L’ENTREVISTA DEL DIRECTOR
Diumenge Ara Tu 23/03/2014

Txarango: "Ens van detenir per tocar al carrer i l’any següent actuàvem a la Mercè"

El grup de música ha organitzat Clownia (Sant Joan de les Abadesses, 2 i 3 de maig), un festival per presentar el seu nou àlbum Som riu

Carles Capdevila
10 min

A l’entrevista hi ha tres dels vuit membres de Txarango: Alguer Miquel i Marcel Lázara (Tito), les dues veus cantants (literalment) del grup, i Àlex Pujols, (baixista). Fem un 3 de 8. Però a la llarga la possessió de micròfon serà d’un 70% per a l’Alguer, un 25% per al Tito i un 5% per a l’Àlex.

___Això d’entrevistar tres persones no és fàcil, haurem de posar normes.

___Alguer Miquel: El primer que agafa la pregunta, contesta.

___Esteu nerviosos?

___A.M.: Són els nervis positius que també hi ha abans de sortir a l’escenari. Ja tenim ganes de celebrar en directe les noves cançons.

___Segur que hi ha gent que us espanta: “Vigileu, que els segon és el més arriscat”.

___Marcel Lázara: Exacte: “I la pressió? I si ho feu pitjor que l’anterior?” Tot és “i si”, “i si”, “i si”... Per això tenim ganes que surti. Tant si és bo com dolent, que ens ho diguin ja d’una vegada.

___Els fans què notaran en aquest disc?

___A.M.: Ens hi reconeixeran molt. Hi ha més gas a nivell d’inconformisme social, de reivindicació, perquè el disc és un reflex de les nostres vides.

___Esteu més enfadats.

___A.M.: No, més enfadats no. Es posa en relleu la solidaritat, la companyonia, coses que ha portat també la crisi.

___M.L.: Som més explícits.

___A.M.: El primer disc era molt oníric, la projecció d’un món poètic.

___I com és el so d’aquest disc?

___A.M.: En aquest aspecte és semblant al primer. Però hi ha molts més elements musicals, i és més contundent. Hi ha guitarres o distorsions que no hi eren abans.

___Quina gira fareu?

___A.M.: Quan vam treure el primer disc, primer el vam presentar a Catalunya i després a Europa. Ara no farem una gira a casa i una altra fora, sinó que ho combinarem.

___A Europa com us reben?

___A.M.: La gent està molt més predisposada a anar a veure música en directe malgrat que d’entrada no conegui els grups que actuen. Això aquí és impossible.

___Quin és el vostre concert ideal?

___M.L.: Aquell en què la gent vingui i disfruti amb nosaltres.

___Àlex Pujols: A Catalunya i el País Valencià hem viscut concerts en què la gent canta del principi al final, que és una cosa molt agraïda. Però aquest estiu, anar a tocar a Holanda, on no et coneix ningú, i tenir com a públic persones que no t’entenen, que no se saben les cançons però que estan participant tot el concert ...

___A.M.: És molt bèstia veure que això salta totes les fronteres possibles.

___Quina edat té el vostre públic?

___A.M.: No ens pensàvem que Txarango pogués agradar a un nen de 5 anys o a una parella de seixanta. És una de les coses bèsties que ens vam trobar. L’edat mitjana és la nostra, i el públic més visible, que és el que canta fort, està a la franja dels 18 als 24. Un concert tipus és una plaça de festa major on la gent es troba i balla.

___La vostra música és fusió.

___A.M.: Ens dediquem a explicar històries, però en comptes de fer-ho escrivint articles o publicant llibres ho fem cantant. Pel que fa a la música, fem el que ens agrada: en un disc de Txarango t’hi trobaràs una salsa que es transforma en una fanfàrria, per sobre hi pot haver unes guitarres rumberes, reggae o molta música caribenya... I tot això filtrat per lletres totalment del mediterrani.

___M.L.: L’estil no és ni el punt de partida ni l’objectiu, són paisatges que ens ajuden a explicar històries.

___La vostra música sol ser alegre.

___A.M.: Un concert és una celebració col·lectiva, un punt de trobada que serveix per evadir-se. Però tu t’escoltes un disc de Txarango i hi ha coses molt tristes, eh? Però molt. El que passa és que no les cantem plorant.

___Us ofèn que us diguin que feu patxanga?

___Tots: No, no, i ara!

___M.L.: La gent ho entén en un sentit una mica despectiu, però a nosaltres no ens ofèn gens.

___A.M.: Nosaltres tot el que veiem en la patxanga són connotacions positives. Ens agrada. Fem patxanga de text.

___Què vol dir patxanga de text?

___A.M.: Un estudiant de teatre pot triar entre gest o text, no? Doncs nosaltres amb aquesta fusió fem patxanga de text. Patxanga que cuida les històries.

___Traieu un disc però oferiu les descàrregues gratuïtes.

___M.L.: No es pot anar contra el món. Les xarxes socials, aquest model que ofereix una possibilitat tan directa de compartir, tenen coses dolentes, però en tenen més de bones. La vella indústria de la música, que estava obsoleta, s’ha anat adaptant als nous temps.

___A.M.: Hem eliminat els intermediaris. Vam escriure unes cançons, vam enregistrar-les, les vam regalar i la gent que les escoltava parlava directament amb nosaltres, a través de les xarxes socials. Vam treure el disc sense discogràfica ni res, i van venir uns agents i ens van proposar de distribuir-lo. Els vam dir: “Si us hi voleu sumar, nosaltres encantats, però això va així”.

___La música que consumiu d’on la traieu?

___A.M.: Sobretot de grups amb qui anem coincidint en els concerts i ens passen el seu CD.

___Dibuixeu-me el mapa de relacions amb altres grups.

___A.M.: Som fruit d’una primera generació que es va dedicar a barrejar música sense complexos, amb representants com Plateria i els grups que feien música de ball. Hi va haver una segona generació, amb gent com Dusminguet i Cheb Balowski, que va començar a fer temes propis, d’autor. Temes que podien ser una cúmbia colombiana, ball d’autor. Nosaltres hem fet més o menys el mateix però ja s’ha entès com una música més àmplia, més normal i molt més universal. Sobretot som hereus dels grups que vèiem als nostres pobles per la festa major.

___I amb qui sintonitzeu?

___A.M.: Hem crescut molt a la vora de La Pegatina. Amb els grups que ens són coetanis hem fet pinya, hi ha una solidaritat brutal, molt transversal...

___M.L.: I en un món tan difícil com aquest, ens ajudem els uns als altres.

___À.P.: De fet, abans que ells fossin La Pegatina i nosaltres Txarango ja tocàvem junts i sortíem amb les guitarres, era la nostra manera de relacionar-nos i d’explicar-nos.

___Però vosaltres d’on sortiu?

___A.M.: Quan vam arribar a Barcelona, ens passàvem la nit tocant amb gent que aterrava per la ciutat i tocava. No eren grups, no eren ningú conegut, eren músics d’arreu del món. És un dels referents més clars de Txarango, el que més ens ha influït.

___Eren nits al Barri Gòtic?

___A.M.: Al Gòtic i sobretot al port de Barcelona. Els dilluns fèiem una trobada i per no molestar els veïns anàvem tots al port amb les guitarres, arribaven percussionistes... Podies trobar-hi gent tocant que acabava d’arribar del Senegal, llatinoamericans... I al mig, entre ells, músics que nosaltres escoltàvem, com l’Amparo d’Amparanoia, el Manu Chao, i tota aquesta gent. Estàvem tocant amb gent que havíem escoltat i amb tot de gent que no coneixíem!

___Això dels dilluns ja no passa?

___M.L.: No, s’ho van carregar amb la famosa llei del civisme, que van enfocar molt malament.

___A.M.: L’Ajuntament preparava la ciutat per rebre un turisme que es deixa molts diners en pocs dies i al qual se li permet tot, i en canvi descuidava que dins d’aquest parc temàtic que muntaven hi havia una comunitat vivint. I a aquesta comunitat, que donava vida als barris i en una gran majoria eren immigrants, hi van passar l’escombra. Suposo que molestaven totes les coses espontànies que podien sorgir, coses que creaven moviments de barri. I els companys que tocaven al carrer o que pretenien tocar-hi van marxar tots, van desaparèixer.

___M.L.: Quan vam arribar a Barcelona faltava un any perquè entrés en vigor la llei. Vam viure la neteja.

___A.M.: Vam viure La Makabra, que era un lloc on passava una quantitat de gent bestial. Era un lloc de pelegrinatge, especialment per al moviment okupa europeu i la gent del món del circ. Barcelona era una capital on passaven coses. Un dels capítols més bèsties que hem viscut és que hem estat perseguits al carrer. A Barcelona només hem canviat de carrer per por quan ens hem creuat amb la policia. Vam sentir com si la ciutat ens apartés. Ens han requisat els instruments, ens han fet mil coses. I tot això ens passava quan començàvem a tocar unes cançons que uns anys després es programaven als escenaris de les Festes de la Mercè de Barcelona.

___M.L.: Detinguts a la comissaria, i l’any següent fent les mateixes cançons al Fòrum per la Mercè o en un Palau de la Música ple.

___Ara no hi ha un caldo de cultiu per als nous.

___A.M.: Gens, gens.

___M.L.: Per Europa hem notat que hi ha una marca Barcelona, hi ha un so Barcelona que és hereu de tots aquest temps...

___A.M.: Aquest so Barcelona és un so de barreja. Ara ha marxat molta gent: ara tothom és a Berlín o a Istanbul.

___¿Aquest festival que programeu al maig, al Ripollès, és per tornar alguna cosa a la vostra comarca?

___M.L: És com una manera de cuidar les arrels, de donar les gràcies per la manera en què hem crescut.

___A.M.: Sent de poble, hem tingut les coses fàcils en el sentit que tots els espais eren accessibles per a nosaltres. Si tu ets un grup que neix a Barcelona i vols lluitar pel dia a dia a Barcelona, vés a saber quant trigues a poder tocar en una sala. Nosaltres teníem 15 anys i tocàvem de teloners a les festes del poble. I això era l’aprenentatge del tot és possible. Això ens ha posat les coses exageradament fàcils. Hi ha un orgull, no?

___À.P.: I, a més, tothom n’està superorgullós. Al Ripollès no hi havia hagut mai un festival de música així. A més, pensàvem que el festival podia ser un bon disc de presentació per a aquest segon disc que teníem en agenda. Volíem aprofitar i arrossegar la gent fins a casa.

___Sou independentistes?

___A.M.: Benvinguda la independència si serveix per construir les coses de manera diferent, perquè canviïn coses i aquest país plantegi un altres panorama i es pugui avançar en altres aspectes. Benvinguda si serveixi per reinventar-nos i per ser crítics d’una vegada amb nosaltres mateixos, i tant. Crec que el millor que portarà és que les coses deixaran de ser culpa del veí i xocarem contra nosaltres mateixos. No entenem la independència com a finalitat, sinó com a objectiu.

___Creieu que es confon?

___A.M.: La gent ens canta crits d’independència a tots els concerts. I nosaltres parlem molt més de coses del dia a dia, perquè l’estelada gegant no descuidi petites coses. Parlàvem del no vull pagar a les autopistes, i la gent acabava cridant “independència”; criticàvem una actuació dels Mossos i la gent cridava “independència”. I nosaltres li dèiem a la gent: “Però què passa aquí? Què dieu? Si estem parlant de casa nostra”. Parlàvem de la corrupció política i la gent cridava independència. Vam començar a parar concerts i a dir: “Nois, la independència no arreglarà les coses de casa nostra”.

___Us comprometeu socialment?

___A.M.: De seguida que ens vam adonar que Txarango estava creant un altaveu, vam començar a reflexionar sobre com utilitzar-lo. L’any passat vam fer una història amb els Pallassos Sense Fronteres als camps de refugiats del Líban. Ens va semblar que dedicar tota l’energia a això prenia sentit.

___Com vau viure el 15-M?

___A.M.: Vam estar a plaça Catalunya. Sap molt greu quan la gent diu que no va servir per res. Dels que hi érem no trobaràs ningú que et digui que no va servir. Ens hi vam trobar una pila de gent, vam prendre consciència que fer política era sortir al carrer nosaltres, que la democràcia no és limitar-se a posar un paperet en una urna cada quatre anys i delegar perquè siguin altres els que facin i manin, sinó que el que fem quan votem és triar els nostres treballadors. O sigui, nosaltres tenim de treballador el president de Catalunya i ho hem d’entendre així.

___A part de tocar junts feu més coses junts?

___A.M.: Vam fer l’aposta de dir: “Cadascú de nosaltres deixa de banda el que té i concentrem totes les energies en aquest somni de dedicar-nos a la música”. I jo crec que aquest va ser el pas valent que va fer que les coses tiressin endavant, que tots ens ho creguéssim, que tots ens sentíssim en el mateix moment personal.

___M.L.: Estem junts en el projecte, colze a colze, fent-ho tot. Jo sempre dic que malauradament som assemblearis, amb tot el que això comporta, perquè així és com entenem la feina i la convivència.

___A.M.: És l’única manera. Si tots ens hi dediquem totes les hores de la nostra vida, hem de tenir la sensació que tots hi aportem. Perquè les victòries siguin de tots i les derrotes siguin de tots.

___Als vostres pisos d’estudiants vau aprendre’n molt, d’això?

___A.M.: Vam arribar a fer coses molt curioses, com l’armari comunitari, era de tots.

___Compartíeu pis?

___A.M.: Els tres fundadors de Txarango vivíem en un pis al carrer dels Còdols de Barcelona, que surt de la plaça George Orwell i va fins a la plaça de la Mercè. I teníem un terrat guapíssim, es veia tot Barcelona al mig del Gòtic. I va ser una sort brutal perquè just a sota hi havia el Bar Mariachi, on passaven moltes coses. Això ens va marcar la vida. A més, al pis de sobre hi teníem amics que havien tocat amb Che Sudaka, una colla d’immigrants que viuen aquí. Vam anar a parar al lloc perfecte.

___Encara no hi ha una placa al carrer que digui “Aquí va néixer Txarango?”

___A.M.: No. L’altre dia vam picar perquè ens deixessin entrar al terrat i tot. Vam poder tornar a casa, que no hi havíem pogut estar més.

El perfil

La història de Txarango comença als 90 en un atrotinat pis del Gòtic de Barcelona. Allà hi conviuen l'Alguer (veu), el Marcel (veu i guitarra) i el Sergi (piano). Plegats, solen escapar-se a la plaça Orwell per tocar al carrer.

Als tres amics, s'hi sumen el Joaquim (bateria), l'Àlex (baix), el Pau (percussió), l'Ivan (saxo) i el Jordi (trompeta). I neix Txarango i la seva mescla de ska, reggae i rumba. El seu primer disc, Benvinguts al llarg viatge (2012), ven 10.000 còpies i suma 120.000 descàrregues a tot el món.

Ara han organitzat Clownia (Sant Joan de les Abadesses, 2 i 3 de maig), un festival per presentar el seu nou àlbum Som riu. El disc és una crida a l'alegria i a l'inconformisme i es pot descarregar gratis a la web del grup. Només en les primeres 24 hores se'n van fer 35.000 descàrregues.

stats