vaig veure és que havien tret un disc, i em va semblar que això era molt guai. Ho vaig comentar als del meu grup de gòspel: “Ei, jo m’hi presento...” I el guitarrista em va dir: “Tu estàs segura que vols això?” I jo: “Esclar, quin problema hi ha?” Jo no veia el problema. Jo veia que entraves allà i en sorties amb un disc. I ja està, no em plantejava si la música seria meva, no em plantejava res més. Tenia 19 anys i en aquell moment no em vaig plantejar res de tot això.

___Com vius la crisi?

___Tinc la sort, ara mateix, que no l’estic patint de primera mà.

___I com vius el tema polític català?

___Estic enmig d’un procés en relació a aquest tema. No tinc absolutament clara la meva opinió.

___Tens clar que estaria bé votar?

___Sí.

___I no tens clar què votaries.

___No. Tinc clar que cal un canvi perquè alguna cosa no va bé. Però encara no sé exactament quin és el camí que cal seguir.

___A casa teva es parla d’aquest tema?

___El meu pare i la meva mare són molt oberts i fa molt de temps que van venir aquí. Se senten molt d’aquí, molt catalans. Sovint diuen que se senten molt agraïts. El meu pare sempre m’ha explicat coses. Esclar, ell té un pensament concret, i jo de vegades tinc dubtes. Bé, tinc dubtes molts cops. I llavors jo li dic: “ Ay papa, ¿y esto? ” Tinc els meus amics més independentistes i un altre tipus d’entorn que no ho és tant. M’agrada molt escoltar les opinions de tots ells, i llavors faig un poti-poti amb tot plegat... I em pregunto: i jo ara què?

___ Oh happy day tornarà?

___M’ho estic inventant descaradament, però jo crec que sí que tornarà.

___I creus que tu també tornaràs?

___No en tinc ni idea.

___T’ho vas passar bé?

___M’ho vaig passar bé. El que passa és que jo em maltracto bastant. Em miro i dic: “Però què estàs dient?” Tinc ganes de passar-ho bé i, si m’he d’estar jutjant tota l’estona, no sé si em compensa.

___¿Trobes que vas ser massa tova amb la gent del concurs?

___De vegades sí. En comptes de dir “Això està desafinat”, deia: “Crec que potser no està gaire afinat”. El Toni Pagès em mirava i deia: “A veure, Elena, no tinguis por, no pateixen. I si pateixen, doncs mira, no et preocupis”.

___Però tu havies patit un jurat a OT.

___Esclar, jo havia viscut allò, i sap greu. I, a més, que t’ho diguin davant de tothom. Les coses s’han de dir bé. Però en qualsevol cas estic aprenent a ser més clara dient les coses.

___D’aquí 10 anys, què haurà passat?

___Jo crec que ja seré mare. No sé si hauré tret dos discos més, peró potser sí.

___Hi ha res que et faria moure de Barcelona?

___Les ganes de desconnectar una mica de tot sí que em farien marxar. Potser marxaria per instal·lar-me al camp.

El perfil

Elena Gadel (Barcelona, 1982) va saltar a la fama quan va participar en la segona edició d'Operación Triunfo. Tenia 19 anys, uns rínxols incontrolables i una veu captivadora. Poc després va unir-se a dues de les seves companyes del talent show per formar el trio musical Lunae, de trajectòria breu i discreta.

El 2004 va debutar al teatre musical amb el paper protagonista a Mar i cel. Més tard van arribar el musical Grease i la publicació del seu primer àlbum en solitari, Tocant fusta. Avui continua sent un dels rostres més populars de la música catalana, especialment després d'intervenir com a jurat en el concurs de corals Oh happy day.

A finals de març veurà la llum el seu segon disc, Delicada, que el 18 de maig presentarà en un concert a Luz de Gas (entrades a la venda a partir del mes vinent).