Publicitat
Publicitat

L'ENTREVISTA DEL DIRECTOR

Júlia Otero: "Fa anys que dic que el periodisme està mort"

___ Com proven les vacances?

___ Les necessitava. L'actualitat ha estat tan redundant, tan pesada, tan feixuga, portem un any parlant dels mateixos conceptes, donant les mateixes explicacions, i explicant que s'està fent exactament el contrari del que s'ha de fer per sortir de la crisi. I les últimes 8 setmanes vaig fer el programa d'entrevistes a TVE, que és un projecte que jo només presentava, però va ser un esprint, un cop has fet el Tourmalet et diuen: "Espera't que ara has de pedalar una mica més per arribar a la meta".

___ M'ha costat molt que em donessis l'entrevista. Sou terribles els entrevistadors que no us deixeu entrevistar.

___ Hi ha col·legues que m'ho diuen i tenen raó, no tinc arguments de pes per desfer aquesta consideració, però és que fent 3 hores diàries de ràdio, qualsevol necessitat de comunicació que tingui la tinc molt coberta, i qualsevol cosa que pugui afegir és redundància, estic cansada de sentir-me a mi mateixa, ja no em vull veure més, ja em sento prou a la ràdio, estic a Twitter.

___ Ets molt activa a Twitter. Ahir a dos quarts de dues de la nit anaves piulant. T'emportes l'ordinador al llit?

___ L'iPad, sí. El gran pretext que tinc és que me'l va regalar el meu home. Per tant, si no li agrada la culpa és d'ell per haver-me'l regalat. Abans d'existir Twitter i les xarxes socials també sabies el que la gent opinava de tu, però ho sabies més a l'engròs, era una cosa més abstracta, ara t'arriba al moment, sense filtres, i a vegades sense raó i sense educació, tal com està d'encanallat el país.

___ T'afecten els insults?

___ Al principi argumentava i responia fins i tot a aquest tipus de gent. Ja no. Si acabes contestant a bajanades, et poses al seu nivell i aquí et guanyen, per tant és millor bloquejar. Sóc més intransigent. Em poden censurar coses, em poden criticar, em poden fer judicis negatius, però des de la bona educació.

___ Desconnectes del tot a l'estiu?

___ Quan érem joves, hi havia allò de les serps d'estiu. La gent que es quedava a les redaccions havia d'engreixar artificialment temes perquè no hi havia res interessant. Ara al contrari, faig vacances amb un cert sentiment de culpa, de dir: "No seré aquí per explicar a la gent que em segueix fidelment les coses que passen". Tenim addicció a donar el nostre parer.

___ El privilegi de tenir tribunes.

___ Aquesta és la sort i això et fa entendre la ràbia que deu sentir una part de la població que no té aquesta possibilitat i que, per tant, amb les xarxes socials s'organitzen de manera espontània per trobar un lloc per dir coses. Això està canviant el nostre món. Al final el que hagi de passar de bo i de dolent serà a partir de les xarxes socials.

___ Això resta poder i protagonisme al periodisme.

___ Si només fos pèrdua de poder no m'importaria gens, el problema és que també és pèrdua de rigor i de filtres i de contrastació, circulen notícies a la xarxa que al cap de mitja hora es demostra que són falses. I també hi ha manipulació, perquè evidentment quan entre l'emissor i el receptor no hi ha un professional que estigui jugant-se la credibilitat, qui emet la informació pot manipular en funció dels seus interessos, i això ho pot fer un partit polític, una empresa o un ciutadà privat anònim que vol la vendetta respecte a algú.

___ És una nova impunitat, però acaba amb altres de perilloses.

___ Sí, d'una banda sembla que s'exerceixi més control sobre els poders fàctics. Si es denuncia alguna cosa respecte a Bankia o les caixes serà per aquesta organització, aquest bull social que clama contra la impunitat. Però, de l'altra, també impunement ens colen coses a base de manipulacions salvatges que ningú posa en qüestió. I ara ve la primera tongada d'adolescents que ha crescut amb les xarxes, veurem com va.

___ Serà gent molt connectada, això sí.

_ __ No es prenen ni deu minuts del seu temps per reflexionar sobre el que els ha passat abans que ho sàpiga tothom, de manera que no poden ni desdir-se de res, quan pensen que potser no s'haurien hagut d'enfadar ja ho saben mil persones i no hi ha marxa enrere. És l'olla bullint sempre, sense fre i sense digestió. Sense responsabilitat. Surten de casa i no saben on van, la previsió i l'organització no existeixen. El dubte és si això els farà més llestos, més capacitats, o serà un caos en què seran incapaços de prendre una responsabilitat determinada. Tot és un "ja ho veurem".

___ Com ho portes això de ser mare d'adolescent?

___ Ho porto bé però no és fàcil. I sort que treu bones notes, està per la feina, no és una nena mal educada... En l'entorn pròxim veig respostes de nens que crec que jo no toleraria, i toco fusta perquè crec que no som conscients del que estem disposats a tolerar quan són els nostres fills.

___ T'has tornat més conservadora?

___ Una mica, però no tant com el seu pare. He lluitat molt per la igualtat de les dones. Quan jo era petita encara s'havia de lluitar molt i ara s'han trobat amb una feina feta i aleshores no estic disposada a ser carca en qüestions de gènere perquè és el que he combatut tota la meva vida. Puc ser estricta i puc ser exigent però no carca. El seu pare ho és. Ell té dos nens del primer matrimoni i jo veig aquest vessant i l'hi retrec sovint.

___ ¿T'angoixa com a mare això que diem que els nostres fills viuran pitjor?

___ Jo crec que els nostres fills encara són uns privilegiats. Hi haurà molts nens i nenes que començaran a assaborir aquest canvi social que encara no sabem com acabarà i ja ho estan patint a les seva carn. Quan llegeixo que hi ha nens amb desnutrició a Sant Joan de Déu, quan veig que Càritas està servint esmorzars a criatures que si no sortirien de casa al matí per anar a l'escola sense esmorzar... no puc dir que em preocupa la meva filla avui, però sí el que ens envolta. L'empobriment general convertirà el nostre món en un món molt pitjor i això sí que ho patiran tots.

__ _ ¿Salvarem el periodisme com a feina?

___ Fa anys que dic que el periodisme està mort. A Espanya hi ha un periodisme cada cop més de trinxera. Entre la política de partit, l'adscripció ideològica i els interessos empresarials, quin marge té el periodista que treballa per a un mitjà? Entre la veu de l'amo, que s'ha de defensar perquè és qui et paga i qui paga mana, i la veu de l'afiliació política, que normalment també li arriba via amo, quin marge li queda al periodista? A més a més, amb la precarietat perquè no es venen exemplars i la publicitat ha fet una gran davallada, si cobra 800 euros al mes i ha de pagar la seva hipoteca, ¿li pots demanar que sigui un heroi? Com a molt podem aspirar que els periodistes s'agrupin ideològicament allà on són els seus.

___ Tens amo, tu?

___ Tots tenim amo. Tots. El meu privilegi és saber que tens uns límits i que estàs en condicions personals i econòmiques de no traspassar segons quins límits, però aquest és un avantatge que no el té tothom, i si no el té tothom tu no ets qui per donar classes d'ètica. Quan a mi Telefónica em va fer fora d'Onda Cero, l'any 99, faltaven 4 mesos perquè 100 executius, amics del poder, es repartissin unes stock options de com a mínim 100 milions de peles cada un, d'una empresa pública, que acabaven de privatitzar en règim de monopoli de manera que era impossible que no fos multimilionària. Quan ho vaig veure vaig pensar: "Que bé que m'hagin fet fora. Què estaria dient jo ara a la ràdio?" M'ho hauria hagut de menjar amb patates, perquè Telefónica era en aquell moment l'amo d'Onda Cero.

___ I això té remei?

___ El José Martí, poeta cubà, té una frase molt bona: "Todo ser humano debe tener el derecho a ser honesto" . Però no tothom pot ser honest. Quan escanyes algú de manera que no pot alimentar la seva família, que no pot tirar endavant, li pots demanar honestedat? A quan va el quilo d'honestedat? Per tant jo tinc la gran sort que, tenint amo com tothom, hi ha límits que em puc permetre de no travessar. Sobretot per la força dels resultats. Treballo en una empresa seriosa, el Grupo Planeta, i si ofereixo resultats segur que hi ha respecte mutu. En el moment que jo no ofereixi resultats serà més difícil.

___ T'hi veus, envellint a la ràdio?

___ No ho sé. No m'atreveixo a predir-ho. No sé fins quan en tindré ganes. És que som una mica ionquis, porto tota la vida parlant per la ràdio. És difícil decidir. I un cop fets els 50 ja ets a l'altre vessant de la muntanya i recordes amb quina frivolitat opinaves, quan tenies 20 o 30 anys, de la jubilació o de la retirada. Ara penses que ha de ser molt dur dir un dia: "No vull seguir, em quedo a casa". Perquè el dia que dius que no vols seguir, la fi d'això és morir-se. En determinades professions no hi ha una frontera clara per dir quan ho deixes tot.

___ ¿Encara tens el repte de fer els matins a la ràdio?

___ Sóc hipotensa i he arribat a la conclusió que llevar-me cada dia a les 4 del matí per fer ràdio és un grau de duresa a la vida i un impacte sobre la vida familiar que no sé si estic disposada a pagar. Estic envoltada de persones que han fet aquest esforç i crec que sóc més tronera. Fa set anys el Lluís Fernández em va oferir els matins de Ràdio Nacional, que era una proposta molt llaminera, i vaig dir que no.

___ Com veus la relació de Catalunya i Espanya?

___ A mi els talibans mesetaris em diuen independentista, nacionalista, venuda per un plat de llenties, perquè defenso el que significa per a mi Catalunya. És el lloc on he viscut, on he tingut els meus amors, on he parit la meva filla, on he enterrat el meu pare. Per mi Catalunya és la meva vida, la meva memòria. I, en canvi, aquí de vegades sento que hi ha una part de població, més de l'essència catalana, que tampoc em considera dels seus. Per tant, estic en terreny de ningú i per això me'n surto sovint dient que sóc gallega. He hagut de fer moltíssima pedagogia des de la ràdio, i m'acompanya molta gent de Catalunya, en Monegal, la Rahola, en Xavier Sardà... I estic farta de sentir-me que el programa sona molt català. Escolti, ¿jo li dic a vostè que el seu sona molt castís? Defensaré fins al final el sentiment de pertinença de qualsevol persona a la seva identitat, perquè la pàtria és això, el lloc on et trobes còmode, on creus que hi ha un nosaltres del qual tu formes part.

___ A TV3 hi vas ser ben acollida.

___ Sí. Però no va ser fàcil. Vaig començar l'any 2000 a TV3, i ja portava 11 anys fent tele a Espanya. És cert que el 92 vaig fer-hi 17 dies seguits, però quan vaig acabar vaig notar que no tornaria fàcilment a TV3. Amb 32 anys havia comès alguna insolència com per exemple negar-me a ensenyar un qüestionari a determinada personalitat.

___ I no vas tornar per això?

___ No ho sé. En general les etiquetes són terribles, són un reduccionisme tan mesquí, tan poc enriquidor, tan simple.

___ Les etiquetes de progre i feminista t'agraden?

___ La de progre la utilitzen com una pedra per tirar-te-la al cap, cosa que vol dir que ens hem deixat prendre el pèl. Perquè ser progressista és tan digne com ser conservador. En canvi, l'han carregat de mala llet i quan et diuen progre has de començar a matisar i a donar explicacions. Jo en qüestions mediambientals sóc conservadora, perquè, com diu Manuel Rivas, "no hay nada más conservador que un ecologista" . Crec en la llibertat de l'individu i en l'estat del benestar. Si m'han de dir progre com un insult es desqualificarà qui ho emet d'aquesta manera. Jo no em sento insultada. Feminista? Sí. Sense cap problema. He vist al voltant meu dones tan diverses espantar-se davant la paraula, que me'n faig creus. Què passaria si la teva mare, que tant ha lluitat perquè tu siguis aquí fent això, aixequés el cap i estigués veient tantes prevencions i precaucions per no acceptar que ets feminista? Feminisme no és el contrari de masclisme. És reivindicar la igualtat d'oportunitats i que les dones no tinguin limitacions en el que vulguin fer a la vida. No accepto l'insult a la intel·ligència. Per tant, feminista? Sí, gràcies.

___ T'enfades molts cops al dia?

___ Enfadar-me de debò, poc. Sentir que tinc sang a les venes, sovint. Sóc una persona apassionada, sóc bastant transparent. Si una cosa no em sembla bé, ho dic. Poso passió en les coses, però no sóc rancorosa, ni de posar bastons a les rodes. La gent que fa això, quina mandra. Però per molt que tinguis el do de la comunicació, de la paraula, de poder aclarir les coses, no sempre surt bé. Com diu Manuel Delgado, el diàleg està sobrevalorat perquè sempre acaba malament. És una frase genial.

___ Et preocupa envellir?

___ Pel que fa a la salut em van començar a passar coses de jove. Em van treure la melsa als 18 anys, em van treure un tros de budell als 20, em van obrir sis vegades per arreglar sis oclusions intestinals, una per treure un tumor. Fa 3 anys em van obrir el coll per treure'm la tiroide. Per tant, aquestes coses que passen a la gent gran, a mi en passaven fa trenta anys.

___ Estàs molt ben acompanyada d'un marit metge. Això ajuda.

___ Els metges són uns senyors que deixen abandonada la família i que ells mateixos estan a 40 de febre i no es prenen ni un ibuprofèn. És el pitjor malalt que hi ha.

___ Et preocupa l'aspecte físic?

___ No puc dir-te que ho porto perfecte. Hi ha moments que em miro al mirall i penso: "Qui és aquesta senyora gran que t'està mirant?" No em crec això de "Que bé fer-se gran, que boniques les arrugues". La gent que hem sigut resultons però no grans belleses ho portem millor que les dones i homes exuberants físicament. Per a la gent molt guapa el pas del temps és molt dur. La gent que és lletja de jove quan arriba a gran està més maca. Jo estic en el punt mitjà: no he estat ni una dona bandera ni una persona lletja. Intento anar passant com puc però envellir és una cabronada. I les dones arribem als 50 i comencem la menopausa, els greixos d'aquí se't posen allà. Hosti tu. És que l'hormona és molt més cruel amb les dones que amb els homes. Químicament els nostres processos estan molt marcats. Les dones hem tingut fills més tard que les nostres mares i coincideix la menopausa de les mares amb l'adolescència de les filles i és una trobada hormonal molt potent: la revolució hormonal de mare i filla simultàniament. Aquest llibre s'ha de fer.

___ T'espanta la mort?

___ Una cosa que aprens quan parles amb algú de 85 anys és que quan s'acomiada diu: "A veure si ens tornarem a veure perquè a mi em queda poc". I t'ho diuen amb aquell somriure. Tot tan normal. No hi ha més remei que seguir aquest procés de decadència. Perquè és l'única manera d'assumir amb normalitat -no dic alegria, però sí resignació- que t'has de morir.

___ L'última pregunta: tu que els tens tots dos al programa, amb qui vas, amb Sardà o Monegal?

___ Me'ls estimo molt a tots dos. Quan van acabar la gravació a BTV en què es van barallar em van trucar per separat. I ho vaig veure després i em va semblar un bon espectacle televisiu. Sardà va demostrar que encara està en forma com a comunicador, i el Monegal ho va encaixar tot molt bé. I tenen part de raó tots dos. És tan divertit tenir-los com aamics! I quan dos amics s'enfronten, t'ho mires com la mama que és al pati: "Ai, que no prenguin mal".

..................

PERFIL "Porto tota la vida fent ràdio. Vaig començar amb 16 anys a fer una coseta a Ràdio Sabadell, després a Ràdio Joventut, després una cosa a Ràdio Miramar". Ara fa les tardes d’Onda Cero (Julia en la onda), la mateixa emissora d’on va ser acomiadada enmig d’una gran polèmica l’any 1999 per Telefónica, tot i l’èxit del seu programa La radio de Júlia. Júlia Otero (Monforte de Lemos, Lugo, 6 de maig del 1959) és una gallega que viu a Barcelona des dels tres anys, que es va fer coneguda amb el programa 3x4 a TVE (on després hi presentaria La Luna, Las cerezas o Entrevista a la carta). A TV3 hi va fer el programa Jocs de nit durant els Jocs del 1992, i a partir del 2000 es va fer càrrec durant quatre anys del magazín de les tardes ( La columna) i després del programa No em ratllis! És mare d’una filla, la Candela, nascuda el 1996. Acumula molts premis, entre els quals Ondas de ràdio i de televisió, i el Ciutat de Barcelona.  




Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT