"Ja has parlat amb l'Amadeu Altafaj?", van preguntant un per un aquests catalans que fa anys van arribar a Brussel·les per treballar a les institucions comunitàries. Probablement no és qui més mana, però, d'ençà que la crisi del deute colpeja l'economia espanyola, esmorzem amb les declaracions d'Amadeu Altafaj a la ràdio i per a molts s'ha convertit en la imatge i la veu de Brussel·les. D'aquesta Brussel·les que ens vigila i ens exigeix. Cada migdia, el portaveu del comissari europeu d'Economia i Finances compareix davant la premsa internacional, que es reuneix a la Comissió Europea, per intentar tallar rumors, enviar missatges als governs i calmar els mercats. Amadeu Altafaj és un d'aquests catalans que fa anys van marxar a Brussel·les atrets per una ciutat especial i caòtica, convençuts d'una idea d'Europa.

A la capital comunitària es decideixen més del 70% de les lleis que després s'aproven al Parlament de Catalunya o al Congrés de Diputats. El poder, en aquesta Unió Europea, és dels estats, però "la capacitat d'influència -explica Cristina Gallach, antiga portaveu de Javier Solana- és molt més àmplia, depèn del lloc que ocupes i de qui representes". Per això és tan important ser-hi present.

A finals de la dècada dels 80 i durant els 90 centenars de catalans van arribar a Bèlgica per formar part d'aquest nou món que els havia obert la porta, la Unió Europea. "Vam venir a treballar perquè ens pagaven bé (sobretot per als que veníem del sud), però també per una convicció, i això sí que és un fenomen estrany", confessa Jordi Ayet, un dels funcionaris catalans amb més experiència, que després de 26 anys assegura que no s'ha sentit desil·lusionat. Probablement a la Unió Europea d'avui li falta aquella èpica, però ha guanyat poder. Treballar a la Comissió, a l'Eurocambra, al Consell de Ministres de la UE o a la gran teranyina periodística i empresarial del seu voltant t'ofereix un seient a primera fila de la construcció política del continent.

Tots aquests catalans de Brussel·les tenen una cosa en comú: es creuen Europa. La viuen. Treballen en oficines on se salta d'una llengua a l'altra gairebé instintivament. Tenen amics o parelles d'altres països. Senten que el món és gran però a l'abast i saben el que costa cada decisió que s'ha de consensuar en unes institucions que creixen i despersonalitzen cada cop més. Els anys els han fet pragmàtics però tots asseguren que continuen convençuts.

Xavier Prats és director general adjunt d'Educació, el català més ben posicionat a la Comissió. "Aquesta casa és un animal molt estrany. És un laberint de vidre. Per fer-hi carrera, per ser influent, s'han de tenir coneixements però també s'ha de saber navegar en un món molt especial". Ells en saben. Formen part d'aquesta tribu dels euròcrates que els etiqueta massa vegades despectivament.

AMADEU ALTAFAJ, L'HOME DE L'EURO

Fa pocs anys que Amadeu Altafaj va començar a fer escalada. Parets cada cop més altes, adrenalina i sensació de risc. Potser és l'entrenament perfecte per a qui -des del 2010- té una de les feines més delicades de la Comissió Europea: portaveu d'Economia i Finances. "Quan l'Amadeu obre la boca a la sala de premsa, puja o baixa la borsa", s'exclama admirat un company del servei de portaveus. El seu nom surt avui a tota la premsa internacional. Respon a preguntes cada dia sobre la crisi de l'euro en sis idiomes diferents i, quan arriba a casa, continua saltant del francès a l'holandès i el català. I si d'aspecte continua sent aquell Amadeu que va arribar a Brussel·les el 1994 a buscar-se la vida com a periodista freelance i amb la corresponsalia de COMRàdio a la butxaca, la seva feina ha agafat tota una altra dimensió. Ho sap cada cop que li sona el mòbil o si recorda -aclaparat- tota la polèmica amb la cadena britànica BBC d'ara fa sis mesos, quan va marxar en directe d'un programa per l'insult reiterat d'un convidat. Els missatges anònims de suport li van arribar fins i tot des de Nova Zelanda.

Altafaj va fer el salt del periodisme a la Comissió el 2004 per ser portaveu d'Ajuda Humanitària. "Van ser uns anys apassionants, recorrent tot el continent de punta a punta", explica. "Una vegada vam visitar cinc països en tres dies". "Hi vaig descobrir una gent magnífica i generosa". Tot i que reconeix que "disfruta" amb la feina que fa ara, l'Àfrica és el refugi on sempre voldria tornar. En té d'altres. És fidel al Berguedà i al Pedraforca, i a passejar per la ciutat belga de Lovaina.

JAUME DUCH, AL PARLAMENT MÉS GRAN DEL MÓN

Després de 22 anys, no s'imagina tornant a Catalunya. "Vaig dir que tornaria el dia que m'avorrís, i encara no ha arribat -explica Jaume Duch-. Aquí tens l'oportunitat d'escoltar la gent que mou el món". El 1989, l'endemà de quedar el primer a les oposicions, li van trucar per oferir-li feina al servei de premsa que l'Eurocambra tenia a Luxemburg, i el 1997 va fer el salt a Brussel·les. "He viscut tota l'evolució del poder i la imatge del Parlament", reconeix. Avui és el portaveu d'una cambra amb 754 diputats -només el Parlament de l'Índia té més escons- i dirigeix un servei de comunicació amb 220 persones i 22 llengües oficials que intenta arribar a 27 opinions públiques diferents. Davant d'un edifici que es va guanyar el sobrenom de Caprice de Dieux -no tant per la forma de la seva cúpula de vidre com pels capricis d'alguns diputats-, Duch confessa: "No hi ha cap altra ciutat al món amb els nivells d'interrelació de Brussel·les. Només Washington". A més, quan mira els seus tres fills, els veu "molt belgues, encara que ells no se'n sentin". Com molts dels habitants d'aquesta ciutat, tenen dos mons, "el propi, el de casa, on miren TV3 i TVE, i el dels amics de l'escola, on comparteixen dèries i interessos".

ELENA FLORES, L'ECONOMIA TRANQUIL·LA

Tota ella és discreció, però ho sap tot de l'euro perquè treballa per la moneda única des que encara era un projecte de Jacques Delors, aleshores president de la Comissió Europea. Ara que sembla que l'euro divideix Europa, que el nord -liderat per Alemanya- colla el sud, informal i malbaratador, Elena Flores es lamenta que "tota aquesta cultura nord-sud i els arguments emocionals -fins i tot entre ministres- no ens permetin tenir una discussió tranquil·la". Ella en sap, d'escoltar els altres, i casa seva és aquesta barreja perfecta nord-sud, amb un marit alemany -també funcionari- i dos fills adoptius nascuts a Sud-àfrica. Amb el francès, el català i l'alemany a la boca de tots.

Fa temps que va quedar atrapada per aquesta ciutat "caòtica i flexible". Li agrada la seva vida cultural i haver descobert una societat "que es compromet amb petites coses". "Potser costa fer relació amb els veïns -explica-, però ara som capaços d'organitzar un sopar al carrer i acabar sent-ne 300".

XAVIER PRATS, EL MÉS BEN POSICIONAT

Va néixer a Tarragona, però de ben petit va marxar a viure a Itàlia. A casa es parlava català, a l'escola, italià, i de vacances, castellà. "Jo em vaig adonar que era diferent dels altres nens -comenta a una velocitat de vertigen- perquè un dia a l'escola, quan el professor explicava totes les desgràcies que els espanyols havien fet a Itàlia, tota la classe es va girar i em va mirar". Fins aleshores, no era conscient que vivia una situació excepcional. També ho va ser que comencés a treballar per a la Comissió Europea fins i tot abans de l'adhesió d'Espanya. Primer a la delegació que Brussel·les havia obert a Madrid per acabar de preparar aquells joves aspirants que negociaven l'ingrés, i l'any 1986 va aterrar a la capital comunitària. Això converteix Xavier Prats en el més veterà de tots els catalans de Brussel·les, i avui també en el més ben posicionat per arribar aviat a director general. De fet, ja n'és l'adjunt en l'àrea d'educació.

Explica com l'any 1989, quan encara se sentia "un passerell", va veure com la caiguda del Mur de Berlín feia plorar d'emoció alguns dels seus companys alemanys. "Les llàgrimes de gent venerable de la Comissió em van fer adonar que allò, que per a mi era un fet històric, per a alguns companys era un fet personal. Això ens fa molt conscients de la diversitat". Una diversitat en què diu que té la sort d'haver fet grans amics "mediterranis". "Les afinitats culturals més profundes ens uneixen -diu, com de passada-, i, en canvi, veus que els prejudicis moltes vegades són mitges veritats".

Des d'un despatx amb unes vistes impressionants al caos que amuntega cases modernistes i edificis grisos del Barri Europeu, Xavier Prats confessa: "Cada dia quan em llevo m'he de recordar que ja no som a l'època de Jacques Delors. Primer perquè la nostàlgia és dolenta i després perquè és injust". Però no és l'únic que enyora: "També hi ha aquell moment excepcional d'una Europa que creixia amb el suport dels grans líders europeus". Avui "la natura de l'animal ha canviat", sentencia. La Comissió s'ha fet molt gran. "Però encara que sigui contradictori, aquesta casa continua sent més important que mai per fer coses junts".

MERCEDES DE SOLÀ, LA 'PACIFICADORA'

No deu ser fàcil mediar en una empresa on treballen 33.000 persones de cultures i països diferents. Això és el que fa Mercedes de Solà, la directora del Servei de Mediació de la Comissió Europea. S'encarrega dels conflictes interns entre funcionaris, dels casos d'assetjament laboral i de les queixes amb l'administració. "Els problemes de relacions personals sempre són els més difícils de resoldre -reconeix-. Els mediterranis són més oberts però molt temperamentals, els nòrdics són més directes, i no sempre és fàcil treballar junts". Per això tothom "va molt en compte de no parlar sobre política interna o sobre religió, per no ferir la sensibilitat del company".

Arribar a Brussel·les l'any 87 suposava un xoc cultural molt més gran que el dels joves funcionaris d'avui en dia, que ja han viatjat molt abans d'aterrar a la Comissió. Ella, però, de seguida es va sentir com un "peix a l'aigua", malgrat el sacrifici personal de veure la família només els caps de setmana. El seu fill tenia ja 14 anys quan va anar a viure amb ella a Bèlgica. "Avui és més fàcil conciliar -admet-, també a la Comissió".

JOSEP M. LLOVERAS, ENAMORAT DE L'ÀFRICA

Sembla l'home de les missions complicades. Va ser el representant de la Unió Europea a la República Centreafricana durant quatre anys i quatre cops d'estat, delegat de la UE a Sèrbia durant el referèndum d'independència de Montenegro i la proclamació d'independència de Kosovo, i ara és membre de la task force per a Grècia, on s'ocupa d'assessorar el govern d'Atenes perquè aprofiti al màxim els fons europeus.

Josep Maria Lloveras va arribar a la Comissió Europea de casualitat després d'anys voltant pel món treballant per a organismes internacionals. Eren els anys 90 i un munt de catalans havien desembarcat a Brussel·les després de l'adhesió. "Cada divendres ens trobàvem a l'aeroport molts catalans amb la maleta de cap de setmana -explica amb un somriure-. A Barcelona ens esperava la família. El meu fill venia en pijama i corria per la terminal". D'aquella època en queden quatre volums d'un quadern de bitàcola: "Un bon amic, Víctor Pou, ens el feia escriure quan pujàvem a l'avió i hi anotàvem anècdotes d'aquells viatges. Eren els gloriosos 90".

Acabava de caure el Mur de Berlín i Lloveras diu que va trobar una Comissió "que no m'imaginava, amb un esperit creatiu i bolcada en l'ajuda als països de l'Est" i va decidir quedar-s'hi. "Tenia 45 anys i era un bitxo raro perquè aquí hi ha molta gent que hi fa carrera tota la vida".

De Brussel·les li agrada que "té la qualitat de vida francesa, sobretot pel menjar, i la verdor londinenca, en una ciutat no gaire gran i pròxima a les grans capitals". "Però nosaltres vam agafar un gran amor per l'Àfrica", apunta ràpidament. L'any 2000 li va preguntar a la seva dona: "Què et semblaria anar a Bangui? -recorda-, i com que tinc la sort de tenir una dona aventurera i el meu fill encara era petit, hi vam anar". Grècia serà la seva última missió. Se'n va satisfet d'aquests dinou anys en què ha viscut "en primera línia fets que són història".

CARLES ESTEVA, EL GUARDIÀ DEL MERCAT

"Aquí és on de veritat mana Europa", explica aquest director de la Competència -la comissaria que s'encarrega de vigilar les empreses, la lliure competència i el bon funcionament del mercat-. "És a aquest nivell on els Estats Units i Europa parlen de tu a tu". Carles Esteva va venir a Brussel·les l'any 1994 precisament per això, perquè com a advocat ja treballava en temes de competència i "aquí era el millor lloc". A ell no li fan por els lobis. "Estem molt acostumats a lluitar amb influències i pressions -relativitza-. La nostra feina és escoltar tots els sectors implicats cada cop que prenem una decisió. L'únic problema és que les grans empreses tenen molta més capacitat de tenir lobistes al seu servei que no pas els consumidors -admet finalment- però per això hi som les institucions, per reequilibrar els poders".

Enyora el clima de Barcelona però li agraden els parcs de Brussel·les i passejar pel Bois de la Cambre. El problema és que "vius a Brussel·les sense viure a Bèlgica: es crea com una comunitat paral·lela". I això que ell ha aconseguit el més difícil: "Tinc amics belgues i no són funcionaris!"

CRISTINA GALLACH, INTERPRETANT EL MÓN

"La Cristina Gallach té un gran servei d'intel·ligència privat. Ja voldrien molts tenir una font d'informació com la que hi ha al seu correu electrònic". Ho deia Javier Solana fa dos anys a Barcelona mentre reconeixia que "sense ella, no hauria sigut gairebé res".

Gallach té el món al cap i al cor. L'interpreta i s'hi implica. És la veu a la qual recorre tota la premsa internacional quan necessiten claus per saber què passa, i ella sempre contesta. Sempre ha trobat un moment per respondre al periodista desesperat, en els dies de més pressió, "des de dalt d'una muntanya de l'Afganistan o en un embús de trànsit al Caire", valora Quentin Peel, columnista del Financial Times. Aquest diari -la bíblia per als creients de Brussel·les- la va posar, ara fa tres anys, en la llista de les trenta persones més influents en la política comunitària. Cristina Gallach era aleshores la portaveu del cap de la diplomàcia europea, Javier Solana, amb qui va treballar quinze anys. Primer a la secretaria general de l'OTAN i després al Consell de la Unió Europea.

"A Brussel·les aprens a treballar amb gent diferent -explica Gallach-, a ser més pragmàtica i a comprendre més els altres". Diu que "la política per ser eficaç i transformadora s'ha de fer per consens i per això -assegura- aquest és un lloc fantàstic". S'ha mogut entre diplomàtics i militars sense perdre la seva ànima de periodista curiosa. La d'aquella estudiant que es va formar a les pàgines d' El 9 Nou , on va començar aquest tàndem vital amb Jaume Masdeu, aleshores corresponsal del diari a Sant Quinze de Besora i avui de Catalunya Ràdio a Brussel·les. La de la reportera que va explicar des d' El Periódico de Catalunya la caiguda de la dictadura de Ceausescu, o que informava des dels carrers de Moscou per a l'agència Efe del cop d'estat contra Gorbatxov.

La seva tenacitat encara l'ha de portar molt més lluny.

ÒSCAR ABRIL, DESCOBRINT LA CIUTAT

És l'últim que ha arribat a Brussel·les i reconeix que quan li pregunten si ha vingut per quedar-s'hi "li fa por". Ell representa els que han vist en Brussel·les una oportunitat de fer negocis i internacionalitzar-se ara que la crisi tanca aixetes -sobretot en els contractes públics- a Catalunya. Abril és soci director d'Everis, una consultora en tecnologies de la informació que ja té 12.000 treballadors arreu del món i que des del 2008 està obrint mercat a Bèlgica. I els belgues s'estan obrint a ells, tot i que als seus companys de despatx -flamencs o valons- "els costa adaptar-se a una cultura d'empresa poc jeràrquica i que els deixa fer". A aquesta Europa encara "li pesen massa les arrels locals i la burocràcia".

Després de dos anys amunt i avall en avió, finalment ha arrossegat la família a començar una nova vida en una ciutat "oberta", on encara els falta molt del que tenien a Barcelona. Valora, però, que la seva filla de quatre anys pugui anar a l'escola en anglès i francès, "una sort que nosaltres a Catalunya no hem tingut".

JORDI AYET, L'HOME DELS SECRETS

Jordi Ayet Puigarnau coneix tots els secrets de la Comissió Europea. Diu que ell és el "testimoni silenciós i lleial" de les discussions més privades que mantenen els comissaris. Cada dimecres, quan els 27 homes i dones de José Manuel Durao Barroso es reuneixen per aprovar les propostes d'aquest executiu, cada cop més gran i despersonalitzat, Jordi Ayet és el secretari que pren nota del que es diu a la trobada. És darrere d'aquesta porta tancada que els comissaris discuteixen, defensant els seus temes i -encara que la teoria digui el contrari- els seus interessos nacionals. "Sí que es barallen -confessa Ayet-, si no es barallessin no es mereixerien el sou que els paguen. Un executiu, si funciona bé, ha de ser una olla de grills perquè això garanteix el debat, la contradicció permanent i la defensa de totes les sensibilitats", explica amb convenciment.

Ayet va arribar a Brussel·les el primer dia de l'adhesió d'Espanya, el gener del 86, i va entrar a treballar al gabinet de Manuel Marín, que s'estrenava com a comissari. Avui és el director del secretariat general de la Comissió -en diuen l'ala noble-. "Per a mi ha estat tot un privilegi", confessa un home que ha fet tota una vida a Brussel·les però que se sent "molt de casa". "Cada cop que vaig a Barcelona amb la meva dona ens dediquem a passejar, passejar i passejar per retrobar-nos amb la nostra ciutat". Després de tants anys se sent emigrant. Un emigrant privilegiat. "Aquest és el preu que pagues. La pèrdua de referències, la separació de la família i els amics: després de 26 anys, Brussel·les continua sent una incògnita i això que m'hi he integrat perquè el meu fill estudiava en una escola belga -explica-. Vaig trigar deu anys a trobar coses del dia a dia que em sentís meves".