Publicitat
Publicitat

L'ENTREVISTA DEL DIRECTOR

Yasmina Reza: "Escriure no serveix per a res"

___ ¿És una llegenda això que a vostè no li agraden les entrevistes?

___No, és cert, ben cert. En dono molt poques, a França gairebé cap. A l’estranger és gairebé obligat perquè en un país on les meves obres no són gaire conegudes m’he de donar a conèixer.

 ___ Per què no li agradem els entrevistadors?

___No m’agrada gens parlar, explicar el que faig... És un tipus d’exercici que crec que no em pertoca. Parlar de mi és absurd, i parlar del que faig és impossible.

___ Ha tingut males experiències?

___Sí, i tant, també.

___ Com per exemple?

___Ah, no. No els hi penso explicar.

___ ¿No han estat fidels al que ha dit, potser?

___Una entrevista és a dos. Hi ha gent que no coneix res, que t’entrevista sense haver llegit res, gent que no entén les respostes. Gent que vol burxar en la vida privada.

___ És un gènere arriscat, de vegades l’entrevistador vol provocar, i no surt bé.

___Sí, és terrible! Però encara és pitjor quan ets l’entrevistat i fas humor o burla, com jo quan començava en aquesta feina i donava les primeres entrevistes. Deia: “Llegeix-lo, el meu llibre és extraordinari”. Era broma, evidentment. I deien que m’havien trobat pretensiosa, així que vaig deixar l’humor de banda, per sempre. Gens d’humor amb els periodistes, perquè no l’entenen.

___ Avui pot, si vol.

___M’han dit que vostè és simpàtic, però per si de cas jo sóc molt prudent.

___ Jo també seré prudent, perquè en francès potser no trobaré el to i prendrem mal.

___Procuraré que ens en sortim.

___ La hipocresia és un dels temes de les seves obres.

___No, no hi ha tema. Si dius hipocresia de seguida sembla una condemna, un defecte... Jo no funciono d’aquesta manera. Agafo uns personatges que m’interessa tractar, els poso en una situació i veig el que passa entre la dificultat de ser civilitzat i la temptació de ser salvatge. És això el que m’interessa, no la hipocresia social... Jo passo de tot això.

___ Busca els límits de l’educació.

___Jo tinc una convicció personal, que és amb la que escric: la moral que ens agradaria tenir s’acaba amb els nervis. Els nervis són superiors a la moral. Quan els nervis arriben, la moral s’ensorra. I és així com jo escric. Empenyo la gent fins que no hi ha altra possibilitat que ser ells mateixos i es tornen maleducats. No és interessant escriure sobre personatges que són perfectes. I, a més, no existeixen.

___ Insisteix que les seves obres no són pas morals. ¿Li sap greu quan la gent treu conclusions de les seves obres?

___No, no m’importa que la gent tregui qualsevol conclusió, m’és igual. Jo no vull donar un missatge, no vull dir que veig el món d’aquesta manera, perquè no és cert. Però no em molesta que la gent interpreti el que vulgui.

___ Fa més aviat retrats de moments que psicologia de personatge.

___Tot el que escric és en present, el moment instantani. Mai he fet un argument que arrenqui el 1970 i acabi l’any 2000. No és que no m’agradi, és que no ho sé fer. Llauro fondo, no escric en horitzontal, escric en vertical: busco tot el que pot passar en un moment precís. La psicologia sí que hi és present, però no la general, que no vol dir res.

___ ¿Des que la gent va al psicòleg anem pitjor?

___No hi crec gaire, en tot això. Excepte en situacions molt greus, com un nen que agafa el ganivet i el clava a algú.

___ Escriure li serveix de teràpia?

___No! Encara que escriguis sobre coses molt íntimes, no té cap efecte beneficiós.

___ Però el sentit de l’humor sí que és beneficiós.

___En la vida sí, en l’escriptura no. Realment, escriure no serveix per a res.

___ És un bon títol per a l’entrevista.

___És cert. No serveix per a res. Hi ha gent que diu: “Tu no necessites psicoanalista, tu escrius”. Però tu ets idiota? És cert que no necessito psicoanalista, però perquè no en vull, no perquè escrigui.

___ Quina relació té amb la tecnologia? És una addicta al mòbil?

___Per desgràcia, sí. Però no superaddicta: no tinc Facebook ni Twitter, no estic tot el dia enganxada a internet, però abans de sortir miro si tinc algun missatge al mòbil. Ahir vaig perdre el mòbil al taxi de l’aeroport i em sentia buida: vaig a Barcelona sense mòbil i sense res. Però també em vaig dir: no és tan greu.

___ I l’ha trobat?

___Sí, hi he trucat i el taxi ha vingut. És un miracle.

___ ¿Li interessa la incomunicació que genera tanta comunicació?

___Això sí. Penso que hem entrat en un món totalment nou. En tot el que escric, ara una novel·la, hi introdueixo els SMS. Perquè això és una manera de comunicar-se fascinant, perquè és objecte de malentesos terribles! En l’amor, per exemple, són una catàstrofe. Esperes l’SMS que no arriba, les paraules són estranyes, interpretables. M’inspira molt.

___ El sentit de l’humor també és molt difícil d’expressar. Has d’escriure “ha, ha, ha!”.

___És ridícul.

___ És el model que impera.

___El meu fill feia els deures, o feia cara de fer els deures, amb l’ordinador i parlant tota l’estona, tota l’estona, tota l’estona. Això m’indigna.

___ Com ha viscut personalment educar els seus fills?

___Tinc dos fills i penso que la cosa més important de l’educació és el model. Si vas a algun lloc i dius moltes gràcies, el nen t’imitarà. Els nens converteixen els pares en un model. I, per a mi, aquesta és una de les finalitats de l’educació. És a dir, comportar-se més o menys, en la mesura que es pugui, tal com vols que els nens es comportin. Sobre la resta, no tinc cap principi particular!

___ Li ha resultat molt difícil educar-los?

___No. Jo crec que ha de ser una cosa natural. El nen forma part de la vida, ha de trobar el seu lloc. No hi ha res d’especial en un nen. No trobo que s’hagi de llegir per tenir un nen, per educar-lo. Això no fa per mi.

___ ¿Pot escriure com i quan vulgui o està lligada per contractes?

___Sóc totalment lliure. No signo contractes, no accepto avançaments. Vull poder canviar d’editor en qualsevol moment. Sóc fidel, eh, però vull poder ser lliure sempre. La gent sap que jo faig el que vull, així que no pressionen. Tinc molta sort de poder ser així, molta, és perquè em guanyo la vida que puc fer-ho. Però sóc molt lúcida: és un gran privilegi.

___ Al teatre no hi ha pirates, com a la música o el cine; els autors d’èxit es guanyen bé la vida.

___Una mica de pirateria sí que hi és. La creació de la peça Art, que vaig fer a París, va ser filmada i ara tothom la pot tenir per internet. Però vaja, no és greu.

___ Vostè defensa la frivolitat.

___La frivolitat és com l’escuma de la intel·ligència. Si no hi ha una mica de futilitat, d’humor, de trucs lleugers, no és una intel·ligència vertadera. Cal una dosi de lleugeresa. Quan començava a escriure era jove, guapa i molt femenina. Arribava amb brusa i talons i m’adonava que no em prenien seriosament. Calia que adoptés la postura greu de l’escriptor. I jo, això, ho rebutjo.

___ El món intel·lectual vol seriositat.

___A mi m’agrada tant anar al museu com a una botiga de roba. Per a mi tot és important. La vida seria molt difícil si no tinguéssim aquest tipus d’escapatòria. La gent que es pren massa seriosament és molt pesada.

___ A Art els personatges parlen de vomitar i a Un Déu salvatge ho fan directament sobre la taula.

___A Art es parla de vomitar ? A veure.... [pausa]. Ah, sí, hi ha la frase: “I és sempre sobre la cultura que jo vomito”. Sí, és cert.

___ ¿Té un buscador de frases de les obres al cervell?

___Sí, he buscat la frase on hi havia la paraula vomitar. Fixi’s que sempre que ho utilitzo és sobre la cultura. Vomitar no és interessant en si mateix. Però que vomitar sigui sobre la cultura és interessant.

___ Per què?

___Perquè detesto el fet cultural, és espantós. Ocupa el lloc de la intel·ligència, de l’opinió pública. La gent confon completament el que és la verdadera cultura, que és difícil, que és rara, que és íntima, que és profunda, amb el fet cultural, és a dir, amb el consum de la cultura. I és sobre això que jo faig vomitar, sobre aquests llibres que no condueixen enlloc, sobre quina pel·lícula o quina exposició has vist, què fas, ah, no coneixes aquell... Tot això no té importància. Jo prefereixo discutir amb un pagès del sud que mai ha llegit cap llibre, que ha cultivat els arbres del seu tros, abans que amb un parisenc aparentment molt cultivat. No m’interessa gens. Per a mi el fet cultural és un desastre.

___ És optimista?

___No. Sóc alegre però no optimista. Optimista sobre què? Sobre la naturalesa humana, sobre la societat occidental... Sobre què? Sóc optimista individualment, és a dir, penso que les coses funcionaran a escala individual. Des d’aquest punt de vista, no sóc pessimista. Però des d’un punt de vista general, sobre l’home, sobre la catàstrofe de la malaltia, la mort, sobre la civilització en la qual naixem, no es pot ser optimista. Només a escala individual, i ja sé que sembla una contradicció.

___ Com veu els polítics?

___M’interesso per la política com una forma de teatre. M’hi vaig apropar seguint Sarkozy en campanya electoral i he observat la política no tant com a ciència per millorar la vida de la gent sinó com a forma de vida, com a forma de fabricació de temps. És això el que m’ha interessat, gent que viu totalment realitzada, que no està gens confrontada amb la realitat humana. Ells mateixos escullen aquesta forma de vida perquè això els permet fugir de la mort i no veuen res de la temporalitat d’avui. Es lleven amb una agenda completament ocupada, mai han comprat el pa, no han vist res de la vida real. És una forma de vida extraordinària, molt envejable, perquè no hi ha retorn cap a ells mateixos, no hi ha malenconia possible. És molt dur, reben molts cops, però també endureix molt. La política em fascina des d’aquest punt de vista. Avui la política no genera cap legitimitat.

___ Ha vist Sarkozy recentment?

___No, no l’he tornat a veure des del llibre. No el veig des de fa cinc anys. Potser ara que no és ningú el tornaré a veure. Ara tindrà temps.

___ ¿És conscient que vostè és un perill per als seus amics, a qui utilitza per ridiculitzar-los a les obres?

___Un gran perill, sí, és cert. Vigilo una mica, però robo, com tots els escriptors. Tots som un perill molt gran.

___ I té una vida normal ara mateix?

___Sí, totalment normal, perquè he resistit molt la temptació mediàtica, no faig mai televisió, pel carrer no em reconeixen. Estic molt tranquil·la amb la meva vida.

___ ¿I és per això que no accepta fotos o és perquè la molesta?

___Em molesta molt. Per a mi és una agressió, el fotògraf o la càmera. Si algun cop he de fer alguna cosa, hi sóc molt reticent. No ho vull, això.

___ Ha decidit que no volia ser popular.

___Físicament no. Aviam, dono fotos boniques que em faig dos cops a l’any. Però la llum dels focus mata. És molt perillós estar exposat a la llum. I a més perds la privacitat, mai pots estar en secret.

___ És molt perfeccionista, controladora.

___Només amb la meva feina. Amb la resta gens, al contrari. Controlo el que escric, quan puc controlo les traduccions, els editors, la representació de les meves obres a escala mundial. Tot el que puc controlar en el sentit de l’exigència o de la qualitat, ho faig. I crec que faig bé.

___ Va a veure teatre?

___Hi he anat molt al llarg de la meva vida i ara m’agrada una mica menys. N’estic una mica cansada. Però hi he anat molt, molt, molt. Hi vaig només quan em diuen que és formidable; tinc menys curiositat.

__ _Vostè no és ben bé com expliquen. Té una mala reputació immerescuda, i ha estat ben agradable.

___No ho digui. No ho espatlli. No digui que he estat agradable perquè engegarà a rodar la meva fama. M’esforço de vegades a ser odiosa i tot, per mantenir la imatge i protegir-me.

..........................................................

PERFIL Yasmina Reza (París, 1959) és la dramaturga que ha triomfat amb Art (que Flotats i Pou van portar a Barcelona el 1994) i Un Déu salvatge, que Polanski ha convertit en pel·lícula d’èxit amb l’ajut de Jodie Foster. Té un bestseller com a llibre, el retrat que va fer de Sarkozy seguint-lo en la seva primera campanya electoral, titulat L’alba el capvespre o la nit. La seva última obra porta per títol Comment vous racontez la partie i parla del paper ambigu de l’escriptor. El text és una entrevista fictícia amb un autor, que se sotmet a les preguntes del bibliotecari i periodista quan presenta el seu llibre a províncies. En l’entrevista real que li faig a la Pedrera amb motiu de la seva visita a Barcelona m’explica que ara mateix escriu una novel·la, però no en vol parlar ni donar detalls perquè és un treball en evolució, en què tot pot canviar. I perquè és així de reservada, i controla al màxim el que es diu d’ella. Confessa que l’etapa creativa és la que més li agrada, i que no és gens disciplinada. No té horaris ni mètodes, escriu amb llibreta, ordinador o amb qualsevol suport. Se sent molt més còmoda quan deixes d’enregistrar la conversa, i acaba admetent que desconfia de la premsa perquè considera que la retraten de creguda o arrogant per prejudicis o malentesos. No es deixa fer fotos, ens les dóna fetes.


Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT