Publicitat
Publicitat

El primer bomber de Barcelona que arriba a 100 anys

Aquest dimecres farà un segle que va néixer Pere Senserrich. Amb la mateixa dedicació amb què va treballar en riuades, incendis i explosions, s'ocupa avui de l'hort de la residència on viu, a Vallvidrera.

Aquesta setmana serà moguda per a Pere Senserrich. Dimecres es convertirà en el primer treballador del cos de Bombers de Barcelona que fa 100 anys. Li esperen festes i homenatges amb la família, a la residència on viu i amb els seus excompanys de feina. Però a ell mai li ha agradat penjar-se medalles: "Si jo no hi volia arribar als 100..."

Pere Senserrich encara és un home valent i enèrgic. "Amb gènit ", que diu ell. El dia que l'anem a veure està enfadat perquè algú li ha collit les faves d'una manera tan maldestra que li ha arrasat la plantació. El Pere s'encarrega de l'hort de la residència Betània, a Vallvidrera. Tot el dia remena per fora. "M'estimo més això que estar-me a dalt amb els vells", deixa anar com si ell no fos l'home més gran de la residència. L'any passat li van detectar un herpes zòster i va estar uns mesos fotut. Ara torna a estar en forma: "Però ja m'ho va dir el metge: fins als 99 jo era un jove. Aquest és el meu primer any de vell".

Fill de masovers

Va néixer el 13 de juny del 1912 a Can Fatjó, una masia de Sant Just Desvern. Els seus pares eren els masovers de la finca fins que se'n van anar a viure a Vallvidrera. Allà va conèixer Maria Comajuncosa, la dona de la seva vida, amb qui va tenir dos fills -la Montserrat i el Pere- i amb qui va fer un trajecte de més de 70 anys junts. El 2007 es va quedar vidu i va ser llavors quan va decidir entrar a la residència Betània.

No s'hauria de moure de Vallvidrera, des d'on diu que hi ha "la millor vista del món". No s'hauria de moure de la seva estimada Betània, on ja havia fet moltes obres de paleta i havia plantat la majoria d'arbres. Pere Senserrich va pertànyer al cos de Bombers de Barcelona durant 41 anys i va arribar a ser-ne el cap de guàrdia. Recorda, sobretot, les riuades del Vallès del 62, quan va passar nou dies fora de casa i quan en una sola nit van trobar 84 cossos sense vida.

"És molt dur veure tanta gent morta. Només hi ha una cosa que ho compensi: trobar algú viu entre la runa. Fa tanta il·lusió!" Recorda com si fos ara l'accident d'un avió al Montseny el 1970 i l'explosió del carrer Capità Arenas de Barcelona el 1976. "Com a cap de guàrdia jo entrava a tot arreu el primer i mai vaig tenir por. Això sí, la meva dona m'havia hagut de rentar molts vestits plens de sang".

El coratge és un dels seus valors. També la dedicació al treball. Compaginava la feina de bomber amb la de paleta i els diumenges feia de jardiner. Com tants homes de l'època, treballava per donar un futur als seus fills millor del que ell havia pogut tenir. Per mantenir la família, amb prou feines la veia. "Des dels 15 anys he treballat quinze i setze hores al dia. Catorze el dia que menys. A mi no m'hauries trobat mai en un bar. Hi entrava si tenia set, i fora. Ara la gent em sembla que pensa més en el sou a final de mes que en la feina. A mi m'agradava ser bomber". La seva vida és la residència, les seves flors, els seus arbres i el seu hort, amb tomàquets, faves, pebrots i albergínies. De tant en tant, toca sortida amb una colla de bombers jubilats: "Llavors sí que prenc una copa de conyac per no fer el ridícul". Pere Senserrich no beu ni fuma, però tampoc vol donar cap consell per arribar als 100 anys.

-I a partir d'ara què, Pere? ¿El puc venir a veure quan en faci 105?

-Jo ja he arribat massa lluny. Ho tinc tot arreglat per marxar. Els ulls els he donat a la clínica Barraquer i tot el cos a l'Hospital Clínic. Quan ho vaig veure, em va agradar. Vaig pensar: aquí hi estaré bé.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT