La llarga carrera futbolística de Romário de Souza Faria, el noi maliciós del jogo bonito que tant agrada als brasilers, va destacar sovint per la provocació. Sortia de festa fins a la matinada, es barallava amb els aficionats, a vegades menystenia el gran Pelé i es burlava de l'obligació d'entrenar-se. "Ser entrenador en el futur?", va reflexionar un dia, abans de fer el gol número 1.000 i penjar les botes. "No, no podria suportar ningú com jo".

Romário, com tothom el coneix, torna a generar ara molta expectació entre els brasilers, però en un altre àmbit: el de la política. Després de ser escollit per al Congrés el 2010 per Rio de Janeiro, Romário, amb 46 anys, ha demostrat ser un dels parlamentaris amb menys pèls a la llengua quan es tracta de defensar els drets dels discapacitats i de criticar amb mordacitat la cultura política del Brasil o els preparatius per a la Copa del Món de futbol del 2014. I sorpresa: Romário, que va dir un cop que els seus companys de selecció arribaven a l'entrenament diari si fa no fa a la mateixa hora que ell arribava a casa dels locals nocturns, ara és un dels parlamentaris més complidors, i el seu registre d'assistència a les sessions és gairebé impecable.

"Tothom evoluciona", va dir Romário fa poc mentre l'entrevistaven a l'àtic que té a Praia do Pepe, una de les platges més exclusives de Rio. I sí, Romário sembla haver-se transformat tant que a alguns els costa identificar-lo. L'antic golejador, que fa un metre seixanta-cinc i que encara se'l coneix com a baixinho , du ulleres i vestits foscos: gairebé se'l podria confondre amb un interventor.

Diputats poc convencionals

Al Congrés del Brasil hi han accedit últimament alguns personatges no gaire convencionals. En les eleccions del 2010, gràcies al vot de càstig, un pallasso professional, anomenat Tiririca, va ser el parlamentari més votat. El boxejador Acelino Freitas, conegut com a Popó, i dos futbolistes, Danrlei de Deus Hinterholz i Deley de Oliveira, completen la llista dels antics esportistes professionals que ara són parlamentaris. Però cap d'ells no té el relleu de Romário, i el seu viatge del gol a la política és un fet extraordinari fins i tot per a ell.

La incursió en el món de la política, diu, s'entén només a partir de l'arribada del seu sisè fill, la petita Ivy, que va néixer el 2005 amb la síndrome de Down. Romário explica que els primers moments, després d'assabentar-se de la malaltia de la nena, van ser terribles. "Què he fet? És el càstig d'algun pecat", es deia. La seva dona, Isabella Bittencourt, el va tranquil·litzar dient-li que Déu els havia donat l'Ivy.

Mirant enrere, Romário diu que la seva filla l'ha ajudat a madurar i li ha proporcionat un objectiu com a polític. Després d'entrar al Partit Socialista, es va centrar en els drets dels discapacitats. La seva aportació ha estat decisiva per aprovar una llei al seu favor.

"Finalment m'he avesat a Brasília", afirma, i explica que li va costar mesos adonar-se de la importància del protocol que s'ha de seguir al Congrés. Amb tot, l'irrita la xerrameca d'alguns dels seus col·legues i també la manera aparentment relaxada d'encarar el treball legislatiu. "Fa tres setmanes que sóc a Brasília i res", va piular en un missatge de Twitter del febrer. "¿Que potser l'any comença després del Carnaval?"

No és normal que els membres novells del Congrés facin comentaris així i això explica en part l'admiració que Romário desperta fora de Brasília. En un assaig sobre les responsabilitats polítiques al Brasil, l'escriptora Lya Luft ha elogiat el seu coratge i ha dit que és una "veu que clama al desert". Les crítiques contra l' establishment polític brasiler s'han intensificat durant les últimes setmanes, en què Romário s'ha centrat en els preparatius per a la Copa del Món de futbol del 2014, caracteritzats pels escàndols de corrupció, els endarreriments en la construcció i les vagues als llocs on es construeixen els estadis.

Irritant la FIFA, els diputats brasilers han discutit durant mesos un projecte de llei per proporcionar un marc legal a la competició, i especulen amb la possibilitat de vendre alcohol als estadis. El secretari general de la FIFA, Jerome Valcke, va enfurismar les autoritats brasileres quan va reclamar fa poc "una puntada de peu al cul" per posar les coses en marxa. "Té tota la raó", va dir Romário. "El Brasil està endarrerit i cal que espavili. Per sort o per desgràcia, els brasilers deixem moltes coses per a l'últim moment. Això vol dir que ens robaran molts diners de la butxaca". L'exjugador no és l'únic que ha expressat preocupació per la marxa dels preparatius, però la seva posició destacada en el món del futbol i els seus orígens a les favelas de Rio atorguen ressonància a les seves opinions.

De la favela al món

Nascut a la favela de Jacarezinho, quan tenia 3 anys es va traslladar a Vila da Penha, una altra barriada. Va fitxar d'adolescent pel Vasco da Gama, i després va continuar la carrera a Europa, on va jugar primer a Holanda, al PSV Eindhoven, i després al Futbol Club Barcelona. Romário es va perdre la Copa del Món del 1990 per culpa d'una lesió al turmell, però va assolir la màxima esplendor en la victòria brasilera del 1994, marcant molts gols.

La inclinació que té a manifestar els seus punts de vista amb comentaris mordaços, utilitzant sovint girs de la parla dels carrers de Rio, ha augmentat la seva notorietat. Alimentant alguns enfrontaments personals, manté un litigi permanent amb Pelé, que va posar en dubte la validesa del recompte dels 1.000 gols de Romário. "Quan Pelé està callat és un poeta", va dir. Però quan obre la boca, va afegir, no aporta res.

Malgrat els vestits fets a mida, les ulleres i altres accessoris del poder, Romário repeteix que continua sent el mateix home que corria pel terreny de joc amunt i avall. Si les seves opinions polítiques han evolucionat, les seves opinions pel que fa al futbol són tan tossudes com sempre. Continua creient que els grans golejadors mereixen tenir més privilegis que els altres jugadors. Parla bé del talent d'alguns davanters, com el brasiler Neymar da Silva Santos Júnior, l'argentí Lionel Messi i el portuguès Cristiano Ronaldo. Tanmateix, una cosa és un respecte reticent i una altra la humilitat. Quan li pregunten si aquests golejadors excepcionals arriben al seu nivell, diu que no. "Són grans jugadors, però no són Romário", sosté. "Per fer història com Romário", continua, referint-se a si mateix en tercera persona, "han de guanyar la Copa del Món".

En dir això dirigeix la mirada a la sorra de Praia do Pepe: el crida un partit de futvòlei, un esport de platja que combina futbol i voleibol, i que requereix una destresa fabulosa. Al capdavall, és divendres i els passadissos del poder de Brasília semblen llunyans. Repeteix que és el Romário de sempre i que continua disfrutant de les escapades nocturnes i de les disputes públiques. Però també reconeix que aquests actes tenen conseqüències. "Jo pago els meus comptes", diu. "Pateixo el meu dolor".