El Nadal del 1887 va néixer Sherlock Holmes en l'almanac Beeton's Christmas Annual. L'autor del relat Estudi en escarlata era un metge de 27 anys que l'havia escrit a la seva consulta de Southsea mentre esperava inútilment l'arribada de pacients. Va cobrar 25 lliures esterlines.

El narrador, el doctor Watson, descrivia les investigacions d'un detectiu extravagant, que inicialment s'havia de dir Sherrinford Holmes. La dona de Conan Doyle, Louise Hawkins, Touie, amb qui feia només un any que s'havia casat, li va fer notar que aquell nom era antipàtic i l'havia de canviar. L'escriptor va recordar el més obtús dels seus companys de l'escola de Stonyhurst, de cognom Sherlock, i amb aquest nom va batejar el nou personatge, Sherlock Holmes.

En aquell primer relat, Holmes i Watson es traslladaven a Utah per resoldre un assassinat comès cinc anys abans i que, a part de l'aventura, plantejava un problema moral. El criminal, en ser atrapat, reivindicava els seus crims assegurant haver fet justícia en executar dos assassins impunes.

La novel·la no va tenir gaire èxit, però l'editor Joseph M. Stoddart, del Lippincott's Monthly Magazine de Filadèlfia, el 30 d'agost del 1889 i en presència d'Oscar Wilde, va encarregar a Doyle que escrigués una nova narració de Holmes. I el febrer del 1890 es va publicar al Lippincott's Monthly Magazine el relat El signe dels quatre. De seguida el detectiu va seguir amb les seves peripècies a The Strand Magazine i, a poc a poc, durant quatre anys, es va popularitzar la sèrie entre els lectors anglosaxons i Sherlock Holmes va esdevenir un autèntic heroi.

Què tenia el personatge d'aquelles novel·les policíaques per captivar tants milers de lectors?

Conan Doyle havia llegit, sens dubte, Els assassinats del carrer Morgue que Edgar Allan Poe havia publicat al Graham's Magazine el mes d'abril del 1841.

Estaven en plena Revolució Industrial i, amb tots els avenços i riqueses generats pel progrés, havien augmentat els delictes a les ciutats i els burgesos tenien por dels pobres, dels lladres i dels revolucionaris, i exigien protecció. Thomas de Quincey els escandalitzava i se'n reia en el llibre L'assassinat considerat com una de les belles arts (1822): "Si un home es permet l'assassinat, de seguida pensarà que el robatori no té cap importància, i del robatori caurà en la beguda i deixarà d'anar a missa els diumenges".

Durant molt de temps, la literatura havia estat reflectint i apaivagant les pors de la burgesia amb històries romàntiques d'espectres i vampirs o de científics bojos.

Edgar Allan Poe n'havia escrit molts, d'aquests relats gòtics i terrorífics, mentre era víctima de l'alcoholisme i tenia una vida desgavellada. Un dia, però, l'any 1841, va entrar a treballar com a director literari del Graham's Magazine de Filadèlfia, va començar a guanyar diners, va deixar la beguda, es va casar i, en aquestes circumstàncies, havent posat ordre al seu propi caos, va ser quan va escriure Els assassinats del carrer Morgue.

Ho va fer influït pel corrent positivista i racionalista que defensaven John Stuart Mill i Herbert Spencer, entre d'altres, i que pregonava que tots els misteris de la natura tenen una explicació racional i que l'home, amb la seva intel·ligència, pot trobar-la. A partir d'aleshores, la novel·la policíaca serà això: el plantejament d'un misteri d'aparença inexplicable i la troballa de l'explicació raonable a partir del mètode deductiu.

Deduccions

Arthur Conan Doyle havia estudiat medicina a la Universitat d'Edimburg, amb un professor anomenat Joseph Bell, que li va ensenyar que el metge, a part d'escoltar el pacient, havia d'observar l'aspecte que presentava per poder-ne deduir la malaltia. Tal com ho llegim a l' Estudi en escarlata : "El detectiu ha d'aprendre a endevinar al primer cop d'ull la història d'un home i la seva professió. Les ungles, la màniga de la jaqueta, les sabates, las genolleres dels pantalons, les durícies dels dits, els punys de la camisa, l'expressió del rostre, tot ens pot dir qui és aquella persona".

El plantejament d'un enigma provoca inquietud i insatisfacció. Si donem per descomptat que té una solució a l'abast de la intel·ligència humana, experimentem la necessitat de desentrellar-lo perquè entendre el nostre entorn és l'única manera que tenim de controlar-lo.

Aquesta és l'essència de la novel·la policíaca des dels seus orígens.

L'heroi etern

El 1894 Arthut Conan Doyle va decidir prescindir del seu personatge. Potser era el primer autor a qui se li despertava l'odi i l'ànsia d'acabar amb la seva criatura, però no va ser l'últim. Un dels seus successors més eminents, Georges Simenon, va liquidar el comissari Maigret l'any 1934, després d'haver escrit dinou novel·les amb ell com a protagonista i el va haver de desenterrar el 1942 per retornar-lo a un món que no podia viure sense ell. I sóc testimoni que Manuel Vázquez Montalbán, a partir de la sisena o setena novel·la de la saga Carvalho, no parava de prometre que a la següent mataria el seu detectiu. El detectiu, però, és qui el va enterrar a ell.

El cas és que un dia de l'any 1893, en el conte El problema final, Conan Doyle va portar Sherlock Holmes fins al salt d'aigua de Reichenbach (Suïssa) i allà el va enfrontar al despietat doctor Moriarty en una lluita ferotge que va fer caure els dos contrincants daltabaix, cap a una mort segura.

Els personatges literaris, no obstant, tenen més força i més vida del que ens pensem. L'endemà de la publicació a The Strand Magazine del luctuós incident, els carrers de la City de Londres van anar plens d'homes i dones de dol i la mare de Conan Doyle el va renyar pel crim que havia comès. És famosa una carta que Doyle va rebre que començava dient "Grandíssim ase!" Fins i tot la reina Victòria i el seu nét, el futur rei Jordi V del Regne Unit, van manifestar públicament el seu disgust. I, tot i que el diari va perdre 20.000 subscriptors, el pare de la criatura va trigar encara vuit anys a ressuscitar Sherlock en una de les seves millors aventures: El gos dels Baskerville.

L'any següent del renaixement de la criatura, Arthur Conan Doyle va ser nomenat Cavaller de l'Imperi Britànic, amb tractament de sir , i va morir 28 anys després, el 7 de juliol del 1930, d'un atac de cor, després d'escriure seixanta aventures d'un personatge que, com tots els personatges literaris, va sobreviure al seu autor i va esdevenir immortal.